Arquitectura neoclàssica: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Ortografia |
mCap resum de modificació |
||
Línia 12:
Es va buscar donar un caràcter més científic a les arts, de manera que els artistes van haver de ser tècnics més que inventors, i imitadors més que creadors. Aquest esperit científic va portar a considerar a l'art clàssic com un art ''[[progressista]]'', perquè estava desproveït d'ornaments sense sentit i buscava la perfecció de les lleis immutables, sense dependre de les impressions subjectives i imperfectes de l'artista.
Tot i que les primeres Acadèmies per a l'estudi de les arts van sorgir a [[Itàlia]] ja al {{segle|XVI}}, les fundades en el {{segle|XVIII|s}} ja estaven matisades per la Il·lustració, el que els va donar un caràcter diferent. L'Acadèmia va servir com a transmissora de les idees contràries al barroc i en favor del neoclassicisme i els diversos tractats clàssics i renaixentistes de les ''Tres nobles arts'', així com d'obres de caràcter tècnic i científic que en racionalitzaven la
== L'origen de l'estil ==
Línia 18:
Es tracta d'un moviment internacional que apareix amb diferents manifestacions, des d'Amèrica del Nord fins a Rússia. Es va declinar en diversos corrents i es poden distingir:
* La fase del [[palladianisme]], la més antiga, que es desenvolupa en les terres de Gran Bretanya sota l'impuls de [[Inigo Jones]] i de [[Christopher Wren]]. S'aplica més aviat a edificis aïllats, rurals i de forma compacta.
* El [[neogrec (arquitectura)|neogrec]] (''Greek Revival'' a Anglaterra), l'arquitecte principal a França va ser [[Ange-Jacques Gabriel]], primer arquitecte del rei sota Lluís XV.
* L'estil neoclàssic pròpiament dit, en arquitectura, que coneixerà un èxit durador en tota la primera meitat del {{segle|XIX}}, tant per als edificis públics com privats a Occident. També es veurà reflectit en les arts decoratives entre 1770 i 1830.
* El [[Beaux Arts (arquitectura)|estil Beaux Arts]], que alguns volen veure com una extensió dels cànons neoclàssics.
Molts arquitectes neoclàssics de principis del {{segle|XIX}} van estar influenciats pels dibuixos i projectes de [[Étienne-Louis Boullée]] i [[Claude-Nicolas Ledoux|Claude Nicolas Ledoux]]. Els molts dibuixos de grafit de Boullée i dels seus alumnes representen una arquitectura geomètrica que emula l'eternitat de l'univers. Hi ha vincles entre les idees de Boullée i la concepció del sublim de [[Edmund Burke]]. Ledoux va afegir el concepte del caràcter arquitectònic
== La crítica il·lustrada ==
Línia 44:
[[Fitxer:La Madeleine de París.JPG|miniatura|esquerra| ''[[Església de la Madeleine|Temple a la Glòria de la ''Gran Armée'']] '', [[Pierre Alexandre Vignon]], 1806.]]
[[Fitxer:Altes Museum Berlin.JPG|miniatura|''[[Altes Museum]]'' de Berlín, de [[Karl Friedrich Schinkel]], 1825-1828.)]]
Marcadament [[historicista]] en la
A França, especialment a partir de l'[[Imperi Napoleònic]] es va trobar en l'art imperial romà el model idoni per als seus fins propagandístics i d'enaltiment personal de la figura de l'emperador com al [[Església de la Madeleine|Temple a la Glòria de la ''Gran Armée'']] (avui església de la Magdalena), de [[Pierre Alexandre Vignon]], projectat pel mateix Napoleó.
