Charles de Gaulle: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Millora d'edició. |
m Bot elimina espais sobrants. |
||
| (6 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 1:
{{Redirecció3|De Gaulle|la pel·lícula biogràfica|De Gaulle (pel·lícula)}}
{{Infotaula persona}}
'''Charles André Joseph Marie de Gaulle''' ([[Lilla]], [[22 de novembre]] de [[1890]] - [[Colombey-les-Deux-Églises]], [[9 de novembre]] de [[1970]]) fou un [[general]] [[França|francès]] i home d'Estat que va dirigir a les [[França Lliure|Forces Franceses Lliures]] durant la [[Segona Guerra Mundial]]. Més tard va fundar la [[Cinquena República Francesa]] el 1958 i va servir com el seu primer [[President de la República francesa|President]] 1959-1969.<ref>{{ref-web
|títol= Cinquième République
|editor= Assemblée Nationale Française
|
|url
|
|arxiuurl= https://web.archive.org/web/20081127104326/http://www.assemblee-nationale.fr/histoire/legislatures.asp
A França, és conegut com a ''général de Gaulle'' o simplement ''Le Général'', o pels seus detractors com "La Gran Zora".<ref>Malnom originalment utilitzat pels colons francesos a Algèria [http://referentiel.nouvelobs.com/archives_pdf/OBS0587_19760209/OBS0587_19760209_011.pdf][[Le Nouvel Observateur]]<span> 09-02-1976,</span> secció "Tableaux de chasse";▼
|arxiudata= 2008-11-27
}}</ref>
▲A França, és conegut com a ''général de Gaulle'' o simplement ''Le Général'', o pels seus detractors com "La Gran Zora".<ref>Malnom originalment utilitzat pels colons francesos a Algèria [http://referentiel.nouvelobs.com/archives_pdf/OBS0587_19760209/OBS0587_19760209_011.pdf] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20110714202910/http://referentiel.nouvelobs.com/archives_pdf/OBS0587_19760209/OBS0587_19760209_011.pdf |date=2011-07-14 }}[[Le Nouvel Observateur]]<span> 09-02-1976,</span> secció "Tableaux de chasse";
Vialatte Alexandre, Sigoda Pascal ''"Alexandre Vialatte L'Age d'Homme"''. (31 de juliol de 1997). Col·lecció: Les Dossiers h. p.150. {{ISBN|2-8251-2453-2}} {{ISBN|978-2-8251-2453-6}} [http://books.google.cat/books?id=GtplJNLwvQgC&pg=PA150&lpg=PA150&dq=grande+Zora+de+Gaulle&source=bl&ots=gp22Y3zAOu&sig=ocMlQZUL_caBUZpPf9J7tG4Bg3g&hl=ca&ei=1yBcSovMJ6Tg6gOipN2MDA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=8 google books] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528133649/https://books.google.cat/books?id=GtplJNLwvQgC&pg=PA150&lpg=PA150&dq=grande+Zora+de+Gaulle&source=bl&ots=gp22Y3zAOu&sig=ocMlQZUL_caBUZpPf9J7tG4Bg3g&hl=ca&ei=1yBcSovMJ6Tg6gOipN2MDA&sa=X&oi=book_result&ct=result#v=onepage&q=grande%20Zora%20de%20Gaulle&f=false |date=2024-05-28 }}</ref>
Va ser un veterà de la [[Primera Guerra Mundial]], que als anys 1920 i 1930, havia sortit a la llum com a defensor de la guerra amb blindats i de l'aviació militar, que considerava un mitjà per trencar l'estancament de la [[guerra de trinxeres]]. Durant la [[Segona Guerra Mundial]], va assolir el rang temporal de [[general de Brigada]], liderant un dels pocs contraatacs de blindats amb èxit de 1940 [[Batalla de França|Caiguda de França]], per a organitzar, a continuació, les [[França Lliure|Forces Franceses Lliures]] amb els funcionaris francesos exiliats a [[Anglaterra]].<ref>{{ref-web
Linha 42 ⟶ 44:
== Biografia ==
=== Orígens famíliars ===
Fill d'una nissaga catòlica i conservadora,<ref name ="LRB">{{ref-publicació|1=Tlarger|article=The Seducer|nom=Ferdinand|cognom=
▲The Seducer|nom=Ferdinand|cognom= Mount|publicació=London Review of Books|data = 2018|volum=40|exemplar=15|llengua = anglès|url= https://www.lrb.co.uk/v40/n15/ferdinand-mount/the-seducer}}</ref> Charles de Gaulle és d'origen del Nord per la seva família materna (els Maillot que venien de [[Duinkerke]]). Basant-se en recerques de la pròpia família de Gaulle, especialment l'avi patern del general, els de Gaulle pretenien pertànyer a una molt antiga família de la [[Noblesa|noblesa d'espasa]] francesa, que tot i això no figura en cap registre de noblesa.<ref>{{ref-llibre|cognom= Chérin|nom=Bernar|cognom2= d'Hozier|títol= Cabinet des titres|data =; ;, etc.}}</ref>
Probablement el més antic avantpassat del general de Gaulle, d'acord amb aquesta obra,{{Citació necessària|data=2018}} seria Richard de Gaulle, escuder del rei [[Felip August]], qui el va dotar d'una taxa d'[[Elbeuf-en-Bray]] [[Normandia]], el [[1210]]. Hi ha rastres d'una prop de [[1420]] Jehan de Gaulle que, després del desastre de la [[Batalla d'Agincourt|Azincourt]], es van resistir durant gairebé dos anys als anglesos [[Vire]], a l'oest de Normandia, abans de ser obligat a l'exili a [[Borgonya]].
Per al {{segle|XVI}} i {{versaleta|xvii}}, trobem proves de ''capitaines-châtelains'' de Gaulle a [[Cuisery]] al sud de Borgonya.{{Citació necessària|data=2018}} Gaspard de Gaulle, descrit pel rei [[Carles IX de França|Charles IX]] de [[cavaller]], va ser delegat de [[Chalon-sur-Saône]] els [[Estats Generals 1576-1577|Estats Generals de Blois de l'any 1576]]. Aquests de Gaulle havia instal·lat en [[Xampanya]], on trobem les seves empremtes al [[Châlons-en-Champagne]] pels segles {{versaleta|xvii}} i {{versaleta|xviii}}, exercint càrrecs de justícia. La família finalment es va establir a [[París]] a mitjan {{segle|XVIII}}. El besavi del general de Gaulle, l'advocat del [[Parlament de París]], va comparèixer davant un tribunal Revolucionari durant el [[Regnat del Terror]], però va aconseguir evitar la guillotina, en conseqüència de la caiguda de Robespierre.<ref name ="LRB"/> Els de Gaulle ja residien durant gairebé cent cinquanta anys a París quan de Gaulle va néixer el [[1890]].<ref name ="skepp">{{ref-publicació|url=https://skepp.be/nl/wetenschappen/geschiedenis/een-vlaamse-stadslegende-was-generaal-de-gaulle-een-vlaming|publicació=
[[fitxer:Charles de Gaulle Saint-Cyrien.jpg|miniatura|esquerra|Charles de Gaulle amb l'uniforme de [[Saint-Cyr]], 1910.]]
