Convergència i Unió

partit polític català (1978-2015)
(S'ha redirigit des de: CIU)

Convergència i Unió (CiU) va ser, primer, una coalició estable (1978-2001), i, després, una federació (2001-2015) entre dos partits polítics catalanistes, formada per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), liberal,[1] i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), democristiana.[2]

Infotaula d'organitzacióConvergència i Unió
Dades
Nom curtCiU i CDC-UDC Modifica el valor a Wikidata
Tipuscoalició política
federació de partits Modifica el valor a Wikidata
Ideologiaautonomisme regional
democràcia conservadora
liberalisme conservador
catalanisme
democràcia cristiana
nacionalisme Modifica el valor a Wikidata
Alineació políticacentredreta
dreta Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació 19 setembre 1978Coalició política
2 desembre 2001Federació de partits
Data de dissolució o abolició18 juny 2015 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
PresidènciaJordi Pujol i Soley (1978–2003)
Artur Mas i Gavarró (2003–2015) Modifica el valor a Wikidata
Secretari generalJosep Antoni Duran i Lleida (2001–2014)
Ramon Espadaler i Parcerisas (2014–2015) Modifica el valor a Wikidata
Format per
Afiliació internacionalInternacional Liberal (CDC)
Internacional Demòcrata de Centre (UDC)
Afiliació europeaPartit de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (CDC)
Partit Popular Europeu (UDC)
Grup al Parlament EuropeuAliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (CDC)
Grup del Partit Popular Europeu (UDC)
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata

La federació es va dissoldre el 18 de juny de 2015, arran de discrepàncies en el projecte polític d'ambdós partits que la formaven.[3] Entre les eleccions municipals de 2015 i les de 2019, la federació retingué representació de iure en els municipis en què es va presentar (i va obtenir almenys un regidor), ja que aquestes es van celebrar un mes abans de la dissolució de la federació.

Integrants

La federació Convergència i Unió estava integrada per dos partits polítics: Convergència Democràtica i Unió Democràtica.

Història

Federació

El 31 de març de 2001, Jordi Pujol va anunciar davant el consell nacional de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) que no es presentaria a les eleccions catalanes i proposant Artur Mas com a candidat de Convergència i Unió (CiU) a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003, provocant una crisi entre els socis que es va resoldre establint la federació de CiU el 2 de desembre de 2001, quan CDC i Unió Democràtica de Catalunya (UDC) signen l'acord que dona solidesa i estabilitat a la coalició que compartien des les eleccions des del 1978 nomenant Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida president i secretari general, respectivament. Amb el pacte, UDC va guanyar representativitat a les candidatures electorals en tant que no ocuparien el segon lloc quan no encapçalessin les llistes, i es reservava un 60% dels llocs a les llisres per a CDC, 20% per a UDC i el 20% restant a proposta de la federació.[6]

Artur Mas que tot i guanyar les eleccions de 2003 contra pronòstic no va aconseguir ésser president de la Generalitat de Catalunya a causa de no tenir la majoria parlamentària necessària vers l'autoanomenat pacte de govern d'entesa (més conegut com tripartit) format pel PSC, ERC i ICV-EUiA.

L'1 de novembre de 2006 se celebren les eleccions al Parlament de Catalunya. Per segona vegada consecutiva Artur Mas encapçala la candidatura de CiU. La federació es presenta amb l'eslògan de campanya "Estimar Catalunya, governar bé!". Per aquestes eleccions, CiU va presentar l'anomenat «Contracte amb Catalunya», un conjunt de propostes electorals, la característica més destacada de les quals és que primer cop es presentà en la política catalana unes propostes electorals signades davant de notari que dona testimoni de què havien estat fetes i que pensaven complir-les. La llei catalana no preveu cap sanció per al no compliment de les propostes electorals no complertes signades davant de notari de manera que tot quedà com un acte simbòlic. Entre altres propostes cap destacar que un dels punts marcava la negativa a fer cap pacte estable de govern amb el Partit Popular de Catalunya, punt que va ser molt criticat per la resta de partits de l'arc parlamentari per motius oposats. D'aquesta manera, CiU creia que podria obtenir vots tant dels votants catalanistes amb por de votar a la federació com vot útil del Partit Popular, ja que l'única manera de rendibilitzar-lo era actuar conjuntament amb ells mateixos.

