Charles de Gaulle: diferència entre les revisions

'''Charles André Joseph Marie de Gaulle''' ([[Lilla]], [[22 de novembre]] de [[1890]] - [[Colombey-les-Deux-Églises]], [[9 de novembre]] de [[1970]]) fou un [[general]] [[França|francès]] i home d'Estat que va dirigir a les [[França Lliure|Forces Franceses Lliures]] durant la [[Segona Guerra Mundial]]. Més tard va fundar la [[Cinquena República Francesa]] el 1958 i va servir com el seu primer [[President de la República francesa|President]] 1959-1969.<ref>{{ref-web

| any = 2008

|url = http://www.assemblee-nationale.fr/histoire/legislatures.asp

| consulta = 2008-11-02}}</ref>

Vialatte Alexandre, Sigoda Pascal ''"Alexandre Vialatte L'Age d'Homme"''. (31 de juliol de 1997). Col·lecció: Les Dossiers h. p.150. {{ISBN|2-8251-2453-2}} {{ISBN|978-2-8251-2453-6}} [http://books.google.cat/books?id=GtplJNLwvQgC&pg=PA150&lpg=PA150&dq=grande+Zora+de+Gaulle&source=bl&ots=gp22Y3zAOu&sig=ocMlQZUL_caBUZpPf9J7tG4Bg3g&hl=ca&ei=1yBcSovMJ6Tg6gOipN2MDA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=8 google books] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528133649/https://books.google.cat/books?id=GtplJNLwvQgC&pg=PA150&lpg=PA150&dq=grande+Zora+de+Gaulle&source=bl&ots=gp22Y3zAOu&sig=ocMlQZUL_caBUZpPf9J7tG4Bg3g&hl=ca&ei=1yBcSovMJ6Tg6gOipN2MDA&sa=X&oi=book_result&ct=result#v=onepage&q=grande%20Zora%20de%20Gaulle&f=false |date=2024-05-28 }}</ref>

Després de l'alliberament de França el 1944, Dede Gaulle es va convertir en [[Primer Ministre de França|Primer Ministre]] del [[Govern provisional de la República Francesa|govern provisional Francès]].<ref>{{ref-web

Probablement el més antic avantpassat del general de Gaulle, d'acord amb aquesta obra,{{CCCitació necessària|data=2018}} seria Richard de Gaulle, escuder del rei [[Felip August]], qui el va dotar d'una taxa d'[[Elbeuf-en-Bray]] [[Normandia]], el [[1210]]. Hi ha rastres d'una prop de [[1420]] Jehan de Gaulle que, després del desastre de la [[Batalla d'Agincourt|Azincourt]], es van resistir durant gairebé dos anys als anglesos [[Vire]], a l'oest de Normandia, abans de ser obligat a l'exili a [[Borgonya]].

Per al {{segle|XVI}} i {{versaleta|xvii}}, trobem proves de ''capitaines-châtelains'' de Gaulle a [[Cuisery]] al sud de Borgonya.{{CCCitació necessària|data=2018}} Gaspard de Gaulle, descrit pel rei [[Carles IX de França|Charles IX]] de [[cavaller]], va ser delegat de [[Chalon-sur-Saône]] els [[Estats Generals 1576-1577|Estats Generals de Blois de l'any 1576]]. Aquests de Gaulle havia instal·lat en [[Xampanya]], on trobem les seves empremtes al [[Châlons-en-Champagne]] pels segles {{versaleta|xvii}} i {{versaleta|xviii}}, exercint càrrecs de justícia. La família finalment es va establir a [[París]] a mitjan {{segle|XVIII}}. El besavi del general de Gaulle, l'advocat del [[Parlament de París]], va comparèixer davant un tribunal Revolucionari durant el [[Regnat del Terror]], però va aconseguir evitar la guillotina, en conseqüència de la caiguda de Robespierre.<ref name ="LRB"/> Els de Gaulle ja residien durant gairebé cent cinquanta anys a París quan de Gaulle va néixer el [[1890]].<ref name ="skepp">{{ref-publicació|url=https://skepp.be/nl/wetenschappen/geschiedenis/een-vlaamse-stadslegende-was-generaal-de-gaulle-een-vlaming|publicació= Skepp|data =7 de maig de 2007|títol=Een Vlaamse stadslegende: was generaal de Gaulle een Vlaming?|nom= Tim|cognom = Trachet|citació=Una llegenda urbana: De Gaulle, un flamenc?|consulta=2018-11-05|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20181105202902/https://skepp.be/nl/wetenschappen/geschiedenis/een-vlaamse-stadslegende-was-generaal-de-gaulle-een-vlaming|arxiudata=2018-11-05}}</ref>

Nomenat [[tinent]] l'1 d'octubre de 1913, va ser promogut a [[capità]] el gener de 1915.<ref name="Charles de Gaulle pendant la grande guerre">[{{Ref-web |url=http://www.gaullisme.fr/cdg_14_18.htm |títol=Charles de Gaulle pendant la grande guerre] |consulta=2013-02-03 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20110521092048/http://www.gaullisme.fr/cdg_14_18.htm |arxiudata=2011-05-21 }}</ref> Va ser ferit el 15 d'agost de 1914 a la cama (fractura de peroné amb esclats a l'articulació), durant el seu primer combat, a [[Dinant]].<ref>Philippe Foro, « Charles de Gaulle et François Mitterrand : regards croisés sur l'Allemagne à partir de leur expérience de la captivité », dans: Sylvie Caucanas/Rémy Cazals/Pascal Payen (Dir.), ''Les prisonniers de guerre dans l'Histoire. Contacts entre peuples et cultures'', Privat, Toulouse, 2003, {{p.|279}}</ref> Va unir-se de seguida al 33è Regiment d'Infanteria al front de [[Xampanya]] per comandar la 7a companyia. Va ser ferit de nou, el 10 de març de 1915, a la mà esquerra a Mesnil-Les-Hurlus, a Xampanya, durant la [[batalla del Somme]]. Decidit a combatre, desobeí els seus superiors i ordenà disparar sobre les trinxeres enemigues, motiu pel qual va ser rellevat de les seves funcions durant 8 dies. Oficial exigent, la seva intel·ligència i el seu coratge davant l'enemic el van distingir fins al punt que el comandant del regiment li oferí de ser el seu adjunt.<ref>{{ref-llibre|cognom= Duval-Stalla |nom= Alexandre |cognom2= Rondeau |nom2= Daniel |editor= Gallimard|títol= André Malraux - Charles de Gaulle : une histoire, deux légendes|llengua= francès|lloc= París |data= 13 de març de 2008 |any= 2008 |mes= març |pàgines= 403|col·lecció= L'infini |isbn= 978-2070119233|id= p.54}}</ref>

Després d'una temptativa d'evasió fracassada a [[Osnabrück]],<ref>[[de Gaulle]] ''Lettres, Notes et Carnets'', tome I: ''1905-1918'', chez Plon</ref> va ser traslladat a la fortalesa d'[[Ingolstadt]], a [[Baviera]], un cap de càstig destinat a oficials presoners. Allà trobaria el futur general [[Georges Catroux]], l'aviador [[Roland Garros]], el periodista [[Rémy Roure]], l'editor [[Berger-Levrault]] i el futur [[mariscal de la Unió Soviètica]] [[Mikhaïl Tukhatxevski]]. Descriu la seva sort de captiu com "''un exili lamentable''" en una carta a la seva mare. Per matar l'avorriment, de Gaulle organitzà pels seus companys conferències sobre l'estat de la guerra en curs. Però sobretot, intenta evadir-se en 5 ocasions, però sense èxit. Va ser alliberat després de l'[[armistici de Compiègne de 1918|armistici de l'11 de novembre de 1918]], reunint-se amb els seus un mes després. Els dos anys i mig de captiveri li deixaren un regust amarg, tot considerant-se un ''revenant'', un soldat inútil que no servia per a res.<ref>Jacques Le Groignec, [http://books.google.cat/books?id=ldjOp5MXAwEC&pg=PA32&lpg ''Pétain et de Gaulle''] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528133852/https://books.google.cat/books?id=ldjOp5MXAwEC&pg=PA32&lpg=&hl=ca#v=onepage&q&f=false |date=2024-05-28 }}, Nouvelles Éditions Latines, 1998, {{p.}}32</ref> Tot i això, el 23 de juliol de 1919 fou condecorat amb la [[Legió d'honor]] i amb la [[Creu de Guerra 1914-1918]] amb estrella de bronze.<ref name="Charles de Gaulle pendant la grande guerre"/>

A la seva primera obra, de Gaulle insistia en la necessitat de la unitat de comandament i de la nació, donant la primacia als polítics per damunt dels militars: segons de Gaulle, va ser només a causa de les seves divisions internes que Alemanya va perdre la guerra. En reprendre les seves conferències sobre el paper del comandament, el 1932, a ''Le Fil de l'épée'' senyala la importància de la formació dels comandants i del pes de les circumstàncies. Si de Gaulle estudià la importància de la [[defensa estàtica]] en el moment d'escriure: »''Per França és una necessitat permanent la fortificació del seu territori […] L'encoratjament de l'esperit de resistència d'un poble per l'existència de fortificacions permanents, la cristal·lització, l'exaltació de les seves energies per la defensa de les places són fets que tant polítics com militars han de reconèixer en el passat i han de preparar per al futur.''», no és menys sensible a les idees del general sobre la necessitat d'un cos [[tanc|cuirassat]],<ref>[{{Ref-web |url=http://www.cheminsdememoire.gouv.fr/page/affichegh.php?idGH=130&idLang=fr |títol=Jean-Baptiste Estienne (1860-1936)] |consulta=2013-03-31 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20110521092554/http://www.cheminsdememoire.gouv.fr/page/affichegh.php?idGH=130&idLang=fr |arxiudata=2011-05-21 }}</ref> unint les capacitats de foc i moviment, capaç d'iniciatives i d'ofensives valentes. Sobre aquest punt entrà completament en oposició amb les doctrines oficials, en particular les de Pétain.