=== Primera Guerra Mundial ===
Nomenat [[tinent]] l'1 d'octubre de 1913, va ser promogut a [[capità]] el gener de 1915.<ref name="Charles de Gaulle pendant la grande guerre">
El 2 de març de 1916 el seu regiment va ser atacat i delmat per l'enemic mentre que defensaven el poble de [[Douaumont]], durant la [[batalla de Verdun]]. La seva companyia va ser destruïda durant la batalla i els supervivents van quedar encerclats. Intentant avançar, la violència del combat l'obligà a saltar al forat d'un [[obús (projectil)|obús]] per protegir-se, però els alemanys el feriren a la cuixa esquerra d'un cop de [[baioneta]], fent-lo presoner.<ref>[[Max Gallo]] ''De Gaulle'', tome premier : ''L'Appel du destin'', III, 10</ref>
Després d'una temptativa d'evasió fracassada a [[Osnabrück]],<ref>[[de Gaulle]] ''Lettres, Notes et Carnets'', tome I: ''1905-1918'', chez Plon</ref> va ser traslladat a la fortalesa d'[[Ingolstadt]], a [[Baviera]], un cap de càstig destinat a oficials presoners. Allà trobaria el futur general [[Georges Catroux]], l'aviador [[Roland Garros]], el periodista [[Rémy Roure]], l'editor [[Berger-Levrault]] i el futur [[mariscal de la Unió Soviètica]] [[Mikhaïl Tukhatxevski]]. Descriu la seva sort de captiu com "''un exili lamentable''" en una carta a la seva mare. Per matar l'avorriment, de Gaulle organitzà pels seus companys conferències sobre l'estat de la guerra en curs. Però sobretot, intenta evadir-se en 5 ocasions, però sense èxit. Va ser alliberat després de l'[[armistici de Compiègne de 1918|armistici de l'11 de novembre de 1918]], reunint-se amb els seus un mes després. Els dos anys i mig de captiveri li deixaren un regust amarg, tot considerant-se un ''revenant'', un soldat inútil que no servia per a res.<ref>Jacques Le Groignec, [http://books.google.cat/books?id=ldjOp5MXAwEC&pg=PA32&lpg ''Pétain et de Gaulle''] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528133852/https://books.google.cat/books?id=ldjOp5MXAwEC&pg=PA32&lpg=&hl=ca#v=onepage&q&f=false |date=2024-05-28 }}, Nouvelles Éditions Latines, 1998, {{p.}}32</ref> Tot i això, el 23 de juliol de 1919 fou condecorat amb la [[Legió d'honor]] i amb la [[Creu de Guerra 1914-1918]] amb estrella de bronze.<ref name="Charles de Gaulle pendant la grande guerre"/>
=== Període d'entreguerres ===
Linha 79 ⟶ 80:
És durant aquests anys en què Charles de Gaulle desenvoluparà les seves teories militars: publicà ''La Discorde chez l'ennemi'' (1924), ''Le Fil de l'épée'' (1932), ''Vers l'armée de métier'' (1934) i, finalment, ''[[La France et son armée]]'' (1938). Aquest darrer llibre, preparat per al [[Philippe Pétain|mariscal Pétain]] el 1925, de Gaulle s'hi consagrà durant dos anys, però finalment no va complaure al mariscal, qui confiaria el treball a un altre.<ref>Jacques Le Groignec, {{op. cit.}}, {{p.}}102-105</ref> Això ferí de Gaulle, però malgrat tot dedicaria al mariscal Pétain la seva obra: «''Car res mostra millor la vostra glòria, que la virtut que pot tenir lloc sota els llums del pensament''». El 1938 de Gaulle decidí publicar-lo, després d'advertir-ho a Pétain. Per empitjorar les coses, el mariscal s'oferí a escriure un prefaci, oferta que de Gaulle no acceptà, sorgint una baralla entre els dos homes que no es tornarien a trobar fins al juny de 1940 i de manera fugaç.<ref>{{harvsp|Venner|2004|p=66-68}}</ref>
A la seva primera obra, de Gaulle insistia en la necessitat de la unitat de comandament i de la nació, donant la primacia als polítics per damunt dels militars: segons de Gaulle, va ser només a causa de les seves divisions internes que Alemanya va perdre la guerra. En reprendre les seves conferències sobre el paper del comandament, el 1932, a ''Le Fil de l'épée'' senyala la importància de la formació dels comandants i del pes de les circumstàncies. Si de Gaulle estudià la importància de la [[defensa estàtica]] en el moment d'escriure: »''Per França és una necessitat permanent la fortificació del seu territori […] L'encoratjament de l'esperit de resistència d'un poble per l'existència de fortificacions permanents, la cristal·lització, l'exaltació de les seves energies per la defensa de les places són fets que tant polítics com militars han de reconèixer en el passat i han de preparar per al futur.''», no és menys sensible a les idees del general sobre la necessitat d'un cos [[tanc|cuirassat]],<ref>
A la seva obra ''Vers l'Armée de métier'' desenvolupà la qüestió de fons sobre la necessitat de crear un exèrcit professional en comptes de la [[conscripció]]. Llavors esdevingué el promotor per la creació d'unes unitats cuirassades autònomes deslligades a la [[infanteria]]. En general, aquesta idea trobà opinions favorables, amb les excepcions notables de [[Paul Reynaud]], diputat del centredreta, o de [[Philippe Serre]].
Linha 118 ⟶ 119:
En el moment d'esclatar la guerra, Charles de Gaulle era coronel, comandant el [[507è regiment de carros de combat (França)|507è regiment de carros de combat]] (RCC) a [[Metz]]. El gener de 1940, envià a 80 personalitats, entre les quals [[Léon Blum]], [[Paul Reynaud]] i els generals [[Maurice Gamelin]] i [[Maxime Weygand]], un memorand sobre la [[campanya de Polònia]]. Titulat ''L'Avènement de la force mécanique'' ("''L'adveniment de la força mecànica''"), el text insistia en la necessitat d'aliar els tancs i l'aviació.
Tres dies abans de l'[[batalla de França|ofensiva alemanya]] del 10 de maig, que conduiria a un avanç veloç del front francès, el coronel de Gaulle va ser advertit de la decisió del comandament de confiar-li la [[4a divisió cuirassada (França)|4a divisió cuirassada]], la principal unitat blindada de l'exèrcit francès (364 blindats),<ref>
[[Fitxer:De Gaulle speaks.jpg|miniatura|esquerra|De Gaulle parlant després de l'alliberament de París.]]
El 15 de maig, va rebre la missió de retardar l'enemic a la regió de [[Laon]] a fi de guanyar el temps necessari perquè el 6è Exèrcit pogués bloquejar la ruta de París. Però la seva divisió encara estava en curs de constitució, i les seves unitats mai no havien operat conjuntament. Dirigí un [[batalla de Montcornet|contraatac contra Montcornet]], al nord-est de Laon. Aquest és un dels pocs moments en què les tropes alemanyes han de recular. Preveient la ràpida desfeta de l'exèrcit francès sota l'ofensiva alemanya, els civils i militars desarmats omplint les carreteres, afirmà que va ser durant la jornada del 16 de maig que "''el que podia fer posteriorment va ser allà que va prendre la resolució.''"<ref group="Note">« Alors, au spectacle de ce peuple éperdu et de cette déroute militaire, au récit de cette insolence militaire de l'adversaire, je me sens soulevé d'une fureur sans bornes. Ah ! C'est trop bête ! La guerre commence infiniment mal. Il faut donc qu'elle continue. Il y a, pour cela, de l'espace dans le monde. Si je vis, je me battrai, où qu'il faudra, tant qu'il faudra, jusqu'à ce que l'ennemi soit défait et lavée la tache nationale. Ce que j'ai pu faire, par la suite, c'est ce jour-là [16 mai] que je l'ai résolu. » ''in'' ''[[Mémoires de guerre]]'', tome I ''L'Appel'', Charles de Gaulle, édition [[Bibliothèque de la Pléiade]], 1956, {{p.|35-36}}</ref> Havent rebut només una de les seves unitats de la 4a divisió, el coronel de Gaulle llançà un primer atac amb 80 tancs per intentar tallar les línies de comunicacions alemanyes el 17 de maig. Després d'haver assolit els seus objectius a la vila de Montcornet, la 4a divisió no va rebre reforços, havent-se de replegar davant la intervenció de reforços alemanys. La resta d'unitats de la 4a cuirassada van unir-se, llançant-se de nou a l'atac amb 150 carros que, després d'haver assolit els primers objectius, van ser aturats per la intervenció de l'aviació i l'artilleria alemanyes.
[[Fitxer:Churchill De Gaulle HU 60057.jpg|miniatura|Charles de Gaulle amb el [[Primer Ministre del Regne Unit]], [[Winston Churchill]].]]