== Neoclassicisme a Europa ==
Línia 53:
[[Fitxer:Petit_Trianon_-_Façade_ouest_(2).jpg|miniatura|esquerra|Ange-Jacques Gabriel, façana oest del ''Petit Trianon'', Versalles]]
L'arquitectura civil francesa considera el neoclassicisme a partir de la meitat del {{segle|XVIII}} amb la creació d'obres lúcides i sòbries com la [[plaça de la Concòrdia]] a París i el [[Petit Trianon]] a [[Versalles]], ambdues de [[Ange-Jacques Gabriel]], en què encara es troben premisses del [[arquitectura barroca|classicisme barroc francès]].{{sfn|De Fusco|1999|p=54}} El projecte per a la plaça de la Concòrdia, en l'època de Lluís XV, es remunta a 1753: els dissenys originals definien un espai molt diferent a l'actual, fruit dels projectes elaborats en l'època napoleònica, amb dos palaus que delimitaven un espai tancat per una sèrie de balustrades. Els edificis estaven clarament inspirats en la perspectiva de [[Claude Perrault]] (1613-1688) per a la façana del [[Louvre]]. Per a l'arquitectura francesa, l'obra de Perrault per completar el famós palau reial de París era de fet un exemple d'absoluta mestria: el seu disseny clar i ordenat caracteritzat per un frontó central i una columnata de doble alçada erigida sobre un massiu basament, va tenir una influència considerable en la definició dels nous cànons estètics de l'arquitectura.{{sfn|Middleton|1980|p=5}} de poc després de la famosa plaça parisenca és precisament el ''Petit Trianon'', construït entre 1761 i 1768, en el qual els ambients interiors es distribueixen d'acord amb la
La següent generació es va dirigir cap a una concepció més clàssica i severa de l'arquitectura. Més de trenta anys més jove que Gabriel, [[Marie-Joseph Peyre]] (1730-1785) va ser a Itàlia, on va guanyar un concurs organitzat per la [[Accademia di San Luca|Accademia nazionale di San Luc]] a Roma per una catedral amb dos palaus annexos. De tornada a França, va dissenyar l' ''Hôtel de Neubourg'' (avui destruït), una vila per Mme. Leprêtre de Neubourg prop de París, potser el primer edifici francès veritablement clàssic.{{sfn|Middleton|1980|p=114}}<ref>{{Ref-tesi|url=https://roderic.uv.es/handle/10550/15271|data=2005|nom=Lence|cognom=Guilabert|nom2=Mª|cognom2=Ángeles|títol=Representaciones del espacio arquitectónico en la narrativa libertina francesa del siglo XVIII|llengua=es|universitat=Universitat de València}}</ref> la vila es va disposar sobre un estilòbat i està constituïda per volums compactes, sense ornaments, amb una planta a la qual s'atenua qualsevol èmfasi: la disposició de les estades és simple, no hi ha entorns d'acompliment i les escales no es mostren estant tancades dins d'un buit. L'any 1763, Peyre es va dedicar a la [[Hôtel de Condé|casa per al Príncep de Condé]], una implantació menys austera, l'element més interessant és una columnata que envolta el pati d'entrada.<ref>{{Ref-llibre|títol=Saint-Germain des Prés et son faubourg : évolution d'un paysage urbain|url=https://www.worldcat.org/oclc/62364059|editorial=Parigramme|data=2005|lloc=París|isbn=2-84096-189-X|nom=Dominique|cognom=Leborgne}}</ref> Al costat del seu amic [[Charles De Wailly]] va projectar el [[Théâtre de l'Odéon]] de París, construït entre 1779 i 1782, però reconstruït diverses vegades després de ser destruït en dos incendis. L'aspecte original del teatre era sobri i sever, amb l'exterior revestit en ''[[Encoixinat (construcció)|bugnato]]'' (encoixinat) i la façana principal apantallada amb un pòrtic de columnes dòriques.{{sfn|Middleton|1980|p=123}}
Línia 61:
En aquest clima de renovació, es van construir molts teatres a tot França, fins i tot en petites ciutats com [[Amiens]] o [[Besançon]]. A [[Bordeus]], en la dècada de 1770 es va construir el [[Gran Teatre de Bordeus|Gran Teatre]], el més bell teatre francès de l'època.{{sfn|Middleton|1980|p=126}} projectat per [[Victor Louis]] (1731-1800), consta d'un bloc rectangular, amb una façana precedida per dotze grans columnes corínties.