A l'estranger, en canvi, la idea del general [[Jean-Baptiste Eugène Estienne]] d'emprar els blindats com una punta de llança motoritzada, idea agafada per de Gaulle, suscità una gran atenció als cercles militars ([[Heinz Guderian]], [[Liddell Hart]]). ''Vers l'armée de métier'' només va obtenir un breu èxit a França a títol de curiositat, però confirmà les concepcions del general Guderian, creador de la força mecanitzada alemanya.<ref group="Note">El 1941, Guderian declarà a [[Jacques Benoist-Méchin]]: «''Quan el general de Gaulle publicà el llibre el 1934, nosaltres ja ens estaven movent en aquesta direcció des de 1932. La seva lectura ens interessà enormement, però no vam aprendre res. Però ens animà a perseverar en els nostres esforços. A més, la idea estava a l'aire. Després de Fules i Estienne, era evident que qualsevol cap militar lúcid hi arribaria. La meravella no és que de Gaulle hi arribés, sinó que era, segons sembla, l'únic que ho va fer a França, i que les seves idees no van ser ben acollides.''» Aquestes observacions apareixen a ''Histoire de l'armée allemande », vol. 3.''</ref>

Charles de Gaulle va fer una conferència a la [[Sorbona]] durant la primavera de 1934, sota els auspicis del cercle [[Fustel de Coulanges]], un aparador de l'[[Acció Francesa]].<ref>Eugen Weber, ''L'Action française'', éd. Hachette, 1990, {{p.|297}}, note ''e''.</ref> Originalment influenciat per la tradició [[Moviments Monàrquics d'Arreu del Món|monàrquica]], Charles de Gaulle, militar sotmès al deure de reservar, revela a la seva correspondència privada la seva poca consideració vers el [[democràcia parlamentària|parlamentarisme]], preferint un règim fort, tot i que públicament es manté allunyat de l'antirepublicanisme existent a una part de l'exèrcit.<ref>[[Éric Roussel]], ''Charles de Gaulle'', éd. Gallimard, 2002, {{p.|44}}</ref> Aquesta malfiança vers el parlamentarisme explica que de Gaulle se sentís abans de la guerra propera a [[Acció Francesa]], tot i que la posició de Maurras vers els acords de MunicMúnic no l'allunyen. Així, [[Paul Reynaud]], que trobà durant la captivitat a Alemanya amb la germana del general de Gaule, Marie-Agnès Caillau, va escriure parlant sobre ella:<ref>[[Paul Reynaud]], ''Carnets de captivité'', Paris, éd. Fayard, {{p.|367}}</ref> «''Molt franca, intel·ligent i bona, ens explica que en Charles era monàrquic, que defensava a [[Charles Maurras|Maurras]] contra el seu germà Pierre fins a tenir llàgrimes als ulls durant una discussió. Però en el moment de MunicMúnic, desaprovà completament l'actitud de [[Charles Maurras|Maurras]].''» De la mateixa manera, [[Christian Pineau]] va dir a [[André Gillois]] «''que el general havia reconegut davant d'ell que havia estat inscrit a l'Acció Francesa i que s'havia unit a la República per no anar contra el sentiment dels francesos.''»<ref>[[André Gillois]], ''Histoire secrète des Français à Londre'', {{p.|299}}</ref> Així mateix, el resistent d'esquerres [[Claude Bourdet]] qualificaria de Gaulle d'home de [[dreta (política)|dretes]], que durant molt temps va estar proper a l'Acció Francesa, que va esdevenir republicà per mimetisme.<ref>[[Claude Bourdet]], ''L'aventure incertaine. de la Résistance à la Restauration'', Paris, Stock, 1975, {{p.|249}}</ref> Segons Edmond Micheleet, de Gaulle va estar influenciat per Marras.<ref>[[Edmond Michelet]], ''La querelle de la fidélité. Peut-on être gaulliste aujourd'hui ?'', Paris, 1971, {{p.|20-27}}</ref>{{,}}<ref group=Note>El 1924, Charles de Gaulle dédicaça ''La Discorde chez l'Ennemi'' à Maurras en lui témoignant ses « respectueux hommages » (voir ''Enquête sur l'histoire'', {{numéro|6}}, printemps 1993, p.48). El 1934, Charles de Gaulle fit une conférence à la Sorbonne au printemps 1934, sous l'égide du cercle Fustel de Coulanges, une vitrine de l'Action française. El 1940, la nomination au grade de général de Charles de Gaulle provoqua la jubilation de Charles Maurras dans ''L'Action française'' en juin 1940</ref>

AlEl juliol dedel 1937, el coronel de Gaulle va ser destinat al [[507è regiment de carros de combat (França)|507è regiment de carros de combat]], amb seu a [[Montigny-lès-Metz]]. Allà es troba amb la ''seva'' eina. Pren el comandament de manera interina al setembre següent,<ref>[http://www.charles-de-gaulle.org/pages/l-homme/accueil/chronologies/chronologie-militaire-de-charles-de-gaulle.php « Chronologie militaire de Charles de Gaulle »] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20120204074823/http://www.charles-de-gaulle.org/pages/l-homme/accueil/chronologies/chronologie-militaire-de-charles-de-gaulle.php |date=2012-02-04}}, sur le site charles-de-gaulle.org, consulta 7 mai 2010.</ref> sota les ordres del general [[Charles Delestraint]].<ref>François-Yves Le Moigne, ''Histoire de Metz'', éditions Privat, 1986, {{p.}}379.</ref> El 25 de desembre de 1937 va ser promogut a [[coronel]]. Des de les maniobres, intentà imposar, contràriament al reglament, la seva concepció de l'ús autònom dels blindats, la qual cosa li va valer l'hostilitat del seu superior, el general [[Henri Giraud]].

Tres dies abans de l'[[batalla de França|ofensiva alemanya]] del 10 de maig, que conduiria a un avanç veloç del front francès, el coronel de Gaulle va ser advertit de la decisió del comandament de confiar-li la [[4a divisió cuirassada (França)|4a divisió cuirassada]], la principal unitat blindada de l'exèrcit francès (364 blindats),<ref>[{{Ref-web |url=http://www.atf40.fr/ATF40/documents/chapitre%202.pdf |títol=Situation des troupes françaises au 10 mai 1940] |consulta=2013-04-18 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20120426092054/http://www.atf40.fr/ATF40/documents/chapitre%202.pdf |arxiudata=2012-04-26 }}</ref> de la qual prendria el comandament l'11 de maig.

El 15 de maig, va rebre la missió de retardar l'enemic a la regió de [[Laon]] a fi de guanyar el temps necessari perquè el 6è Exèrcit pogués bloquejar la ruta de París. Però la seva divisió encara estava en curs de constitució, i les seves unitats mai no havien operat conjuntament. Dirigí un [[batalla de Montcornet|contraatac contra Montcornet]], al nord-est de Laon. Aquest és un dels pocs moments en què les tropes alemanyes han de recular. Preveient la ràpida desfeta de l'exèrcit francès sota l'ofensiva alemanya, els civils i militars desarmats omplint les carreteres, afirmà que va ser durant la jornada del 16 de maig que "''el que podia fer posteriorment va ser allà que va prendre la resolució.''"<ref group="Note">« Alors, au spectacle de ce peuple éperdu et de cette déroute militaire, au récit de cette insolence militaire de l'adversaire, je me sens soulevé d'une fureur sans bornes. Ah ! C'est trop bête ! La guerre commence infiniment mal. Il faut donc qu'elle continue. Il y a, pour cela, de l'espace dans le monde. Si je vis, je me battrai, où qu'il faudra, tant qu'il faudra, jusqu'à ce que l'ennemi soit défait et lavée la tache nationale. Ce que j'ai pu faire, par la suite, c'est ce jour-là [16 mai] que je l'ai résolu. » ''in'' ''[[Mémoires de guerre]]'', tome I ''L'Appel'', Charles de Gaulle, édition [[Bibliothèque de la Pléiade]], 1956, {{p.|35-36}}</ref> Havent rebut només una de les seves unitats de la 4a divisió, el coronel de Gaulle llançà un primer atac amb 80 tancs per intentar tallar les línies de comunicacions alemanyes el 17 de maig. Després d'haver assolit els seus objectius a la vila de Montcornet, la 4a divisió no va rebre reforços, havent-se de replegar davant la intervenció de reforços alemanys. La resta d'unitats de la 4a cuirassada van unir-se, llançant-se de nou a l'atac amb 150 carros que, després d'haver assolit els primers objectius, van ser aturats per la intervenció de l'aviació i l'artilleria alemanyes.