El 25 de maig de 1940 Charles de Gaulle va ser nomenat [[general de brigada]] a títol provisional.<ref>Centre national de la recherche scientifique (France), [http://books.google.cat/books?ei=fi_kS7WGKouumAPP07BA&ct=result&id=Rd9nAAAAMAAJ&dq=de+Gaulle+%2225+mai+1940%22+%22g%C3%A9n%C3%A9ral+de+brigade+%C3%A0+titre+temporaire%22&q=%2225+mai+1940%22+ ''Annales de Normandie''] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528135312/https://books.google.cat/books?ei=fi_kS7WGKouumAPP07BA&ct=result&id=Rd9nAAAAMAAJ&dq=de+Gaulle+%2225+mai+1940%22+%22g%C3%A9n%C3%A9ral+de+brigade+%C3%A0+titre+temporaire%22&q=%2225+mai+1940%22+&hl=ca |date=2024-05-28 }}, volume 44, 1994, {{p.}}131</ref><ref>Michèle et Jean-Paul Cointet, [http://books.google.cat/books?id=FDvT4J3ajCgC&pg=PA255&dq=false ''La France à Londres: renaissance d'un État (1940-1943)''] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528134239/https://books.google.cat/books?id=FDvT4J3ajCgC&pg=PA255&dq=false&hl=ca#v=onepage&q&f=false |date=2024-05-28 }}, Éditions Complexe, 1990, {{p.}}255</ref> Aquest nomenament, en una promoció de sis coronels, corresponia al fet que de Gaulle, en tant que comandant d'una divisió cuirassada des del 7 de maig de 1940, ja feia funcions de general, i els seus tres col·legues comandants de divisió cuirassada ja eren generals. El nomenament suscità la satisfacció de [[Charles Maurras]] a l'Acció Francesa.<ref>[[Charles Maurras]], dans ''L'Action française'' des 1er et 3 juin 1940.</ref><ref>Éric Roussel, Charles de Gaulle, Paris, éd. Gallimard, 2002, {{p.|84}} et 85.</ref><ref group=Note>Charles Maurras, qui qualifie De Gaulle de {{citar ref |pénétrant philosophe militaire}}, affirme : {{citar ref |Sa thèse nous paraissait suffisamment contraire à la bêtise démocratique pour ne pas ajouter à ces tares intrinsèques, la tare intrinsèque de notre appui. Mieux valait ne pas compromettre quelqu'un que, déjà, ses idées compromettaient toutes seules.}}</ref>
Tres dies després, el 28 de maig, [[batalla d'Abbeville|atacà en dues ocasions]] per destruir una bossa conquerida pels alemanys al sud del Somme, a l'alçada d'[[Abbeville]]. Malgrat que la unitat s'hagué de desplaçar 200 km, l'operació resultà en un èxit, que permeté fer més de 400 presoners i re reabsorvir tota la bossa, a excepció d'Abbeville, a causa de la superioritat en nombre i de l'artilleria alemanya. Això impedí que no pogués travessar el Somme al nord de la ciutat, i que el segon atac no permetés prendre la ciutat a la unitat. Comentant el comportament militar de de Gaulle sobre el terreny, l'historiador Henri de Wailly afirmà que, lluny d'estar particularment brillant, mostrà durant la batalla "''les mateixes febleses i les mateixes incompetències''" que la resta de dirigents militars.<ref>« Un historien de la guerre, Henri de Wailly », Entretien, ''[[La Nouvelle Revue d'Histoire]]'', {{n°}}61, juillet-août 2012, {{p.}}13</ref> Pel seu costat, el general Weygand, cap dels exèrcits, concedí a de Gaulle una citació molt elogiosa en tant que comandant d'una divisió cuirassada prop d'Abbeville: «''Cap admirable segur i enèrgic. Amb la seva divisió ha atacat el cap de pont d'Abbeville molt sòlidament ocupat per l'enemic. Ha trencat la resistència alemanya i progressat 14 kilòmetres a través de les línies enemigues, fent centenars de presoners i capturant un material considerable.''»<ref>De Gaulle fait état de cette citation sans en donner le texte dans les ''Mémoires de guerre'', « L'Appel », p. 53. Le texte est cité dans Gérard Chauvy, in ''Le drame de l'armée française'', p. 535.</ref>
Linha 142 ⟶ 143:
Des de l'inici de l'estiu de 1940, a partir de pràcticament res i amb un grapat de voluntaris, de Gaulle formà les bases d'una marina ([[Forces navals franceses lliures|FNFL]]), d'una aviació ([[Forces aèries franceses lliures|FAFL]], forces terrestres ([[Forces franceses lliures|FFL]]), un servei d'informació (la [[Officina central d'informació i d'acció|BCRA]] del coronel [[André Dewavrin|Passy]]). La [[Creu de Lorena]], proposada per l'almirall [[Émile Muselier|Muselier]]<ref group="Note">Le général de Gaulle ne retiendra que le nom de Thierry d'Argenlieu dans ses mémoires. Le texte exact de ''L'Appel'' de de Gaulle est : {{citar ref|Le 21 juillet [1940], j'obtins que plusieurs de nos aviateurs prissent part à un bombardement de la Ruhr et fis publier que les [[Français libre]]s avaient repris le combat. Entre-temps, tous nos éléments, suivant l'idée émise par d'Argenlieu, adoptèrent comme insigne la Croix de Lorraine.}} (Charles de Gaulle, ''[[Mémoires de guerre]], L'Appel (1940-1942), '' chap. « La France libre », Plon, 1954, {{ISBN|978-2-266-09526-6}} (repris par édit. Pocket, {{p.|99}}).</ref><ref>[[Thierry d'Argenlieu]], [http://www.france-libre.net/temoignages-documents/temoignages/origines-fnfl.php « Les origines des FNFL »] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20110709164605/http://www.france-libre.net/temoignages-documents/temoignages/origines-fnfl.php|date=2011-07-09}}, ''Revue de la France libre'', {{numéro|29}}, juin 1950, {{p.|17-20}}</ref><ref>« Sous le signe de la Croix de Lorraine », article publié par ''France d'abord'', journal brazzavillois dans le {{numéro|18}} du mercredi {{date|5|novembre|1941}}, {{p.|11-13}}, reproduisant, comme indiqué en en-tête, « des extraits d'une conférence faite dernièrement à Londres par l'amiral Muselier ». L'amiral explique, paragraphes 4 à 6 de l'article, {{p.|11}} : « Dès le début, il m'a paru nécessaire de différencier de façon apparente, les bâtiments de guerre de la France libre et ceux restés fidèles au gouvernement du Maréchal Pétain.<br />
Un de mes premiers ordres — du [[2 juillet]], si j'ai bonne mémoire — précisa que les bâtiments des Forces Navales Françaises libres porteraient à la poupe les couleurs nationales françaises et à la proue un pavillon carré bleu, orné d'une Croix de Lorraine rouge. Et ce fût (sic) l'origine de l'insigne du Mouvement de la France libre.<br />
Pourquoi j'ai choisi la Croix de Lorraine ? Parce qu'il fallait un emblème en opposition à la Croix Gammée et parce que j'ai voulu penser à mon père qui était Lorrain. »</ref> esdevindria el seu emblema. L'estàtus jurídic de la França Lliure i les seves relacions amb el [[govern britànic]] són fixades pel jurista [[René Cassin]]. La França Lliure també disposa de la seva banca, el seu diari oficial, les seves condecoracions (de Gaulle creà l'[[Orde de l'Alliberament]] a [[Brazzaville]] l'octubre de 1940, per honorar els seus «companys». Els comitès francesos lliures actius al món sencer es constituïren i tractà de reunir amb de Gaulle els francesos a l'estranger, les opinions i els governs.<ref>[http://www.france-libre.net/france-libre-france-combattante/france-libre-france-combattante/voix-relais-comites.php « Voix et relais de la France libre: les comités de la France libre à l'étranger »] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20101224225625/http://www.france-libre.net/france-libre-france-combattante/france-libre-france-combattante/voix-relais-comites.php |date=2010-12-24 }} sur le site de la [http://www.france-libre.net/ Fondation de la France libre] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20110131075314/http://www.france-libre.net/ |date=2011-01-31 }}.</ref>