La federació guanya les eleccions per vuitena vegada consecutiva, en vots i escons a les 4 demarcacions catalanes, i obté 48 diputats. La reedició del pacte tripartit, en obtenir un altre cop la majoria parlamentària necessària, impedeix que la federació torni a la Generalitat, però el 28 de novembre de 2010, a les eleccions al Parlament de Catalunya, obté una majoria relativa, doblant en escons al PSC (el segon partit del Parlament).[7]

A les eleccions generals espanyoles del 2008, Convergència i Unió obtingué un total de 10 escons al Congrés dels Diputats. Josep Antoni Duran i Lleida va ser el president del Grup Parlamentari Català i Xavier Trias l'alcalde de Barcelona.

El 23 de desembre de 2010, el candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya per la federació, Artur Mas, fou escollit President en segona volta gràcies a l'abstenció del PSC al segon debat d'investidura del Parlament de Catalunya.

Després d'aquestes eleccions, CiU comença una política d'aliança amb el PPC, com per exemple amb els primers pressupostos de la legislatura, que s'han caracteritzat per la seva austeritat i estalvi de la despesa pública, a causa de la delicada situació econòmica de la Generalitat.

A les Eleccions generals espanyoles de 2011 Convergència i Unió obtingué 16 diputats al Congrés dels Diputats aconseguint, per primer cop a la història, ésser la força catalana amb més diputats i amb més vots passant per davant al PSC que fins aleshores no havia perdut mai a les eleccions generals.

 
Percentatges de suport a CiU a les eleccions catalanes del 2010. En vermell les zones de major suport i en blau les de menor suport.

Arran de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 CiU va patir una davallada considerable del nombre d'escons i només n'obtingué 50, la qual cosa suposà una pèrdua de 12 escons respecte a les eleccions anteriors, Esquerra es quedà a l'oposició tot donant estabilitat al govern de la Generalitat de Catalunya encapçalat per Artur Mas.[8] Aquests comicis donaren una majoria parlamentària a les forces polítiques partidàries de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya que havia assumit anteriorment el president Mas.[9]

Separació

Després d'algunes desavinences i moments tensos entre els dirigents dels dos partits que formaven la federació, principalment per les eleccions del 27 de setembre de 2015 i quin havia de ser el full de ruta pel que fa a la independència, el moment més tens va arribar després dels resultats del referèndum que va celebrar Unió Democràtica el 14 de juny de 2015.

UDC va aprovar el seu propi full de ruta -que no incloïa la independència- amb un 50,5% dels vots,[10] motiu pel qual CDC va donar un ultimàtum de tres dies als democratacristians perquè decidissin si seguien el full de ruta pactat entre els convergents, ERC i el President de la Generalitat.[11]

Unió va respondre a Convergència el dimecres 17 de juny amb la sortida dels tres Consellers d'Unió (Joana Ortega, Ramon Espadaler i Josep Maria Pelegrí) del Govern. Pel que fa als càrrecs de segon nivell, els membres del sector independentista van negar-se a abandonar el seu lloc dins el govern i van acusar a la direcció democratacristiana de fer xantatge al President.[12]

La crisi es va interpretar com la ruptura de la federació, però UDC va assegurar que això no suposava el trencament entre els dos partits, simplement havien sortit del Govern per "coherència política" i "dignitat" i garantien l'estabilitat del govern fins al final de la legislatura.[13] El mateix conseller d'Interior, Ramon Espadaler, va negar en una entrevista a Catalunya Ràdio que això signifiqués el trencament de Convergència i Unió.[14]