El 25 de maig de 1940 Charles de Gaulle va ser nomenat [[general de brigada]] a títol provisional.<ref>Centre national de la recherche scientifique (France), [http://books.google.cat/books?ei=fi_kS7WGKouumAPP07BA&ct=result&id=Rd9nAAAAMAAJ&dq=de+Gaulle+%2225+mai+1940%22+%22g%C3%A9n%C3%A9ral+de+brigade+%C3%A0+titre+temporaire%22&q=%2225+mai+1940%22+ ''Annales de Normandie''] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528135312/https://books.google.cat/books?ei=fi_kS7WGKouumAPP07BA&ct=result&id=Rd9nAAAAMAAJ&dq=de+Gaulle+%2225+mai+1940%22+%22g%C3%A9n%C3%A9ral+de+brigade+%C3%A0+titre+temporaire%22&q=%2225+mai+1940%22+&hl=ca |date=2024-05-28 }}, volume 44, 1994, {{p.}}131</ref><ref>Michèle et Jean-Paul Cointet, [http://books.google.cat/books?id=FDvT4J3ajCgC&pg=PA255&dq=false ''La France à Londres: renaissance d'un État (1940-1943)''] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528134239/https://books.google.cat/books?id=FDvT4J3ajCgC&pg=PA255&dq=false&hl=ca#v=onepage&q&f=false |date=2024-05-28 }}, Éditions Complexe, 1990, {{p.}}255</ref> Aquest nomenament, en una promoció de sis coronels, corresponia al fet que de Gaulle, en tant que comandant d'una divisió cuirassada des del 7 de maig de 1940, ja feia funcions de general, i els seus tres col·legues comandants de divisió cuirassada ja eren generals. El nomenament suscità la satisfacció de [[Charles Maurras]] a l'Acció Francesa.<ref>[[Charles Maurras]], dans ''L'Action française'' des 1er et 3 juin 1940.</ref><ref>Éric Roussel, Charles de Gaulle, Paris, éd. Gallimard, 2002, {{p.|84}} et 85.</ref><ref group=Note>Charles Maurras, qui qualifie De Gaulle de {{citar ref |pénétrant philosophe militaire}}, affirme : {{citar ref |Sa thèse nous paraissait suffisamment contraire à la bêtise démocratique pour ne pas ajouter à ces tares intrinsèques, la tare intrinsèque de notre appui. Mieux valait ne pas compromettre quelqu'un que, déjà, ses idées compromettaient toutes seules.}}</ref>

El 6 de juny, el general de Gaulle va ser convocat d'urgència a París per [[Paul Reynaud]], president del Consell, per ocupar un càrrec ministerial al seu govern com a [[sotssecretari d'estat]] de [[Ministeri de la Guerra (França)|la Guerra]] i a la [[Ministeri de Defensa (França)|Defensa Nacional]]. Charles de Gaulle sortí llavors de la jerarquia militar. Tenia la missió de coordinar l'acció amb el [[Regne Unit]] per seguir el combat. El 9 de juny es trobà amb Churchill, a qui intentà en va de convèncer de llançar més forces al combat, especialment aèries. El 10 de juny de Gaulle abandonà París, que havia estat declarada [[ciutat oberta]]. Anà llavors a [[Orleans]], [[Briare]] i [[Tours]]. Aquest va ser el moment de les darreres reunions del Comitè Suprem Interaliat on Churchill, des de la [[conferència de Briare]] on de Gaulle havia participat, intentà de convèncer el govern francès de continuar la guerra. El 16 de juny anà de missió a Londres. Allà dictà per telèfon la nota de [[Jean Monnet]] a [[Paul Reynaud]] titulada ''Anglo-French Unity'', on cridava a una possible [[unió franco-britànica]]. De tornada de la missió, a [[Bordeus]], s'assabentà el 17 de juny de 1940 de la dimissió de Paul Reynaud, la seva substitució pel [[Philippe Pétain|mariscal Pétain]] i demanà l'armistici. El mateix dia, el general Weygand, llavors cap de l'estat major de l'exèrcit, va ser nomenat ministre de la Defensa Nacional. El traspàs de poders al mariscal Pétain va tenir lloc l'endemà, de Gaulle encara era membre del govern i corria un cert risc.<ref>Charles de Gaulle, ''Lettres, notes et carnets: 8 mai 1945 - 18 juin 1951'', Plon, 1984, p.21</ref> Després de mantenir converses amb l'oficial d'enllaç britànic, general [[Edward Spears]],<ref>Général E.L. Spears, ''{{Lien|fr=Assignment to Catastrophe|lang=en|trad=Assignment to Catastrophe|texte=Assignment to Catastrophe - The Fall of France}}'', Heinemann, 1954, p.|153</ref> va decidir que havia de marxar a Londres. Es trobà amb Paul Reynaud per fer-li saber el seu projecte. Aquest li va fer remetre per mitjà del seu antic director de gabinet, [[Jean Fernand-Laurent|Jean Laurent]], 100.000 [[franc francès|francs]], provinents dels fons secrets per la seva logística a Londres. El 17 de juny, acompanyant a Spears que no havia aconseguit convèncer a Reynaud i a [[Georges Mandel]] d'unir-se amb ell a Londres amb el seu ajudant de camp [[Geoffroy Chodron de Courcel]] amb el [[de Havilland Flamingo]] que Churchill havia posat a la seva disposició.<ref>Lacouture, De Gaulle. 1. Le Rebelle, op. cité, {{p.|352}}</ref><ref>{{ref-web|url=http://www.histoquiz-contemporain.com/Histoquiz/Lesdossiers/LaFrance19391945/3/Dossiers.htm|títol =L'Appel du 18 juin. Les débuts chaotiques de la France libre|obra=Les Dossiers HistoQuiz, La Seconde Guerre mondiale|autor =Daniel Laurent|consulta=2013-05-11|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20160320221024/http://www.histoquiz-contemporain.com/Histoquiz/Lesdossiers/LaFrance19391945/3/Dossiers.htm|arxiudata=2016-03-20}}</ref>

El 19 de juny, Weygand, superior jeràrquic de de Gaulle, li ordenà tornar de Londres, ignorant la invitació a continuar la lluita que aquest li havia fet.<ref>Charles de Gaulle, ''Mémoires de guerre – L'Appel'', {{op. cit.}}, {{p.}}331 : « Lettre [de réponse] au général Weygand », du 20 juin 1940.</ref><ref name="pointd'histoire">[http://www.charles-de-gaulle.org/pages/revue-espoir/articles-comptes-rendus-et-chroniques/point-d-histoire--a-propos-de-weygand-par-le-general-de-boissieu.php « ''Point d'histoire'' : à propos de Weygand par le général de Boissieu »] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20091017081325/http://www.charles-de-gaulle.org/pages/revue-espoir/articles-comptes-rendus-et-chroniques/point-d-histoire--a-propos-de-weygand-par-le-general-de-boissieu.php |date=2009-10-17}}, article publié dans ''Point d'histoire'', {{n°}}139, juin 2004, sur charles-de-gaulle.org.</ref> Però després que Dede Gaulle hagués estat degradat al rang de coronel pel seu ministre, van ser dos tribunals militars que el van convocar successivament, el primer pronunciant una pena simbòlica, però el segon [[pena de mort|condemnant a mort]] el cap de la França Lliure el 2 d'agost de 1940.