[[Fitxer:Félix Éboué and Charles DeGaulle.jpg|miniatura|De Gaulle i el governador general [[Félix Éboué]] a l'[[Txad|Àfrica Equatorial Francesa]], vers la fi de 1940]]
A França, de Gaulle va ser condemnat dues vegades ''[[in absentia]]'', a 4 anys de presó i a la pèrdua de la nacionalitat francesa<ref>{{Ref-web |url=http://www.de-gaulle-edu.net/sentrainer/module18j/02etape_01.htm |títol=Fondation Charles de Gaulle |consulta=2013-05-15 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20110521092425/http://www.de-gaulle-edu.net/sentrainer/module18j/02etape_01.htm |arxiudata=2011-05-21}}</ref> i, a més, el 2 d'agost de 1940, el Tribunal Militar de Clermont-Ferrand el condemnà [[pena de mort|a mort]], a degradació militar i a la confiscació dels seus béns mobles i immobles, per traïció, per atemptar contra la seguretat exterior de l'Estat, per deserció a l'estranger en temps de guerra a un territori en estat de guerra i setge. A Gran Bretanya, es trobà a canvi amb el suport de Winston Churchill, a més del del [[Parlament del Regne Unit|Parlament]], del de la premsa i del de l'opinió pública. Aquest suport, així com el de l'opinió pública estatunidenca, seria posteriorment un bé preciós en els moments de tensió amb Londres i Washington.<ref>[[François Kersaudy]], ''De Gaulle et Churchill'', Perrin, 2003 et ''De Gaulle et Roosevelt'', Perrin, 2005.</ref>
Linha 305 ⟶ 306:
De Gaulle trobà que treballar sota la nova Assemblea Constitutiva era molt diferent a fer-ho amb el Govern Provisional, que governava mitjançant [[decret]]s. Es trobà enfrontant-se amb el "règim de partits" frustrats i creia que l'esborrany de la constitució lliurava massa poder a les mans d'un parlament amb les seves aliances de partit. Un dels seus ministres el va descriure com «''un home tan incapaç de monopolitzar el poder com de compartir-lo''».de Gaulle dissenyà un programa de més nacionalitzacions i un nou pla econòmic que va ser aprovat; però sorgí una nova disputa quan els comunistes exigiren una reducció del 20% del programa militar. Negant-se a "governar per compromís", de Gaule tornà a amenaçar de dimitir. Va haver-hi un sentiment generalitzat que estava intentant fer xantatge a l'assemblea amenaçant en retirar el seu prestigi personal, que insistia que era l'únic que mantenia conjunta la coalició de govern.<ref name=Werth/> Tot i que el MRP aconseguí un compromís mitjançant el qual s'aprova el pressupost amb esmenes, no va ser més que un pedaç.<ref name=Schoenbrun/>
Dos mesos després de formar el nou govern, de Gaulle dimití de cop i volta el 20 de gener de 1946. Allò s'anomenà "''un audaç estratagema polític que, en última instància, va ser una ximpleria''", car de Gaulle esperava que, com a heroi de guerra, el poble francès el faria tornar amb un poder executiu més fort.<ref>{{ref-llibre
| títol = The Struggle for Europe: The Turbulent History of a Divided Continent 1945 to the Present▼
▲|títol= The Struggle for Europe: The Turbulent History of a Divided Continent 1945 to the Present
| nom = William I.
| cognom = Hitchcock
Línia 315:
| pàgina = 112
| url = http://books.google.cat/?id=fFfhnC4mYccC&pg=PT112
}} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528141932/https://books.google.cat/books?id=fFfhnC4mYccC&pg=PT112&hl=ca#v=onepage&q&f=false |date=2024-05-28 }}</ref> Però això no succeí; i amb la guerra finalment acabada, el període inicial de crisi havia passat. Tot i que encara hi havia mancances, en particular de pa, França estava recuperant-se, i de Gaulle ja no semblava tan indispensable. La publicació comunista ''Combat'' va escriure: "''No hi ha hagut cataclisme, i el plat buit no s'ha trencat.''"<ref name=Werth/>
Va ser succeït per [[Félix Gouin]] ([[Secció Francesa de la Internacional Obrera|SFIO]]), aquest per [[Georges Bidault]] (MRP) i, finalment per [[Léon Blum]] (SFIO).<ref>{{ref-web
|títol= Gouvernement Provisoire de la République Française
|editor= Assemblée Nationale Française
|
|
|consulta= 2013-07-16
|arxiuurl= https://web.archive.org/web/20240528142506/https://www2.assemblee-nationale.fr/decouvrir-l-assemblee/histoire
|arxiudata= 2024-05-28
}}</ref>
=== Fora del poder: 1946-1958 ===
Linha 346 ⟶ 349:
El 13 de maig de 1958, un grup de colons assetjaren els edificis del govern a Alger, atacant el que veien com a feblesa del govern davant les demandes de la majoria àrab per la independència d'Algèria. Es creà un "Comitè de Seguretat Pública Civil i Militar", sota la presidència del general [[Jacques Massu]], un simpatitzant gaullista. El general [[Raoul Salan]], comandant en cap a Algèria, anuncià per ràdio que assumia el poder provisional, i va fer una crida demanant que «''es confiés en l'exèrcit i els seus comandants''».<ref>{{ref-notícia | títol = Generals in Algiers revolt against Paris – Demand for "Government of Public Safety"| obra = The Times| data = 14 maig 1958}}</ref>
Sota la pressió de Massu, Salan proclamà ''Vive de Gaulle!'' des del balcó de l'edifici del govern general d'Alger el 15 de maig.<ref>{{ref-notícia | títol = Vive De Gaulle – General Salan's Public Utterance| obra = The Times| data = 16 maig 1958}}</ref> La insurrecció a Algèria augmentà i es corria el risc que degenerés en una guerra civil. De Gaulle assumí dos dies després que estava preparat «''per assumir els poders de la República''».<ref>{{ref-notícia | títol = General de Gaulle's Bid for Authority – Ready to Assume Powers of Rebublic| obra = The Times| data = 16 maig 1958}}</ref><ref>
Constitucionalista convençut, va mantenir durant tota la crisi que només acceptaria el poder de les autoritats legalment constituïdes. De Gaulle no volia repetir les dificultats que el moviment de la França Lliure experimentà per establir la legitimitat com a govern. Va dir a un dels seus ajudants que els generals rebels "''no trobarien a de Gaulle entre els seus''".<ref name="time19590105"/>
La crisi augmentà mentre que els paracaigudistes francesos d'Algèria arribaven a [[Còrsega]] i es plantejava portar-los prop de París ([[Operació Resurrecció|Operació ''Resurrecció'']]).<ref>{{ref-notícia
De Gaulle volia canviar la constitució de la IV República, la qual culpava de la feblesa política de França. Posà com a condicions pel seu retorn que se li havien de donar poders per sis mesos per fer front a l'emergència i que s'hauria de proposar una nova [[constitució]] als [[francesos]].<ref>Com que comissionà la [[Constitució francesa de 1958|nova constitució]] i va ser responsable del seu marc general, en ocasions de Gaulle és descrit com l'autor de la Constitució. Les idees polítiques de de Gaulle van ser transcrites a una constitució per [[Michel Debré]], que guià el text durant tot el procés. Si bé la constitució reflecteix les idees polítiques de de Gaulle, l'autor del text va ser Michel Debré.</ref> L'1 de juny de 1958, de Gaulle esdevingué President i va rebre poders d'emergència per sis mesos per l'[[Assemblea Nacional (França)|Assemblea Nacional]],<ref>{{ref-notícia | títol = Gen de Gaulle given a majority of 105 – Full powers demanded for six months| obra = The Times| data = 2 juny 1958}}</ref> amb 329 vots favorables de 533, complint-se així el seu desig d'una legitimitat parlamentària,<ref name="time19590105"/> sent autoritzat a portar a terme una reforma constitucional del país.<ref>[http://www.charles-de-gaulle.org/pages/l-homme/accueil/biographie/mai-decembre-1958-de-gaulle-le-retour.php ''Mai - Décembre 1958 : De Gaulle, le retour''] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20120510055117/http://www.charles-de-gaulle.org/pages/l-homme/accueil/biographie/mai-decembre-1958-de-gaulle-le-retour.php|date=2012-05-10}}, [[Fondation Charles-de-Gaulle]], consulta 30 avril 2012.</ref>