Si Peyre, De Wailly, Louis i, com es veurà més endavant, [[Jean Chalgrin]], van ser alguns dels principals exponents de l'estil clàssic de finals del {{segle|XVIII}}, són d'igual importància artistes com [[Jacques Gondouin]] (1737-1818), [[Étienne-Louis Boullée]] (1728-1799) i [[Claude-Nicolas Ledoux]] (1736-1806). Gondouin és recordat per l' ''Escola de cirurgia de París'', construïda en entre 1769-1775. Representa una obra paradigmàtica per l'època, tant és així que [[Antoine Chrysostome Quatremère de Quincy|Quatremère de Quincy]]
Aquesta preferència per la volumetria pura va a trobar en Boullée i Ledoux als seus principals exponents.<ref>{{Ref-llibre|títol=Visionary architects : Boullee, Ledoux, Lequeu.|url=https://www.worldcat.org/oclc/49843974|editorial=Hennessey+Ingalls|data=2002|lloc=Santa Monica|isbn=0-940512-35-1|nom=Jean-Claude|cognom=Lemagny}}</ref> Encara que molts dels seus projectes es van quedar en el paper o, en el cas de Ledoux, van ser
[[Fitxer:Servandoni_-_Façade_de_Saint-Sulpice.jpg|miniatura|[[Giovanni Niccolò Servandoni]], projecte per a la façana de l'[[Sant Sulpici de París|església de Sant Sulpici]], París]]
Línia 77:
El major exemple en el camp de l'arquitectura sagrada segueix sent el [[Panteó de París]],{{sfn|De Fusco|1999|p=454}} construït originalment com a ''església de Santa Genoveva'' i més tard transformat en ''mausoleu de la Nació''. De l'edifici, dissenyat per [[Jacques-Germain Soufflot]] i construït entre [[1757]] i [[1791]], destaca la cúpula inspirada en la de la [[catedral de Sant Pau de Londres]] i l'audaç estructura interna que recorda, per la seva lleugeresa, a les antigues catedrals gòtiques. De fet, durant la construcció de Santa Genoveva, Soufflot i els seus col·laboradors van recórrer França a la recerca de les pedres més adequades i van preparar un laboratori per tal d'analitzar les característiques de resistència i elasticitat. L'objectiu era fer l'estructura més i més refinada, per tal de reduir els elements portants, prenent l'exemple de les esglésies medievals francesos, i també la [[capella del Sant Sudari]] de [[Torí]], i de la [[basílica de Santa Maria della Salute]] de [[Venècia]].{{sfn|Middleton|1980|p=22}}
Una altra església parisenca, l'[[església de Sant-Philippe-du-Roule]] ([[1772]] - [[1784]]), és notòria per la
[[Fitxer:Palais justice Lyon5 fr.JPG|miniatura|esquerra| [[Louis-Pierre Baltard]], [[palau de Justícia de Lió]].]]
Línia 307:
Ja després de l'[[Guerres d'independència hispanoamericanes|independència d'Hispanoamèrica]], es van desenvolupar programes constructius en per a les noves repúbliques. A Colòmbia es va construir el [[Capitoli Nacional de Colòmbia]] a [[Bogotà]] (1847, [[Thomas Reed]], format a l'Acadèmia de Berlín), La [[Catedral de la Immaculada Concepció|Catedral Primada de Colòmbia]] a [[Bogotà]] (1807-1823) sota els plànols de [[Fra Domingo de Petrés]]; a [[Perú]] la [[Catedral d'Arequipa]] (1844, [[Lucas Poblete]]).
Brasil, que es va convertir en la seu de la cort de la monarquia portuguesa, [[independència del Brasil|
[[Argentina]], és un altre dels països que cerca despullar del seu passat colonial, però en el context de reorganització del país després de la independència en 1810, es busca un aspecte de poder que transmeti la presència de l'Estat inspirant respecte i devoció, incloent per descomptat l'arquitectura. No obstant això, no es concep una imatge pròpia, sinó que s'introdueix el cànon clàssic, no en forma de rèplica d'edificis de l'Antiguitat, però si amb una predominança clàssica i molta influència de [[classicisme francès]]; que perdurarà fins al {{segle|XX}}.
| |||