{{article principal|França Lliure|Forces franceses lliures}}

Des de l'inici de l'estiu de 1940, a partir de pràcticament res i amb un grapat de voluntaris, de Gaulle formà les bases d'una marina ([[Forces navals franceses lliures|FNFL]]), d'una aviació ([[Forces aèries franceses lliures|FAFL]], forces terrestres ([[Forces franceses lliures|FFL]]), un servei d'informació (la [[Officina central d'informació i d'acció|BCRA]] del coronel [[André Dewavrin|Passy]]). La [[Creu de Lorena]], proposada per l'almirall [[Émile Muselier|Muselier]]<ref group="Note">Le général de Gaulle ne retiendra que le nom de Thierry d'Argenlieu dans ses mémoires. Le texte exact de ''L'Appel'' de de Gaulle est : {{citar ref |Le 21 juillet [1940], j'obtins que plusieurs de nos aviateurs prissent part à un bombardement de la Ruhr et fis publier que les [[Français libre]]s avaient repris le combat. Entre-temps, tous nos éléments, suivant l'idée émise par d'Argenlieu, adoptèrent comme insigne la Croix de Lorraine.}} (Charles de Gaulle, ''[[Mémoires de guerre]], L'Appel (1940-1942), '' chap. « La France libre », Plon, 1954, {{ISBN |978-2-266-09526-6}} (repris par édit. Pocket, {{p.|99}}).</ref><ref>[[Thierry d'Argenlieu]], [http://www.france-libre.net/temoignages-documents/temoignages/origines-fnfl.php « Les origines des FNFL »] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20110709164605/http://www.france-libre.net/temoignages-documents/temoignages/origines-fnfl.php |date=2011-07-09}}, ''Revue de la France libre'', {{numéro|29}}, juin 1950, {{p.|17-20}}</ref><ref>« Sous le signe de la Croix de Lorraine », article publié par ''France d'abord'', journal brazzavillois dans le {{numéro|18}} du mercredi {{date|5|novembre|1941}}, {{p.|11-13}}, reproduisant, comme indiqué en en-tête, « des extraits d'une conférence faite dernièrement à Londres par l'amiral Muselier ». L'amiral explique, paragraphes 4 à 6 de l'article, {{p.|11}} : « Dès le début, il m'a paru nécessaire de différencier de façon apparente, les bâtiments de guerre de la France libre et ceux restés fidèles au gouvernement du Maréchal Pétain.<br />

Un de mes premiers ordres — du [[2 juillet]], si j'ai bonne mémoire — précisa que les bâtiments des Forces Navales Françaises libres porteraient à la poupe les couleurs nationales françaises et à la proue un pavillon carré bleu, orné d'une Croix de Lorraine rouge. Et ce fût (sic) l'origine de l'insigne du Mouvement de la France libre.<br />

Pourquoi j'ai choisi la Croix de Lorraine ? Parce qu'il fallait un emblème en opposition à la Croix Gammée et parce que j'ai voulu penser à mon père qui était Lorrain. »</ref> esdevindria el seu emblema. L'estàtus jurídic de la França Lliure i les seves relacions amb el [[govern britànic]] són fixades pel jurista [[René Cassin]]. La França Lliure també disposa de la seva banca, el seu diari oficial, les seves condecoracions (de Gaulle creà l'[[Orde de l'Alliberament]] a [[Brazzaville]] l'octubre de 1940, per honorar els seus «companys». Els comitès francesos lliures actius al món sencer es constituïren i tractà de reunir amb de Gaulle els francesos a l'estranger, les opinions i els governs.<ref>[http://www.france-libre.net/france-libre-france-combattante/france-libre-france-combattante/voix-relais-comites.php « Voix et relais de la France libre: les comités de la France libre à l'étranger »] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20101224225625/http://www.france-libre.net/france-libre-france-combattante/france-libre-france-combattante/voix-relais-comites.php |date=2010-12-24 }} sur le site de la [http://www.france-libre.net/ Fondation de la France libre] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20110131075314/http://www.france-libre.net/ |date=2011-01-31 }}.</ref>

Mentrestant, amb els alemanys retirant-se davant de l'avanç aliat, hi havia una àmplia voluntat d'atacs de revenja contra els acusats de [[col·laboracionisme]]. Diversos oficials i membres de la [[Milice]] van ser assassinats, sovint mitjançant mètodes excepcionalment brutals, provocant que els alemanys prenguessin represàlies, com la destrucció del poble d'[[Oradour-sur-Glane]] i l'assassinat dels seus 642 habitants.<ref name="Macksey">Macksey, Kenneth (1966) [[Purnell's History of the Second World War]]: No. 123. The Liberation of Paris</ref> De poc valor estratègic, la ciutat de [[París]] no figurava entre les prioritats dels objectius aliats, però tant de Gaulle com el comandant de la [[2a Divisió Cuirassada (França)|2a Divisió Cuirassada]], el general [[Philippe Leclerc de Hauteclocque|Philippe Leclerc]], estaven amoïnats per un possible intent comunista de prendre la capital i que esclatés una guerra civil a França. De Gaulle es mogué entre fils amb èxit per tal que París fos considerada una prioritat, principalment per motius humanitaris, i obtingué que comandant suprem aliat, el general [[Dwight D. Eisenhower]], la promesa que tropes franceses entrarien en primer lloc a la ciutat.<ref>De Gaulle – ''Memorias de guerra'', p. 465</ref> Uns dies després, la divisió del general Leclerc penetrà als afores de la ciutat, i després de [[alliberament de París|sis dies de lluita]] on la [[Resistència Francesa|Resistència]] jugà la part principal, la guarnició alemanya de 5.000 homes es rendí el 25 d'agost, tot i que alguns combats esporàdics van tenir lloc durant els següents dies. En rendir-se, el comandant alemany general [[Dietrich von Choltitz]] ignorà les ordres de Hitler de destruir totalment la ciutat.<ref>{{ref-llibre|cognom= Lapierre |nom= Dominique|enllaçautor= Dominique Lapierre |cognom2= Collins |nom2= Larry|enllaçautor2= Larry Collins |títol= ¿Arde París? |editorial= Plaza & Janés S.A. |lloc= Barcelona |data= 1966|isbn= B.5290-1966}}</ref>

: «''...el General es presenta a la gent. Ell s'està rebent ... han obert foc!... disparen per tot arreu... aquesta va ser una de les escenes més dramàtiques que mai hagi vist.... El general Dede Gaulle caminava cap endavant cap el que em semblava que era una pluja de foc... però se'n va anar cap al davant sense vacil·lar, amb les espatlles tirades enrere, i caminant recte pel passadís central, fins i tot mentre les bales plovien sobre ell. Era el més extraordinari exemple de coratge que he vist... hi va haver explosions, explosions sobre ell, però, semblava tenir una vida absolutament encantada.''»<ref>''TIME'' magazine, 4 September 1944</ref>

Dos mesos després de formar el nou govern, de Gaulle dimití de cop i volta el 20 de gener de 1946. Allò s'anomenà "''un audaç estratagema polític que, en última instància, va ser una ximpleria''", car de Gaulle esperava que, com a heroi de guerra, el poble francès el faria tornar amb un poder executiu més fort.<ref>{{ref-llibre

}} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528141932/https://books.google.cat/books?id=fFfhnC4mYccC&pg=PT112&hl=ca#v=onepage&q&f=false |date=2024-05-28 }}</ref> Però això no succeí; i amb la guerra finalment acabada, el període inicial de crisi havia passat. Tot i que encara hi havia mancances, en particular de pa, França estava recuperant-se, i de Gaulle ja no semblava tan indispensable. La publicació comunista ''Combat'' va escriure: "''No hi ha hagut cataclisme, i el plat buit no s'ha trencat.''"<ref name=Werth/>

Va ser succeït per [[Félix Gouin]] ([[Secció Francesa de la Internacional Obrera|SFIO]]), aquest per [[Georges Bidault]] (MRP) i, finalment per [[Léon Blum]] (SFIO).<ref>{{ref-web

| any = 2008

| url = http://www.assemblee-nationale.fr/histoire/legislatures-CFLN-Gouvernementprovisoire-et-constituantes.asp}}</ref>

El famós paràgraf que obre les seves «''Mémoires de guerre ''» comença declarant: «''Tota la meva idea he tingut una idea clara de França''», comparant el seu país amb una vella pintura de la Mare de Déu, i acaba afirmant que, donada la dispersió natural de la política francesa, «''França no pot ser França sense 'grandeur'.''» Durant aquest període de retir formal, però, de Gaulle mantenir un contacte regular amb els seus ajudants polítics de l'època de guerra i dels temps del govern provisional, incloent-hi simpatitzants que participaven en els afers polítics de l'[[Algèria Francesa]], esdevenint "''potser l'home millor informat de França''".<ref name="time19590105">{{ref-notícia| títol = Charles de Gaulle| url = http://www.time.com/time/subscriber/personoftheyear/archive/stories/1958.html| obra = Time| data = 5 gener 1959| consulta = 3 de desembre 2013| arxiuurl = https://web.archive.org/web/20110629020754/http://www.time.com/time/subscriber/personoftheyear/archive/stories/1958.html| arxiudata = 29 de juny 2011}} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20110629020754/http://www.time.com/time/subscriber/personoftheyear/archive/stories/1958.html |date=29 de juny 2011 }} {{Ref-web |url=http://www.time.com/time/subscriber/personoftheyear/archive/stories/1958.html |títol=Còpia arxivada |consulta=2013-12-03 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20110629020754/http://www.time.com/time/subscriber/personoftheyear/archive/stories/1958.html |arxiudata=2011-06-29 }}</ref>