Linha 371 ⟶ 374:
==== Algèria ====
En esdevenir President, de Gaulle hagué de fer front a la tasca urgent de trobar un final per a la sagnant guerra a Algèria. Les seves intencions eren obscures: havia visitat Algèria de manera immediata declarant «''Je vous ai compris''» (''Us he entès''), però no va prometre res, ni va tornar a llançar la proclama « Algérie française ». El 6 de juny a [[Mostaganem]] va dir «''Vive l'Algérie française''»<ref>[http://www.charles-de-gaulle.org/pages/l-homme/accueil/discours/le-president-de-la-cinquieme-republique-1958-1969/discours-de-mostaganem-6-juin-1958.php « Discours de Mostaganem, 6 juin 1958 »] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20091114102144/http://www.charles-de-gaulle.org/pages/l-homme/accueil/discours/le-president-de-la-cinquieme-republique-1958-1969/discours-de-mostaganem-6-juin-1958.php |date=2009-11-14 }}, reproduït sur le site de la Fondation Charles de Gaulle. La phrase « Vive l'Algérie française » est notée comme « suggérée » par la foule, alors que la [http://www.youtube.com/watch?v=AkTzWAMNJ-I&feature=related version audio du discours] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20140523191718/http://www.youtube.com/watch?v=AkTzWAMNJ-I&feature=related |date=2014-05-23 }} du site [http://enfant-du-soleil.com ''Enfant du Soleil''] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20191030063207/https://www.enfant-du-soleil.com/ |date=2019-10-30 }} tend à prouver que cette phrase est présente de façon intentionnelle dans le discours.</ref> Tanmateix, adoptà diverses mesures liberals vers els insurgents algerians, revocant la condemna a mort del dirigent del [[Front Nacional d'Alliberament d'Algèria|FLN]], o concedint el dret de vot a les dones algerianes. Però malgrat les seves intencions, fossin les que fossin, aviat s'adonà que la independència d'Algèria era inevitable.<ref>''The Other Empire'', BBC Radio Three, episode 5/5, first broadcast 16 September 2011</ref> Els partidaris de l'esquerra estaven a favor de concedir la independència a Algèria, i l'urgiren a cercar la manera d'aconseguir la pau mentre que, al mateix temps, evitaven una pèrdua per a França.<ref>[http://library.eb.co.uk/eb/article-2620 Gaulle, Charles de] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528143016/https://library.eb.co.uk/?target=%2Feb%2Farticle-2620 |date=2024-05-28 }}, Encyclopædia Britannica</ref> Tot i que el cop dels militars havia contribuït al seu retorn al poder, aviat de Gaulle ordenà a tots els oficials que abandonessin els Comitès rebels de Seguretat Pública. Aquestes accions van fer enutjar enormement els [[Pieds-Noirs|colons francesos]] i els seus simpatitzants militars.<ref name=time19590105/><ref>Benjamin Stora, ''Le mystère De Gaulle, son choix pour l'Algérie'', Robert Laffont (2009), {{p.|67}}</ref>
Es va veure obligat a suprimir dos alçaments a Algèria de colons i tropes, en el segon dels quals (el ''[[Putsch d'Algèria de 1961|Putsch dels Generals]]'' d'abril de 1961) França es va veure amenaçada per la invasió dels paracaigudistes rebels.<ref>{{ref-notícia|títol=Rebels Plot to Seize Power in Paris – Sirens to Warn Citizens of Algeria Parachutists – General De Gaulle Assumes Dictatorial Powers|obra=The Times|data= 24 abril 1961}}</ref> El govern de de Gaulle també cobrí la [[massacre de París de 1961]], realitzada sota les ordres del prefecte de policia [[Maurice Papon]].<ref>[[Julian T. Jackson]], ''The Other Empire'' BBC Radio Three, episode 5/5, first broadcast, 16 September 2011</ref> També va ser objectiu del grup de colons resistents [[Organisation de l'armée secrète]] (OAS) i es realitzaren diversos intents per assassinar-lo, el més famós dels quals va ser el del 22 d'agost de 1962, quan el seu [[Citröen DS]] va ser ametrallat, en un atemptat dirigit pel coronel [[Jean-Marie Bastien-Thiry]] a [[Clamart|Petit-Clamart]].<ref>Crawley p. 381</ref> Els visitants de París en aquella època escoltaven "''el soroll de les botzines dels cotxes, amb els 5 tocs de ''Al-gé-rie-Fran-çaise''".<ref>''The Other Empire'', episode 5/5, BBC Radio Three, first broadcast 16 September 2011</ref>
Linha 392 ⟶ 395:
Es llançaren projectes d'alt perfil, tot i que no sempre amb èxits financers: l'extensió del port de [[Marsella]] (que aviat es convertiria en el tercer a Europa i el primer a la Mediterrània), la promoció del reactor de passatgers [[Sud Aviation Caravelle|Caravelle]] (un predecessor de l'[[Airbus]]), la decisió de començar a construir l'avió supersònic franco-britànic [[Concorde]] a [[Tolosa de Llenguadoc]], l'expansió de la indústria automobilística francesa amb l'empresa estatal [[Renault]] com a centre, i la construcció de les primeres autopistes entre París i les províncies.
Amb aquests projectes l'economia francesa assolí taxes de creixement no vistes des del segle XIX. El 1964, per primera vegada en gairebé 100 anys,<ref>France's GDP was slightly higher than the UK's at the beginning of the 19th century, with the UK surpassing France around 1870. See e.g. {{ref-llibre|cognom=Maddison|nom=Angus|títol=L'économie mondiale 1820–1992: analyse et statistiques|any=1995|editorial=OECD Publishing|isbn=92-64-24549-9|pàgina=248|url=http://books.google.cat/?id=A5BFpqBqQ_gC&lpg=PA248}} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20240528141204/https://books.google.cat/books?id=A5BFpqBqQ_gC&lpg=PA248&hl=ca |date=2024-05-28 }}</ref> el [[producte interior brut|PIB]] francès va superar el del Regne Unit, una situació que es mantindria així fins a la dècada de 1990. Aquest període encara és recordat a França amb certa nostàlgia com el cim dels ''[[Trente Glorieuses]]'' (els "Trenta Anys Gloriosos" de creixement econòmic entre 1945 i 1974).<ref name="Haine">{{ref-llibre|cognom=Haine|nom=W. Scott|títol=Culture and Customs of France|any=1974|editorial=Greenwood Publishing Group, 2006|place=Westport CT|isbn=0-313-32892-7|pàgina=315}}</ref>
==== Quarta potència nuclear ====
Linha 410 ⟶ 413:
De Gaulle exigí que França tingués una paritat política amb el Regne Unit i els Estats Units a l'OTAN, i que la seva cobertura geogràfica s'estengués als territoris francesos no continentals, inclosa Algèria, llavors en plena guerra civil. Això no era possible, i per això al març de 1959 França, senyalant la necessitat de mantenir la seva pròpia estratègia militar independent, retirà la seva flota de la Mediterrània de l'OTAN i, uns mesos després, de Gaulle demanà que els Estats Units retiressin totes les seves armes nuclears de França.