Convergència Democràtica de Catalunya no va interpretar de la mateixa forma el gest dels seus socis de coalició i el 18 de juny de 2015 el seu secretari general, Josep Rull, va anunciar la fi de la federació en roda de premsa. Rull va afirmar que esperava un trencament "sense dramatismes" i que era "un camí sense retorn".[15] Artur Mas va subscriure les paraules de Rull al Parlament quan a la sessió de control del mateix dia va afirmar que esperava una "separació amistosa" i que la ruptura ve "d'un problema de molt de fons".[16]

Representació

Després de les eleccions municipals de 2015, CiU ostentava la majoria d'alcaldies de Catalunya (435), incloent-hi Girona, Reus, Sant Cugat del Vallès, Manresa, Figueres, Vic, Vilafranca del Penedès, Igualada, Tortosa, Lloret de Mar, Premià de Mar, Gandesa, Martorell, Valls, Olot, Tàrrega, Cervera, Tremp i La Seu d'Urgell.

Convergència i Unió va governar la Diputació de Tarragona, la Diputació de Lleida, la Diputació de Girona (aquesta amb majoria absoluta) i la Diputació de Barcelona.

Imatge

En les primeres eleccions al Parlament, la coalició es presentà amb els logotips de les dues formacions, l'arbre i la bandera onejant, i les lletres quadribarrades. En la dècada de 1990 amb Pere Esteve com a secretari general, va canviar a les paraules Convergència i Unió en blau marí amb una línia taronja subratllant el nom. En 2003, la marca es va compactar en les sigles CiU subratllades per una franja amb les quatre barres. En 2010 va incorporar un somriure taronja que convertia el logo en una icona. El somriure en 2012 es convertí en una fletxa que apuntava cap amunt.[17]

Resultats electorals

Eleccions al Parlament

Parlament de Catalunya
Any Vots % # Escons +/– Líder Govern
1980 752,943 27.83%  1r 
43 / 135
Jordi Pujol Minoria
1984 1,346,729 46.80%  1r 
72 / 135
 29 Coalició (CiU–ERC)
Majoria (1987-88)
1988 1,232,514 45.72%  1r 
69 / 135
 3 Majoria
1992 1,221,233 46.19%  1r 
70 / 135
 1 Majoria
1995 1,320,071 40.95%  1r 
60 / 135
 10 Minoria
1999 1,178,420 37.70%  2n 
56 / 135
 4 Minoria
2003 1,024,425 30.94%  2n 
46 / 135
 10 Artur Mas Oposició
2006 935,756 31.52%  1r 
48 / 135
 2 Oposició
2010 1,202,830 38.43%  1r 
62 / 135
 14 Minoria
2012 1,116,259 30.71%  1r 
50 / 135
 12 Minoria
Minoria (CDC, 2015)

Eleccions municipals

Any Catalunya Líder
Vots % Escons
1979 504 832 19,0
1.756 / 8.223
Jordi Pujol
1983 747 677 25,6
3.215 / 8.199
1987 1 004 115 33,0
4.350 / 8.186
1991 915 291 33,4
4.360 / 8.328
1995 973 498 30,1
4.240 / 8.426
1999 774 074 26,5
4.089 / 8.497
2003 789 871 24,3
3.687 / 8.690
2007 723 325 25,2
3.387 / 8.932
Artur Mas
2011 778 551 27,1
3.865 / 9.132
2015 668 892 21,5
3.333 / 9.069

Eleccions generals

Corts Generals
Any Congrés Senat Líder Govern
Vots % # Escons +/– Escons +/–
1979 483,353 2.69%
8 / 350
 5
1 / 208
 1 Jordi Pujol Oposició
1982 772,726 3.67%
12 / 350
 4
5 / 208
 5 Miquel Roca Oposició
1986 1,014,258 5.02% 4t
18 / 350
 6
8 / 208
 3 Oposició
1989 1,032,243 5.04%
18 / 350
=
10 / 208
 2 Oposició
1993 1,165,783 4.94% 4t
17 / 350
 1
10 / 208
= Suport extern
1996 1,151,633 4.60% 4t
16 / 350
 1
8 / 208
 2 Joaquim Molins Suport extern
2000 970,421 4.19% 4t
15 / 350
 1
8 / 208
= Xavier Trias Oposició
2004 835,471 3.23% 4t
10 / 350
 5
4 / 208
 4 Josep Antoni Duran i Lleida Oposició
2008 779,425 3.03% 4t
10 / 350
=
4 / 208
= Oposició
2011 1,015,691 4.17%
16 / 350
 6
9 / 208
 5 Oposició