A lL'abril dedel 1947 de Gaulle intentà de nou transformar l'escena política creant un ''[[Reagrupament del Poble Francès]]'' (''Rassemblement du Peuple Français'' o "RPF"), que esperava podria anar més enllà de les disputes familiars del sistema parlamentari. Malgrat que el nou partit aconseguí el 40% dels vots a les eleccions locals i 121 escons el 1951, no disposava de premsa pròpia ni d'accés a la televisió, i el seu suport s'esfumà. Al maig de 1953 es retirà de nou de la política activa,<ref name="time19590105"/> tot i que el RPF aguantà fins a setembre de 1955.<ref name="Grolier"/>

L'opinió pública mostrà la seva frustració amb un marcat canvi de suport cap a l'extrema dreta, en particular els [[Pierre Poujade|''Poujadistes'']], un partit d'extrema dreta que aconseguí la confiança dels botiguers, grangers i d'altres petits homes de negocis als quals els amoïnava la pujada d'impostos i el control de preus establert per intentar controlar la inflació. Encapçalat per [[Pierre Poujade]], el partit era anti-semitaantisemita, anti-americà i imperialista,<ref name="ReferenceC">Perry, K. (1976) ''Modern European History'', WH Allen, {{ISBN|0750604824}}</ref> aconseguint 2,6 milions de vots el 1956 i 52 escons.

Sota la pressió de Massu, Salan proclamà ''Vive de Gaulle!'' des del balcó de l'edifici del govern general d'Alger el 15 de maig.<ref>{{ref-notícia | títol = Vive De Gaulle – General Salan's Public Utterance| obra = The Times| data = 16 maig 1958}}</ref> La insurrecció a Algèria augmentà i es corria el risc que degenerés en una guerra civil. De Gaulle assumí dos dies després que estava preparat «''per assumir els poders de la República''».<ref>{{ref-notícia | títol = General de Gaulle's Bid for Authority – Ready to Assume Powers of Rebublic| obra = The Times| data = 16 maig 1958}}</ref><ref>[{{Ref-web |url=http://www.assemblee-nationale.fr/histoire/de_gaulle.asp |títol=''Déclaration à l'Assemblée nationale : 1er juin 1958''] |consulta=2013-10-30 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20240528142505/https://www.assemblee-nationale.fr/histoire/de_gaulle.asp |arxiudata=2024-05-28 }}</ref> Molts es preocuparen, car veieren en aquesta resposta el suport per l'exèrcit. El 19 de maig, a una conferència de premsa, de Gaulle tornà a afirmar que estava a disposició del país. Mentre que un periodista expressava la preocupació d'aquells que temien que podia violar les llibertats civils, de Gaulle afirmà que «''Quan ho he fet jo, això? Al contrari, les he restablertes quan havien desaparegut. Algú pot honestament creure que, als 67 anys, començaré la meva carrera com a dictador?''»<ref>{{ref-notícia | títol = Party System has Failed State and People – General de Gaulle Explains his Views| obra = The Times| data = 20 maig 1958}}</ref>

La crisi augmentà mentre que els paracaigudistes francesos d'Algèria arribaven a [[Còrsega]] i es plantejava portar-los prop de París ([[Operació Resurrecció|Operació ''Resurrecció'']]).<ref>{{ref-notícia | títol = General Massu – Obituary| obra = The Times| data = 2 octubre 2002| url = http://www.timesonline.co.uk/tol/comment/obituaries/article818845.ece| place = London}} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20211214235852/https://www.thetimes.co.uk/ |date=14 de desembre 2021 }}</ref> Els líders polítics de tot l'espectre acordaren donar suport a la tornada del general al poder, llevat de [[François Mitterrand]], [[Pierre Mendès-France]], [[Alain Savary]], el [[Partit Comunista Francès|Partit Comunista]] i diversos més d'esquerra. El 29 de maig, el President [[René Coty]] va fer una crida al "''més il·lustre dels francesos''" per parlar amb ell i estudiar que era immediatament necessari per a la creació d'un govern de seguretat nacional, i que es podria fer per portar a terme una profunda reforma de les institucions del país.<ref>{{ref-notícia | títol = President Coty speaks of Crumbling Republic| obra = The Times| data = 30 maig 1958}}</ref>

De Gaulle volia canviar la constitució de la IV República, la qual culpava de la feblesa política de França. Posà com a condicions pel seu retorn que se li havien de donar poders per sis mesos per fer front a l'emergència i que s'hauria de proposar una nova [[constitució]] als [[francesos]].<ref>Com que comissionà la [[Constitució francesa de 1958|nova constitució]] i va ser responsable del seu marc general, en ocasions de Gaulle és descrit com l'autor de la Constitució. Les idees polítiques de de Gaulle van ser transcrites a una constitució per [[Michel Debré]], que guià el text durant tot el procés. Si bé la constitució reflecteix les idees polítiques de de Gaulle, l'autor del text va ser Michel Debré.</ref> L'1 de juny de 1958, de Gaulle esdevingué President i va rebre poders d'emergència per sis mesos per l'[[Assemblea Nacional (França)|Assemblea Nacional]],<ref>{{ref-notícia | títol = Gen de Gaulle given a majority of 105 – Full powers demanded for six months| obra = The Times| data = 2 juny 1958}}</ref> amb 329 vots favorables de 533, complint-se així el seu desig d'una legitimitat parlamentària,<ref name="time19590105"/> sent autoritzat a portar a terme una reforma constitucional del país.<ref>[http://www.charles-de-gaulle.org/pages/l-homme/accueil/biographie/mai-decembre-1958-de-gaulle-le-retour.php ''Mai - Décembre 1958 : De Gaulle, le retour''] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20120510055117/http://www.charles-de-gaulle.org/pages/l-homme/accueil/biographie/mai-decembre-1958-de-gaulle-le-retour.php |date=2012-05-10}}, [[Fondation Charles-de-Gaulle]], consulta 30 avril 2012.</ref>

En esdevenir President, de Gaulle hagué de fer front a la tasca urgent de trobar un final per a la sagnant guerra a Algèria. Les seves intencions eren obscures: havia visitat Algèria de manera immediata declarant «''Je vous ai compris''» (''Us he entès''), però no va prometre res, ni va tornar a llançar la proclama « Algérie française ». El 6 de juny a [[Mostaganem]] va dir «''Vive l'Algérie française''»<ref>[http://www.charles-de-gaulle.org/pages/l-homme/accueil/discours/le-president-de-la-cinquieme-republique-1958-1969/discours-de-mostaganem-6-juin-1958.php « Discours de Mostaganem, 6 juin 1958 »] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20091114102144/http://www.charles-de-gaulle.org/pages/l-homme/accueil/discours/le-president-de-la-cinquieme-republique-1958-1969/discours-de-mostaganem-6-juin-1958.php |date=2009-11-14 }}, reproduït sur le site de la Fondation Charles de Gaulle. La phrase « Vive l'Algérie française » est notée comme « suggérée » par la foule, alors que la [http://www.youtube.com/watch?v=AkTzWAMNJ-I&feature=related version audio du discours] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20140523191718/http://www.youtube.com/watch?v=AkTzWAMNJ-I&feature=related |date=2014-05-23 }} du site [http://enfant-du-soleil.com ''Enfant du Soleil''] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20191030063207/https://www.enfant-du-soleil.com/ |date=2019-10-30 }} tend à prouver que cette phrase est présente de façon intentionnelle dans le discours.</ref> Tanmateix, adoptà diverses mesures liberals vers els insurgents algerians, revocant la condemna a mort del dirigent del [[Front Nacional d'Alliberament d'Algèria|FLN]], o concedint el dret de vot a les dones algerianes. Però malgrat les seves intencions, fossin les que fossin, aviat s'adonà que la independència d'Algèria era inevitable.<ref>''The Other Empire'', BBC Radio Three, episode 5/5, first broadcast 16 September 2011</ref> Els partidaris de l'esquerra estaven a favor de concedir la independència a Algèria, i l'urgiren a cercar la manera d'aconseguir la pau mentre que, al mateix temps, evitaven una pèrdua per a França.<ref>[http://library.eb.co.uk/eb/article-2620 Gaulle, Charles de] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528143016/https://library.eb.co.uk/?target=%2Feb%2Farticle-2620 |date=2024-05-28 }}, Encyclopædia Britannica</ref> Tot i que el cop dels militars havia contribuït al seu retorn al poder, aviat de Gaulle ordenà a tots els oficials que abandonessin els Comitès rebels de Seguretat Pública. Aquestes accions van fer enutjar enormement els [[Pieds-Noirs|colons francesos]] i els seus simpatitzants militars.<ref name=time19590105/><ref>Benjamin Stora, ''Le mystère De Gaulle, son choix pour l'Algérie'', Robert Laffont (2009), {{p.|67}}</ref>