De Gaulle va fer d'amfitrió a una reunió de les superpotències el 17 de maig de 1960 per a converses de limitació d'armament poc després de l'[[Incident de l'U-2 (1960)|Incident de l'U-2]], entre el [[President dels Estats Units]] [[Dwight Eisenhower]], el [[Secretari general del PCUS|Premier soviètic]] [[Nikita Khrusxov]] i el [[Primer Ministre del Regne Unit]] [[Harold Macmillan]].<ref name=bbc1/> La càlida relació entre de Gaulle vers Eisenhower va ser percebuda pels observadors militars estatunidencs. De Gaulle va dir a Eisenhower «''Òbviament vostè no es pot disculpar però ha de decidir com ho vol portar. Faré tot el que pugui per ajudar sense ser obertament un partisà''». Quan Khrusxov condemnà els vols dels [[Lockheed U-2|U-2]], de Gaulle expressà a Khrusxov el seu malestar pels gairebé 18 vols simultànis de satèl·lits soviètics sobre territori francès; tot i que Khrusxov negà saber-ne res. El tinent general [[Vernon A. Walters]] va escriure que quan Khrusxov marxà «''de Gaulle va anar cap a Eisenhower i li agafà del braç. Em va agafar també a mi i, portant-nos a part, va dir a Eisenhower "No sé què vol fer Khrusxov, o què passarà, però sigui el que sigui, vull que sàpiga que estic amb vostè fins al final". Vaig quedar bocabadat per aquestes paraules, i Eisenhower va quedar clarament commogut per aquesta inesperada expressió de suport incondicional''».<ref name=j1>{{ref-publicació|autor=Walter, Vernon A.|títol=General De Gaulle in Action: 1960 Summit Conference|publicació=Studies in Intelligence|editorial=Central Intelligence Agency|volum=38|exemplar=5|url=https://www.cia.gov/library/center-for-the-study-of-intelligence/csi-publications/csi-studies/studies/95unclass/Walters.html|any=1974|consulta=2014-01-14|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20120927161531/https://www.cia.gov/library/center-for-the-study-of-intelligence/csi-publications/csi-studies/studies/95unclass/Walters.html|arxiudata=2012-09-27}}</ref> Llavors de Gaulle intentà reprendre les converses convidant-los a una altra conferència al Palau dels Camps Elisis per discutir la situació, però finalment no se celebrà a causa de l'incident de l'U-2.<ref name=bbc1>[http://news.bbc.co.uk/onthisday/hi/dates/stories/may/17/newsid_2512000/2512335.stm 1960: East-West summit in tatters after spy plane row] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20121023132500/http://news.bbc.co.uk/onthisday/hi/dates/stories/may/17/newsid_2512000/2512335.stm |date=2012-10-23 }}. BBC</ref>
El 1964 de Gaulle visità la Unió Soviètica, on esperava establir França com una influència alternativa a la Guerra Freda. Posteriorment proclamà una nova aliança entre les nacions, però tot i que [[Aleksei Kosiguin]] va visitar França, els soviètics no acceptaren França com a superpotència, sabent que en qualsevol conflicte futur necessitaria la protecció de l'aliança occidental. El 1965 de Gaulle va treure França del [[Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic|SEATO]] i rebutjà participar en futures maniobres de l'OTAN.
Linha 431 ⟶ 434:
De Gaulle vetà la sol·licitud britànica d'adhesió a la CEE el 1963, dient simplement «no» davant les càmeres de televisió, un comunicat utilitzat per resumir l'oposició francesa i bel·ligerància cap a Gran Bretanya per molts anys després.<ref name="R+Q">Richards, Denis & Quick, Antony (1974) ''Twentieth Century Britain''</ref> Macmillan posteriorment afirmà que sempre havia cregut que de Gaulle volia evitar que Gran Bretanya s'unís, però pensava que ho faria en silenci, darrere de les escenes. Més tard es va queixar en privat que «''tots els nostres plans acaben per terra.''»<ref name="FontanaHistory"/>
Un motiu donat per la negativa de de Gaulle va ser el recent acord amb els Estats Units per subministrar a Gran Bretanya el [[GAM-87 Skybolt|míssil nuclear Skybolt]]. Ho va fer perquè, segons va dir, pensava que el Regne Unit no tenia la voluntat política necessària per a ser part d'una Europa forta.<ref name="ECC">{{ref-web
Malgrat tot, en aquest darrer aspecte, un estudi detallat dels anys de formació de la CEE senyala que la defensa dels interessos econòmics francesos, especialment en l'agricultura, tingué un paper més dominant en la negativa de de Gaulle cap a l'ingrés del Regne Unit que no pas les diverses consideracions polítiques que va citar.<ref>{{ref-llibre|cognom=Moravscik|nom=Andrew|títol=The Choice for Europe: Social Purpose and State Power from Messina to Maastricht|editorial=Cornell University Press|any=2008|isbn=0-8014-3509-9}}</ref>
Linha 440 ⟶ 443:
==== El Reconeixement de la República Popular de la Xina ====
De Gaulle estava convençut que una França forta i independent podria actuar com una força d'equilibri entre els Estats Units i la Unió Soviètica, una política vista pels seus crítics com oportunista i poc més que una postura, particularment per Gran Bretanya i els Estats Units, formalment aliats de França. El gener de 1964, França va establir relacions diplomàtiques amb la [[República Popular de la Xina]], el primer pas cap al reconeixement formal. Això es va fer sense tallar els vincles amb la [[República de la Xina]] ([[Taiwan]]), dirigida per [[Chiang Kai-shek]]. Fins ara, la [[República Popular de la Xina|Xina]] havia insistit a totes les nacions en complir amb la condició de "una única Xina", i en principi no quedava clar com es resoldria aquesta discrepància.<ref>{{ref-publicació|article = Reconeixement de Pequín per part de França - Relacions amb dos règims - Chiang protesta, però no trencar|publicació= The Times|data = 28 gener 1964}}</ref> No obstant això, l'acord per a l'intercanvi d'ambaixadors va ser objecte d'un retard de tres mesos, i el febrer, Chiang Kai-shek va solucionar el problema amb la suspensió de les relacions diplomàtiques amb França.<ref>{{ref-publicació|article = Chiang trenca amb França|publicació=The Times|data = 11 febrer 1964}}</ref> Vuit anys més tard el President dels EUA, [[Richard Nixon]] [[visita de Nixon a la Xina 1972|va visitar la República Popular de la Xina]] i va començar a normalitzar les relacions - una política que va ser confirmat en un [[comunicat de Xangai]], de 28 de febrer de 1972.<ref>{{ref-web| títol = Visita de Nixon a la Xina i comunicat conjunt "Xina-EUA"| url = http://www.fmprc.gov.cn/eng/ziliao/3602/3604/t18006.htm| data = 13-01-2009| consulta = 2009-11-15| arxiuurl = https://web.archive.org/web/20090205183408/http://www.fmprc.gov.cn/eng/ziliao/3602/3604/t18006.htm| arxiudata = 2009-02-05}}</ref>
Com a part d'una gira europea, Nixon va visitar França el 1969.<ref>{{ref-publicació|article= De Gaulle cordial benvinguda a Nixon|publicació= The Times|data = 1 març 1969}}</ref> Ell i de Gaulle compartien un enfocament diferent del de Wilson sobre els assumptes mundials, creient en les nacions i les seves relacions de forces, més que en ideologies, organitzacions internacionals o acords multilaterals. De Gaulle és famosament conegut per anomenar ''le Machin'' ("la cosa") a les [[Nacions Unides]].<ref>{{ref-web
Linha 459 ⟶ 460:
=== El segon mandat ===