AlEl setembre dedel 1962, de Gaulle buscà com esmenar la constitució per permetre que el [[President de França|President]] fos elegit directament per la gent i preparà un [[referèndum de les eleccions presidencials franceses de 1962|referèndum]] amb aquesta finalitat. Després d'una moció de censura votada per l'Assemblea Nacional el 4 d'octubre de 1962 contra el govern Pompidou, de Gaulle no acceptà la dimissió que li presentà el Primer Ministre i va dissoldre la cambra, convocant a [[eleccions legislatives franceses de 1962|noves eleccions]]. Tot i que l'esquerrà augmentà, els gaullistes guanyaren i incrementaren la seva majoria, malgrat l'oposició del [[Mouvement Républicain Populaire]] i del [[Centre Nacional d'Independents i Agraris]], que criticaven l'[[euroescepticisme]] i el [[presidencialisme]] de de Gaulle.<ref>{{ref-notícia|títol=De Gaulle Challenge to Parliament – To Retire if Referendum not Approved – Call to Nation before Debate on Censure Motion|obra=The Times|data= 5 octubre 1962}}</ref><ref>{{ref-notícia|títol=De Gaulle against the Politicians – Clear Issue for October Referendum – Assembly Election Likely after Solid Censure Vote|obra=The Times|data= 6 octubre 1962}}</ref>

Amb aquests projectes l'economia francesa assolí taxes de creixement no vistes des del segle XIX. El 1964, per primera vegada en gairebé 100 anys,<ref>France's GDP was slightly higher than the UK's at the beginning of the 19th century, with the UK surpassing France around 1870. See e.g. {{ref-llibre|cognom=Maddison|nom=Angus|títol=L'économie mondiale 1820–1992: analyse et statistiques|any=1995|editorial=OECD Publishing|isbn=92-64-24549-9|pàgina=248|url=http://books.google.cat/?id=A5BFpqBqQ_gC&lpg=PA248}} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528141204/https://books.google.cat/books?id=A5BFpqBqQ_gC&lpg=PA248&hl=ca |date=2024-05-28 }}</ref> el [[producte interior brut|PIB]] francès va superar el del Regne Unit, una situació que es mantindria així fins a la dècada de 1990. Aquest període encara és recordat a França amb certa nostàlgia com el cim dels ''[[Trente Glorieuses]]'' (els "Trenta Anys Gloriosos" de creixement econòmic entre 1945 i 1974).<ref name="Haine">{{ref-llibre|cognom=Haine|nom=W. Scott|títol=Culture and Customs of France|any=1974|editorial=Greenwood Publishing Group, 2006|place=Westport CT|isbn=0-313-32892-7|pàgina=315}}</ref>

L'abril de [[1954]], Dede Gaulle havia proposat que França havia de tenir les seves pròpies [[armes nuclears]]. La recerca a escala total tornà a la fi de l'any quan el Primer Ministre Pierre Mendes-France autoritzà un pla per desenvolupar la bomba atòmica; s'havien descobert grans reserves d'[[urani]] prop de [[Limoges]], fent que els investigadors obtinguessin un subministrament sense restriccions de combustible nuclear.

De Gaulle va fer d'amfitrió a una reunió de les superpotències el 17 de maig de 1960 per a converses de limitació d'armament poc després de l'[[Incident de l'U-2 (1960)|Incident de l'U-2]], entre el [[President dels Estats Units]] [[Dwight Eisenhower]], el [[Secretari general del PCUS|Premier soviètic]] [[Nikita Khrusxov]] i el [[Primer Ministre del Regne Unit]] [[Harold Macmillan]].<ref name=bbc1/> La càlida relació entre Dede Gaulle vers Eisenhower va ser percebuda pels observadors militars estatunidencs. De Gaulle va dir a Eisenhower «''Òbviament vostè no es pot disculpar però ha de decidir com ho vol portar. Faré tot el que pugui per ajudar sense ser obertament un partisà''». Quan Khrusxov condemnà els vols dels [[Lockheed U-2|U-2]], de Gaulle expressà a Khrusxov el seu malestar pels gairebé 18 vols simultànis de satèl·lits soviètics sobre territori francès; tot i que Khrusxov negà saber-ne res. El tinent general [[Vernon A. Walters]] va escriure que quan Khrusxov marxà «''de Gaulle va anar cap a Eisenhower i li agafà del braç. Em va agafar també a mi i, portant-nos a part, va dir a Eisenhower "No sé què vol fer Khrusxov, o què passarà, però sigui el que sigui, vull que sàpiga que estic amb vostè fins al final". Vaig quedar bocabadat per aquestes paraules, i Eisenhower va quedar clarament commogut per aquesta inesperada expressió de suport incondicional''».<ref name=j1>{{ref-publicació|autor=Walter, Vernon A.|títol=General De Gaulle in Action: 1960 Summit Conference|publicació=Studies in Intelligence|editorial=Central Intelligence Agency|volum=38|exemplar=5|url=https://www.cia.gov/library/center-for-the-study-of-intelligence/csi-publications/csi-studies/studies/95unclass/Walters.html|any=1974|consulta=2014-01-14|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20120927161531/https://www.cia.gov/library/center-for-the-study-of-intelligence/csi-publications/csi-studies/studies/95unclass/Walters.html|arxiudata=2012-09-27}}</ref> Llavors de Gaulle intentà reprendre les converses convidant-los a una altra conferència al Palau dels Camps Elisis per discutir la situació, però finalment no se celebrà a causa de l'incident de l'U-2.<ref name=bbc1>[http://news.bbc.co.uk/onthisday/hi/dates/stories/may/17/newsid_2512000/2512335.stm 1960: East-West summit in tatters after spy plane row] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20121023132500/http://news.bbc.co.uk/onthisday/hi/dates/stories/may/17/newsid_2512000/2512335.stm |date=2012-10-23 }}. BBC</ref>

Un motiu donat per la negativa de de Gaulle va ser el recent acord amb els Estats Units per subministrar a Gran Bretanya el [[GAM-87 Skybolt|míssil nuclear Skybolt]]. Ho va fer perquè, segons va dir, pensava que el Regne Unit no tenia la voluntat política necessària per a ser part d'una Europa forta.<ref name="ECC">{{ref-web | any = 2000| títol = How the EU was built| consulta = 2007-08-18| url = http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/1055729.stm| arxiuurl = https://web.archive.org/web/20080308125847/http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/1055729.stm| arxiudata = 2008-03-08}}</ref> Així mateix veia a Gran Bretanya com un "[[Cavall de Troia]]" per als EUA.<ref>{{ref-web| títol = Fondation Charles de Gaulle| consulta = 2009-01-13| url = http://www.charles-de-gaulle.org/article.php3?id_article=375| arxiuurl = https://web.archive.org/web/20060522001018/http://www.charles-de-gaulle.org/article.php3?id_article=375| arxiudata = 2006-05-22}}</ref> Va sostenir que hi havia incompatibilitats entre els interessos econòmics de l'Europa continental i Gran Bretanya. A més, va exigir que el Regne Unit acceptés totes les condicions establertes pels sis membres de la CEE (Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos) i revoqués els seus compromisos amb els països dins de la seva pròpia àrea de lliure comerç. Era partidari d'aprofundir i accelerar les relacions internes del mercat comú, més que l'expansió.<ref>{{en}}{{fr}}{{de}}{{ref-web | títol = CVCE - General de Gaulle's first veto| url = http://www.cvce.eu/obj/general_de_gaulle_s_first_veto-en-8292b4ba-af21-44c0-aa39-f234e94ffe29.html| consulta = 2013-08-26| arxiuurl = https://web.archive.org/web/20240528141726/https://www.cvce.eu/obj/general_de_gaulle_s_first_veto-en-8292b4ba-af21-44c0-aa39-f234e94ffe29.html| arxiudata = 2024-05-28}}</ref>

De Gaulle estava convençut que una França forta i independent podria actuar com una força d'equilibri entre els Estats Units i la Unió Soviètica, una política vista pels seus crítics com oportunista i poc més que una postura, particularment per Gran Bretanya i els Estats Units, formalment aliats de França. El gener de 1964, França va establir relacions diplomàtiques amb la [[República Popular de la Xina]], el primer pas cap al reconeixement formal. Això es va fer sense tallar els vincles amb la [[República de la Xina]] ([[Taiwan]]), dirigida per [[Chiang Kai-shek]]. Fins ara, la [[República Popular de la Xina|Xina]] havia insistit a totes les nacions en complir amb la condició de "una única Xina", i en principi no quedava clar com es resoldria aquesta discrepància.<ref>{{ref-publicació|article = Reconeixement de Pequín per part de França - Relacions amb dos règims - Chiang protesta, però no trencar|publicació= The Times|data = 28 gener 1964}}</ref> No obstant això, l'acord per a l'intercanvi d'ambaixadors va ser objecte d'un retard de tres mesos, i el febrer, Chiang Kai-shek va solucionar el problema amb la suspensió de les relacions diplomàtiques amb França.<ref>{{ref-publicació|article = Chiang trenca amb França|publicació=The Times|data = 11 febrer 1964}}</ref> Vuit anys més tard el President dels EUA, [[Richard Nixon]] [[visita de Nixon a la Xina 1972|va visitar la República Popular de la Xina]] i va començar a normalitzar les relacions - una política que va ser confirmat en un [[comunicat de Xangai]], de 28 de febrer de 1972.<ref>{{ref-web| títol = Visita de Nixon a la Xina i comunicat conjunt "Xina-EUA"| url = http://www.fmprc.gov.cn/eng/ziliao/3602/3604/t18006.htm| data = 13-01-2009| consulta = 2009-11-15| arxiuurl = https://web.archive.org/web/20090205183408/http://www.fmprc.gov.cn/eng/ziliao/3602/3604/t18006.htm| arxiudata = 2009-02-05}}</ref>

Com a part d'una gira europea, Nixon va visitar França el 1969.<ref>{{ref-publicació|article= De Gaulle cordial benvinguda a Nixon|publicació= The Times|data = 1 març 1969}}</ref> Ell i Dede Gaulle compartien un enfocament diferent del de Wilson sobre els assumptes mundials, creient en les nacions i les seves relacions de forces, més que en ideologies, organitzacions internacionals o acords multilaterals. De Gaulle és famosament conegut per anomenar ''le Machin'' ("la cosa") a les [[Nacions Unides]].<ref>{{ref-web

[[Fitxer:Illiadegaulle.jpg|miniatura|esquerra|De Gaulle i el Presidentpresident argentí [[Arturo Illia]] el 1964.]]

El desembre de 1965, Dede Gaulle va tornar com a president per segon mandat de set anys, però aquesta vegada va haver de passar per una segona ronda de votació. A la primera ronda no va guanyar la majoria esperada, rebent només el 45% dels vots. Els seus dos principals rivals ho van fer millor del que s'esperava: el socialista [[Franços Mitterrand]] va rebre el 32% dels vots i [[Jean Lecanuet]], que advocava pel que la revista [[Time (revista)|''Time'']] anomenava el ''gaullisme sende de Gaulle'' rebé el 16%.<ref name="life19651217">{{ref-notícia| |url=http://books.google.cat/books?id=HUwEAAAAMBAJ&lpg=PA68&pg=PA4 |títol=De Gaulle Has an Opposition |obra=Life |data=17 desembre 1965 |pàgina=4 }} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528141735/https://books.google.cat/books?id=HUwEAAAAMBAJ&lpg=PA68&pg=PA4&hl=ca#v=onepage&q&f=false |date=28 de maig 2024 }}</ref> A la segona ronda va derrotar a Mitterrand, qui ho va fer molt millor del que ningú s'havia imaginat, obtenint el 45% dels vots.<ref>{{ref-publicació|article= França tria de nou al general De Gaulle| publicació= The Times|data = 20 desembre 1965}}</ref>

|url = http://www.cvce.eu/collections/unit-content/-/unit/02bb76df-d066-4c08-a58a-d4686a3e68ff/0ae5df93-212b-417d-b875-857f4f310c21

|data= 26-08-2013}}</ref>

Aquest va ser un canvi brusc en la política. El 1956, França, Gran Bretanya i Israel havien cooperat en una acció per a recuperar el [[Canal de Suez]] d'Egipte. La força aèria israeliana utilitzava avions [[Mirage (avió)|Mirage]] i [[Dassault Mystère|Mystère]] francesos a la guerra dels Sis Dies, i la seva armada estava construint els seus nous vaixells per a míssils a [[Cherbourg-Octeville|Cherbourg]]. Tot i que estaven pagats, la seva transferència a Israel estava bloquejada pel govern de de Gaulle. Però van ser tretes de contraban en una operació que va provocar denúncies per part del Govern francès. Els darrers vaixells es van fer a la mar el desembre de 1969, immediatament després d'un important acord entre França i l'Algèria, ara independent, sobre intercanvi d'armament francès per petroli d'Algèria.<ref>[http://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/History/Cherbourg.html Vaixells de Cherbourg] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20141016163439/https://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/History/Cherbourg.html |date=2014-10-16 }} per Doron Geller</ref>

Amb de Gaulle, després de la independència de l'[[Algèria]], França es va embarcar en una política exterior més favorable als països [[àrab]]s. La posició del general Dede Gaulle el 1967 en l'època de la Guerra dels Sis Dies va influir en la recent popularitat de França en el món àrab.<ref>{{ref-web|títol = Fundació Charles de Gaulle - De Gaulle i el Tercer Món|url = http://www.charles-de-gaulle.org/article.php3?id_article=180|consulta = 17-01-2009|arxiuurl = https://web.archive.org/web/20061118185135/http://www.charles-de-gaulle.org/article.php3?id_article=180|arxiudata = 2006-11-18}}</ref> Israel es va tornar cap als [[Estats Units]] per a l'obtenció d'armes, i l'accés a la seva indústria.

En una conferència de premsa televisada el 27 de novembre de 1967, de Gaulle va descriure el poble jueu com "aquesta gent d'elit, segur de si mateix i dominador".<ref>{{Ref-web |url=http://www.ejpress.org/article/28101 |títol=França-Israel: d'embargament d'armes de de Gaulle a l'elecció de Sarkozy |consulta=2009-11-15 |arxiuurl=https://archive.istoday/20120802205840/www.ejpress.org/article/28101 |arxiudata=2012-08-02}}</ref> En la seva carta a [[David Ben-Gurion]] de data 9 de gener de 1968, va explicar que estava convençut que Israel havia fet cas omís de les seves advertències i sobrepassar els límits de la moderació en prendre la ciutat de Jerusalem, així com el [[riu Jordà|Jordà]], territoris de [[Síria]] i [[Egipte]], per la força de les armes. Va sentir que Israel havia exercit repressió i expulsions durant l'ocupació que va acabar amb l'annexió. Assegurava que la retirada prevista de les forces d'Israel, apuntaven a poder arribar a una solució dins del marc de l'ONU, que podria incloure garanties d'un futur digne i just per als refugiats i les minories a l'Orient Mitjà, el reconeixement dels veïns d'Israel, i la llibertat de la navegació pel [[golf d'Aqaba]] i el [[Canal de Suez]].<ref>[{{Ref-web |url=http://select.nytimes.com/gst/abstract.html?res=F10C11F73C541B7B93C2A8178AD85F4C8685F9&scp=1&sq=de+Gaulle+dignified+minorities&st=p |títol=Text de la resposta de de Gaulle a la carta de Ben-Gurion ]|consulta=2009-11-15 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20110606015031/http://select.nytimes.com/gst/abstract.html?res=F10C11F73C541B7B93C2A8178AD85F4C8685F9&scp=1&sq=de+Gaulle+dignified+minorities&st=p |arxiudata=2011-06-06 }}</ref>

| url = http://www.cbc.ca/archives/categories/politics/language-culture/language-culture-general/vive-le-quebec-libre.html

El govern de de Gaulle era criticat a França, particularment pel seu estiu de mà dura. Si bé la premsa escrita i les eleccions eren lliures, i emissores privades com [[Europe 1]] podien emetre en francès des de l'exterior, la [[Radiodiffusion-Télévision Française|ORTF]] estatal tenia en monopoli de la televisió i la ràdio. Aquest monopoli significava que el govern podia fer un biaix de les notícies. En molts aspectes, la França Gaullista era conservadora, catòlica, i molt poques dones ocupaven càrrecs polítics de primer nivell (al maig de 1968, tot l'executiu estava format per homes).<ref>{{ref-web

{{ref-web|títol= Les femmes et le pouvoir

| url = http://www.histoire-politique.fr/index.php?numero=01&rub=dossier&item=7

De Gaulle es retirà de nou a la seva finca de ''[[La Boisserie]]'', a, a 200 km al sud-est de París. Allà va continuar amb les seves memòries, dictades al seu secretari a partir de notes. Als visitants els deia «''acabaré tres llibres, si Déu em dona vida''». El primer d'ells, titulat «'' Le Renouveau, 1958-1962''», en una sèrie que havia de titular-se "''Memòries d'esperança''», va ser acabat ràpidament i esdevingué l'èxit de vendes més ràpid de la història editorial francesa. Durant el dia realitzava habitualment dues passejades, una tot sol i l'altre amb la seva esposa Yvonne per la finca.