El desembre de 1965, de Gaulle va tornar com a president per segon mandat de set anys, però aquesta vegada va haver de passar per una segona ronda de votació. A la primera ronda no va guanyar la majoria esperada, rebent només el 45% dels vots. Els seus dos principals rivals ho van fer millor del que s'esperava: el socialista [[Franços Mitterrand]] va rebre el 32% dels vots i [[Jean Lecanuet]], que advocava pel que la revista [[Time (revista)|''Time'']] anomenava el ''gaullisme sende de Gaulle'' rebé el 16%.<ref name="life19651217">{{ref-notícia
El setembre de 1966, en un famós discurs en [[Phnom Penh]] ([[Cambodja]]), va expressar el rebuig de França a la participació dels Estats Units a la [[Guerra del Vietnam]], demanant la seva retirada del Vietnam com l'únic manera de garantir la pau.<ref>{{ref-web
Linha 484 ⟶ 485:
}}</ref> Va vetar l'entrada de la Gran Bretanya a la CEE, una segona vegada, el juny de 1967.<ref>{{ref-web
|títol=CVCE, el segon veto del general De Gaulle
|url
|data=
|consulta=2013-08-26
|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20240528142154/https://www.cvce.eu/collections/unit-content/-/unit/02bb76df-d066-4c08-a58a-d4686a3e68ff/0ae5df93-212b-417d-b875-857f4f310c21
|arxiudata=2024-05-28
}}</ref>
==== La Guerra dels Sis Dies ====
Amb l'augment de la tensió a l'Orient Mitjà el 1967, de Gaulle, el [[2 de juny]] va declarar un embargament d'armes contra [[Israel]], tot just tres dies abans de l'esclat de la [[Guerra dels Sis Dies]]. Això, però, no afectava les peces de recanvi per als equips militars francesos amb els quals es van equipar les forces armades israelianes.<ref>{{ref-publicació|article= Èmfasi francès en els problemes a llarg termini|publicació= The Times|data = 7 juny 1967}}</ref>
Aquest va ser un canvi brusc en la política. El 1956, França, Gran Bretanya i Israel havien cooperat en una acció per a recuperar el [[Canal de Suez]] d'Egipte. La força aèria israeliana utilitzava avions [[Mirage (avió)|Mirage]] i [[Dassault Mystère|Mystère]] francesos a la guerra dels Sis Dies, i la seva armada estava construint els seus nous vaixells per a míssils a [[Cherbourg-Octeville|Cherbourg]]. Tot i que estaven pagats, la seva transferència a Israel estava bloquejada pel govern de de Gaulle. Però van ser tretes de contraban en una operació que va provocar denúncies per part del Govern francès. Els darrers vaixells es van fer a la mar el desembre de 1969, immediatament després d'un important acord entre França i l'Algèria, ara independent, sobre intercanvi d'armament francès per petroli d'Algèria.<ref>[http://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/History/Cherbourg.html Vaixells de Cherbourg] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20141016163439/https://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/History/Cherbourg.html |date=2014-10-16 }} per Doron Geller</ref>
Amb de Gaulle, després de la independència de l'[[Algèria]], França es va embarcar en una política exterior més favorable als països [[àrab]]s. La posició del general de Gaulle el 1967 en l'època de la Guerra dels Sis Dies va influir en la recent popularitat de França en el món àrab.<ref>{{ref-web|títol = Fundació Charles de Gaulle - De Gaulle i el Tercer Món|url = http://www.charles-de-gaulle.org/article.php3?id_article=180|consulta = 17-01-2009|arxiuurl = https://web.archive.org/web/20061118185135/http://www.charles-de-gaulle.org/article.php3?id_article=180|arxiudata = 2006-11-18}}</ref> Israel es va tornar cap als [[Estats Units]] per a l'obtenció d'armes, i l'accés a la seva indústria.
En una conferència de premsa televisada el 27 de novembre de 1967, de Gaulle va descriure el poble jueu com "aquesta gent d'elit, segur de si mateix i dominador".<ref>{{Ref-web |url=http://www.ejpress.org/article/28101 |títol=França-Israel: d'embargament d'armes de de Gaulle a l'elecció de Sarkozy |consulta=2009-11-15 |arxiuurl=https://archive.today/20120802205840/www.ejpress.org/article/28101 |arxiudata=2012-08-02}}</ref> En la seva carta a [[David Ben-Gurion]] de data 9 de gener de 1968, va explicar que estava convençut que Israel havia fet cas omís de les seves advertències i sobrepassar els límits de la moderació en prendre la ciutat de Jerusalem, així com el [[riu Jordà|Jordà]], territoris de [[Síria]] i [[Egipte]], per la força de les armes. Va sentir que Israel havia exercit repressió i expulsions durant l'ocupació que va acabar amb l'annexió. Assegurava que la retirada prevista de les forces d'Israel, apuntaven a poder arribar a una solució dins del marc de l'ONU, que podria incloure garanties d'un futur digne i just per als refugiats i les minories a l'Orient Mitjà, el reconeixement dels veïns d'Israel, i la llibertat de la navegació pel [[golf d'Aqaba]] i el [[Canal de Suez]].<ref>
==== La Guerra civil de Nigèria ====
Linha 500 ⟶ 505:
==== ''Vive le Québec libre!'' ====
El juliol del 1967 de Gaulle visità Canadà, que estava celebrant el seu centenari amb una [[exposició universal]] a [[Mont-real|Montreal]], [[Expo 67]]. El 24 de juliol, parlant a una gran multitud des del balcó de l'ajuntament de Montreal, de Gaulle proclamà "Vive le Québec libre!" (''Visca el Quebec Lliure!'') i després afegí "Vive le Canada français!" (''Visca el Canadà francès!''), i finalment, "Et vive la France." (''I visca França'').<ref name="CBC">{{ref-notícia
|cognom= Depoe |nom= Norman
|títol= 'Vive le Québec libre!'
Linha 506 ⟶ 512:
|editorial= CBC News
|data= 24 juliol 1967
|
|urlarxiu= http://www.webcitation.org/69Oj6PyT2
|dataarxiu= 24 juliol 2012
}} {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20120501220930/http://www.cbc.ca/archives/categories/politics/language-culture/language-culture-general/vive-le-quebec-libre.html |date=1 de maig 2012 }}</ref> Els mitjans canadencs criticaren durament la proclama, i el [[Primer ministre del Canadà]] declarà que «''als canadencs no ens cal ser alliberats.''»<ref name="Pearson rebukes De Gaulle">{{ref-notícia|cognom= Gillan▼
▲</ref> Els mitjans canadencs criticaren durament la proclama, i el [[Primer ministre del Canadà]] declarà que «''als canadencs no ens cal ser alliberats.''»<ref name="Pearson rebukes De Gaulle">{{ref-notícia|cognom= Gillan
|nom= Michael
|títol= Words unacceptable to Canadians: De Gaulle Rebuked by Pearson
Linha 563 ⟶ 568:
{{article principal|Maig francès}}
El govern de de Gaulle era criticat a França, particularment pel seu estiu de mà dura. Si bé la premsa escrita i les eleccions eren lliures, i emissores privades com [[Europe 1]] podien emetre en francès des de l'exterior, la [[Radiodiffusion-Télévision Française|ORTF]] estatal tenia en monopoli de la televisió i la ràdio. Aquest monopoli significava que el govern podia fer un biaix de les notícies. En molts aspectes, la França Gaullista era conservadora, catòlica, i molt poques dones ocupaven càrrecs polítics de primer nivell (al maig de 1968, tot l'executiu estava format per homes).<ref>{{ref-web
|
|citació= of the first eleven governments of the Fifth Republic, four contained no women whatsoever.
|consulta= 2014-02-04
|arxiuurl= https://web.archive.org/web/20110720232325/http://www.histoire-politique.fr/index.php?numero=01&rub=dossier&item=7
|arxiudata= 2011-07-20
}}</ref> Molts factors van contribuir a un esgotament de parts de l'opinió pública, especialment dels joves estudiants, que portarien els fets del Maig de 1968.