El 9 de novembre de 1970 a les 19:10, es va emmalaltir a causa d'un trencament d'[[aneurisma]] i va morir vint minuts després. La notícia va ser difosa l'endemà amb un breu discurs televisat del president Georges Pompidou. La mort de de Gaulle que, en paraules del seu successor, deixava "vídua a França," fou una oportunitat per fer un balanç del seu paper a la història de [[França]], d'[[Europa]] i del món. D'aquesta manera, l'endemà de la seva mort, el rei [[Balduí de Bèlgica]] va viatjar acompanyat per la reina, a títol personal, per a donar el seu condol, a la senyora Dede Gaulle i la seva família. El rei desitjava expressar la seva simpatia per un home que, en les seves memòries de guerra, es va abstenir de condemnar el rei [[Leopold III de Bèlgica]] per la rendició de l'exèrcit belga el 1940. El rei belga, va estar també en nom dels vincles establerts durant la guerra, amb la França Lliure del general Dede Gaulle, quan el govern belga d'[[Hubert Pierlot]] i [[Paul-Henri Spaak]] des de l'exili a Londres va ser el primer dels governs aliats a reconèixer la legitimitat del gaullisme, tot i la pressió dels anglesos.<ref>Dumoulin Michel,'''' Spaak, Éditions Racine, Brussel·les, 1999 {{ISBN|2-8738-6162-2}}, pàgina 285</ref>

: [[Fitxer:Ruban de la Croix de guerreGuerre 1914-1918 ribbon.pngsvg|75px|Creu de guerra 1914-1918]] [[Creu de Guerra 1914-1918]]

: [[Fitxer:Seraphimerorden ribbon.svg|75px|Cavaller de l'orde del Serafí]] [[Orde del Serafí|Cavaller de l'orde del Serafí]] (Suècia)<ref>[http://www.flickr.com/photos/50879678@N03/7528243564/in/photostream/{{Citació Armoiries]</ref>necessària|data=2024}}

: [[Fitxer:Ordre de l'Ouissam Alaouite GC ribbon (Maroc).svg|75px|Gran Creu de l'ordeOrde d'Ouissam Alaouite]] [[Orde d'Ouissam AlaouiteAlauita|Gran Creucordó de l'orde d'Ouissam AlaouiteAlauita]] (Marroc)

El 4 d'abril del 2005, l'audiència d'un [[El favorit|programa de televisió]] emès per [[France 2]] des del [[Senat francès|Senat]], nomenà a de Gaulle com el [[Le Plus Grand Français de tous les temps|Francès més Gran de tots els temps]], per davant de figures com [[Louis Pasteur]], l'[[Abbé Pierre]], [[Marie Curie]], [[Coluche]] o [[Victor Hugo]]. Una part de centristes, com [[Régis Debray]], actualment declaren que troben en de Gaulle un inspirador. Segons un sondeig efectuat el 2005 al context del desè aniversari del traspàs de [[François Miterrand]], aquest darrer, llavors l'únic president d'esquerres durant la V República, va ser considerat com el millor president pel 35% dels enquestats, seguit per Charles de Gaulle (30%) i de [[Jacques Chirac]] (12%), qui s'afirmava gaullista.<ref>[http://lci.tf1.fr/france/2006-01/mitterrand-prefere-francais-4856424.html « Mitterrand, le préféré des Français »] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20110123142002/http://lci.tf1.fr/france/2006-01/mitterrand-prefere-francais-4856424.html |date=2011-01-23}}, site de TF1-LCI, 2 janvier 2006.</ref> Un altre sondeig realitzat per la BVA quatre anys més tard indicà que el 87% dels francesos jutjaven positivament la presidència de Charles de Gaulle, ocupant la primera posició dels presidents de la V República.<ref>[http://tempsreel.nouvelobs.com/actualites/politique/20091104.OBS6765/charles_de_gaulle_expresident_prefere_des_francais.html « Charles de Gaulle, ex-président préféré des Français »]{{Enllaç no actiu|bot=InternetArchiveBot |data=2022 }}, ''[[Le Nouvel Observateur]]'', 4 novembre 2009.</ref> Un sondeig realitzat pel mateix institut el 2013 seguí la mateixa pauta: amb el 89% d'opinions favorables, de Gaulle aparegué com el president preferit dels francesos, mentre que [[François Mitterrand|Mitterrand]] ocupà la cinquena posició amb el 55%.<ref>{{format ref}} http://www.lefigaro.fr/flash-actu/2013/04/28/97001-20130428FILWWW00015-24-des-francais-satisfaits-par-hollande.php?page=&pagination=12 {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20190705230852/http://www.lefigaro.fr/flash-actu/2013/04/28/97001-20130428FILWWW00015-24-des-francais-satisfaits-par-hollande.php?page=&pagination=12 |date=2019-07-05 }}</ref> Al novembre del 2010, en ocasió del 40è aniversari del seu traspàs, una enquesta qualificà el general de Gaulle com "''el personatge més important de la història de França''", amb un 44% dels sondeigs, davant de [[Napoleó Bonaparte]] (14%), [[Carlemany]] (14%), [[Jean Jaurès]] (12%), [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]] (7%) i [[Léon Blum]] (4%).<ref>{{pdf}} [http://www.tns-sofres.com/_assets/files/2010.11.08-de-gaulle.pdf « De Gaulle, 40 ans après sa mort »] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20110113004957/http://www.tns-sofres.com/_assets/files/2010.11.08-de-gaulle.pdf |date=2011-01-13}}, site de Tns Sofres, 8 novembre 2010.</ref> Una enquesta duta a terme per l'[[Institut francès d'opinió pública|Ifop]] a l'abril de 2011 senyalà que el 45% dels francesos consideraven que el general de Gaulle com qui havia canviat França, davant de tota la resta de presidents de la V República (François Mitterrand, Jacques Chirac, Nicolas Sarkozy, Valéry Giscard d'Estaing i Georges Pompidou).<ref>[http://www.sudouest.fr/2011/05/07/pour-les-francais-de-gaulle-est-le-president-de-la-ve-republique-qui-a-le-plus-change-la-france-391952-755.php « Pour les Français, de Gaulle est le président de la Ve République qui a le plus changé notre pays »], ''[[Sud Ouest]]'', 7 mai 2011.</ref>

S'han erigit estàtues a la seva memòria en ciutats com [[ciutat de Quebec|Quebec]], [[Londres]], [[Varsòvia]] o [[Moscou]]. La [[República Popular de la Xina]] té un gran reconeixement públic cap a ell per haver-los reconegut diplomàticament el 1964. [[Israel]] va sentir amb més duresa les declaracions sensacionals 1967 com el culte popular va ser dedicat a l'home de 18 de juny podria comparar fins llavors, com s'ha assenyalat [[Eric Roussel]], que el "pare de la pàtria" [[David Ben Gurion]]. El món àrab recorda les seves crítiques contra l'ocupació de Gaza i Cisjordània. [[Ahmed Ben Bella|Ben Bella]] rendí homenatge a de Gaulle com l'adversari més valerós del [[Front d'Alliberament Nacional d'Algèria|FNL]]: «''Cap militar, és qui ens ha donat els cops més durs''», però qui acabà acceptant la independència d'Algèria. En efecte, per a Ben Bella, «''Dede Gaulle veia més enllà''» i «''Dede Gaulle no era un polític. Tenia aquesta dimensió universal que sovint es veu que manca als dirigents actuals.''»<ref>{{Ref-publicació |nom=Ahmed |cognom=Ben Bella |article=De Gaulle voyait plus loin |url=http://www.lexpress.fr/actualite/politique/de-gaulle-voyait-plus-loin_491159.html |publicació=L'Express |lien publicació=L'Express |dia=26 |mes=octobre |any=1995 |consulta=2013-07-17 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20110517013207/http://www.lexpress.fr/actualite/politique/de-gaulle-voyait-plus-loin_491159.html |arxiudata=2011-05-17 }}</ref> A aquells que li critiquen ser un client de la França gaullista, [[Léopold Sédar Senghor]] replicà que pocs caps d'estat occidentals es podien ventar d'haver arriscat personalment la seva vida per portar una colònia a la independència. Fins i tot [[Fidel Castro]] declarà que havia trobat un model en de Gaulle llegint les seves "Memòries de Guerra".

A França, de Gaulle és citat habitualment com ''Général de Gaulle'' o simplement com ''Le Général''. Els membres de la França Lliure a vegades l'anomenaven "Le grand Charles". Els seus detractors a vegades l'anomenaven ''la Grande Zohra''.<ref>Nickname originally used by French settlers in Algeria. {{ref-web | url = http://referentiel.nouvelobs.com/archives_pdf/OBS0587_19760209/OBS0587_19760209_011.pdf | títol = Des Livres – Tableaux de chasse | autor = Roger Peyrefitte | editor = Albin Michel | pàgines = 448 p., 45 F. | data = 9 febrer 1976 | consulta = 15 de novembre 2009 | arxiuurl = https://web.archive.org/web/20110714202910/http://referentiel.nouvelobs.com/archives_pdf/OBS0587_19760209/OBS0587_19760209_011.pdf | arxiudata = 14 de juliol 2011 }} [[Le Nouvel Observateur]];

De Gaulle és el caràcter principal de la pel·lícula del 2009 "''[[Adieu De Gaulle adieu|Adieu de Gaulle, adieu]]''"