Linha 633 ⟶ 641:
: [[Fitxer:TCH Rad Bileho Lva 1 tridy (pre1990) BAR.svg|75px|Gran Creu de l'orde del Lleó Blanc]] [[Orde del Lleó Blanc|Gran Creu de l'orde del Lleó Blanc]] (Txecoslovàquia)
: [[Fitxer:Czechoslovak War Cross 1939-1945 Ribbon.png|75px|Creu de Guerra 1939-1945]] [[Creu de Guerra 1939-1945 (Txecoslovàquia)|Creu de Guerra 1939-1945]] (Txecoslovàquia)
: [[Fitxer:Ordre de l'Ouissam Alaouite GC ribbon (Maroc).svg|75px|
: [[Fitxer:Onorificenza non faleristica.svg|75px|Gran Collar de l'orde del Mohammedi]] [[Orde del Mohammedi|Gran Collar de l'orde del Mohammedi]] (Marroc)
: [[Fitxer:Order of Merit (Cameroon).svg|75px|Gran Creu de l'orde del Mèrit]] [[Orde del Mèrit (Camerun)|Gran Creu de l'orde del Mèrit]] (Camerun)
Linha 641 ⟶ 649:
: [[Fitxer:LAO Order of the a Million Elephants and the White Parasol - Grand Cross BAR.svg|75px|Gran Creu de l'orde del Milió d'Elefants i del Parasol Blanc]] [[Orde del Milió d'Elefants|Gran Creu de l'orde del Milió d'Elefants i del Parasol Blanc]] (Laos)
: [[Fitxer:Order of the Royal House of Chakri (Thailand) ribbon.svg|75px|Orde de Chakri]] [[Orde de la Casa Reial de Chakri|Cavaller de l'orde de Chakri]] (Tailàndia)
: [[Fitxer:PER Order of the Sun of Peru - Grand Cross BAR.png|75px]] [[Orde del Sol|Gran Creu de l'orde del Sol]] (Perú)
=== Homenatges ===
Linha 650 ⟶ 659:
El nom de Charles de Gaulle ha batejat nombroses artèries, ponts i edificis per tota França: el 2007 l'[[Institut Charles-de-Gaulle]] comptabilitzà més de 3.600 vies "de Gaulle",<ref>Philippe Oulmont, « L'hommage municipal : continuités et fluctuations, 1940-2007 », dans Philippe Oulmont (dir.), ''Les Voies « de Gaulle » en France. Le Général dans l'espace et la mémoire des communes'', Plon, 2009 {{ISSN|1266-2437}}, mentionné par Sudhir Hazareesingh, ''Le mythe gaullien'', Gallimard, 2010, {{isbn|978-2-07-012851-8}} {{p.|179}}</ref> els ajuntaments de dreta o de centre elegien l'apel·lació militar "General de Gaulle", mentre que les d'esquerra solien preferir la forma civil "Charles de Gaulle".<ref>Sudhir Hazareesingh, op. cit., {{p.|182}}</ref> Es pot destacar la [[Place Charles-de-Gaulle|plaça Charles de Gaulle]] (anteriorment la plaça de l'Estel) i el [[pont Charles de Gaulle]] de [[París]], la plaça del General de Gaulle de [[Lilla|Lille]], l'[[aeroport de París-Charles de Gaulle]] (anteriorment aeroport de Roissy) i el [[portaavions Charles de Gaulle|portaavions nuclear ''Charles de Gaulle'']].
El 4 d'abril del 2005, l'audiència d'un [[El favorit|programa de televisió]] emès per [[France 2]] des del [[Senat francès|Senat]], nomenà a de Gaulle com el [[Le Plus Grand Français de tous les temps|Francès més Gran de tots els temps]], per davant de figures com [[Louis Pasteur]], l'[[Abbé Pierre]], [[Marie Curie]], [[Coluche]] o [[Victor Hugo]]. Una part de centristes, com [[Régis Debray]], actualment declaren que troben en de Gaulle un inspirador. Segons un sondeig efectuat el 2005 al context del desè aniversari del traspàs de [[François Miterrand]], aquest darrer, llavors l'únic president d'esquerres durant la V República, va ser considerat com el millor president pel 35% dels enquestats, seguit per Charles de Gaulle (30%) i de [[Jacques Chirac]] (12%), qui s'afirmava gaullista.<ref>[http://lci.tf1.fr/france/2006-01/mitterrand-prefere-francais-4856424.html « Mitterrand, le préféré des Français »] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20110123142002/http://lci.tf1.fr/france/2006-01/mitterrand-prefere-francais-4856424.html |date=2011-01-23}}, site de TF1-LCI, 2 janvier 2006.</ref> Un altre sondeig realitzat per la BVA quatre anys més tard indicà que el 87% dels francesos jutjaven positivament la presidència de Charles de Gaulle, ocupant la primera posició dels presidents de la V República.<ref>[http://tempsreel.nouvelobs.com/actualites/politique/20091104.OBS6765/charles_de_gaulle_expresident_prefere_des_francais.html « Charles de Gaulle, ex-président préféré des Français »]{{Enllaç no actiu|bot=InternetArchiveBot |data=2022 }}, ''[[Le Nouvel Observateur]]'', 4 novembre 2009.</ref> Un sondeig realitzat pel mateix institut el 2013 seguí la mateixa pauta: amb el 89% d'opinions favorables, de Gaulle aparegué com el president preferit dels francesos, mentre que [[François Mitterrand|Mitterrand]] ocupà la cinquena posició amb el 55%.<ref>{{format ref}} http://www.lefigaro.fr/flash-actu/2013/04/28/97001-20130428FILWWW00015-24-des-francais-satisfaits-par-hollande.php?page=&pagination=12 {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20190705230852/http://www.lefigaro.fr/flash-actu/2013/04/28/97001-20130428FILWWW00015-24-des-francais-satisfaits-par-hollande.php?page=&pagination=12 |date=2019-07-05
<gallery>
Linha 662 ⟶ 671:
</gallery>
S'han erigit estàtues a la seva memòria en ciutats com [[ciutat de Quebec|Quebec]], [[Londres]], [[Varsòvia]] o [[Moscou]]. La [[República Popular de la Xina]] té un gran reconeixement públic cap a ell per haver-los reconegut diplomàticament el 1964. [[Israel]] va sentir amb més duresa les declaracions sensacionals 1967 com el culte popular va ser dedicat a l'home de 18 de juny podria comparar fins llavors, com s'ha assenyalat [[Eric Roussel]], que el "pare de la pàtria" [[David Ben Gurion]]. El món àrab recorda les seves crítiques contra l'ocupació de Gaza i Cisjordània. [[Ahmed Ben Bella|Ben Bella]] rendí homenatge a de Gaulle com l'adversari més valerós del [[Front d'Alliberament Nacional d'Algèria|FNL]]: «''Cap militar, és qui ens ha donat els cops més durs''», però qui acabà acceptant la independència d'Algèria. En efecte, per a Ben Bella, «''de Gaulle veia més enllà''» i «''de Gaulle no era un polític. Tenia aquesta dimensió universal que sovint es veu que manca als dirigents actuals.''»<ref>{{Ref-publicació |nom=Ahmed |cognom=Ben Bella |article=De Gaulle voyait plus loin |url=http://www.lexpress.fr/actualite/politique/de-gaulle-voyait-plus-loin_491159.html |publicació=L'Express |lien publicació=L'Express |dia=26 |mes=octobre |any=1995 |consulta=2013-07-17 |arxiuurl=https://web.archive.org/web/20110517013207/http://www.lexpress.fr/actualite/politique/de-gaulle-voyait-plus-loin_491159.html |arxiudata=2011-05-17 }}</ref> A aquells que li critiquen ser un client de la França gaullista, [[Léopold Sédar Senghor]] replicà que pocs caps d'estat occidentals es podien ventar d'haver arriscat personalment la seva vida per portar una colònia a la independència. Fins i tot [[Fidel Castro]] declarà que havia trobat un model en de Gaulle llegint les seves "Memòries de Guerra".
=== En la cultura popular ===
[[fitxer:Charles De Gaulle.jpg|miniatura|Estatua al museu ''[[Madame Tussauds]]'' de Londres]]
A França, de Gaulle és citat habitualment com ''Général de Gaulle'' o simplement com ''Le Général''. Els membres de la França Lliure a vegades l'anomenaven "Le grand Charles". Els seus detractors a vegades l'anomenaven ''la Grande Zohra''.<ref>Nickname originally used by French settlers in Algeria. {{ref-web | url = http://referentiel.nouvelobs.com/archives_pdf/OBS0587_19760209/OBS0587_19760209_011.pdf | títol = Des Livres – Tableaux de chasse | autor = Roger Peyrefitte | editor = Albin Michel | pàgines = 448 p., 45 F. | data = 9 febrer 1976 | consulta = 15 de novembre 2009 | arxiuurl = https://web.archive.org/web/20110714202910/http://referentiel.nouvelobs.com/archives_pdf/OBS0587_19760209/OBS0587_19760209_011.pdf | arxiudata = 14 de juliol 2011 }} [[Le Nouvel Observateur]];
In 1948 he made a speech in Edinburgh regarding France's historical alliance with [[Escòcia|Scotland]];
| |||