Eleccions europees

Parlament Europeu
Any Total Catalunya
Vots % # Seats +/– Vots % #
1987 853,603 4.43%
3 / 60
843,322 27.82%  2n 
1989 666,602 4.20%
2 / 60
 1 655,339 27.53%  2n 
1994 865,913 4.66% 4t
3 / 64
 1 806,610 31.50%  1r 
1999 937,687 4.43% 4t
3 / 64
= 843,021 29.28%  2n 
2004 Amb Galeusca - PE
1 / 54
 2 369,103 17.44% 3r
2009 Amb CEU
2 / 54
 1 441,810 22.44%  2n 
2014 Amb CEUS
2 / 54
= 549,096 21.84%  2n 

Líders destacats

Referències

  1. «CDC (Convergència Democràtica de Catalunya)» (en castellà). La Vanguardia. Arxivat de l'original el 22 de febrer 2015. [Consulta: 3 abril 2015].
  2. «Paraira, Brugarolas i Salat repeteixen en la proposta d'UDC per a la llista de CiU». Cugat.cat. Arxivat de l'original el 12 d’abril 2015. [Consulta: 16 abril 2015].
  3. March, Roger Mateos / Oriol. «Mas certifica la fi de CiU i accelera el seu pla per al 27-S», 19-06-2015. Arxivat de l'original el 2021-06-07. [Consulta: 7 juny 2021].
  4. «Història de CDC». Convergents.cat. Arxivat de l'original el 2 d’agost 2015. [Consulta: 20 juliol 2015].
  5. «Convergència i Unió». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. «Les crisis de 37 anys de federació». Diari de Girona, 18-06-2015. [Consulta: 1r novembre 2024].
  7. Avui, CiU guanya les eleccions al Parlament de Catalunya Arxivat 2024-06-03 a Wayback Machine. 28/11/2010
  8. «Esquerra rebutja formar Govern amb Mas però facilitarà la seva investidura». Cadena Ser, 29-11-2012. [Consulta: 27 octubre 2024].
  9. Partal, Vicent. «Un govern plural per a fer el referèndum». Vilaweb, 25-11-2012. [Consulta: 27 novembre 2012].
  10. «Duran gana por la mínima la consulta de Unió» (en castellà). El Periódico, 14-06-2015. Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 19 juny 2015].
  11. «Mas da tres días a Duran para que decida si apoya la independencia» (en castellà). El País, 15-06-2015. Arxivat de l'original el 2015-09-18. [Consulta: 19 juny 2015].
  12. «El sector independentista d'Unió no pensa abandonar el govern i acusen la direcció de fer "xantatge" a Mas». 3/24, 17-06-2015. Arxivat de l'original el 2015-08-27. [Consulta: 19 juny 2015].
  13. «Espadaler: 'Unió fa un pas enrere i surt del govern de la Generalitat'». Racó Català, 17-06-2015. Arxivat de l'original el 2015-06-19. [Consulta: 19 juny 2015].
  14. «Entrevista a Ramon Espadaler a "Els matins" de TV3 18/06/15». TV3, 18-06-2015. Arxivat de l'original el 2016-01-01. [Consulta: 19 juny 2015].
  15. «Convergència i els crítics d'Unió donen per trencada la federació nacionalista». 324.cat, 18-06-2015 [Consulta: 18 juny 2015]. Arxivat 21 de juny 2015 a Wayback Machine.
  16. «CDC y UDC irán por separado al 27-S tras una ruptura "sin retorno"» (en castellà). La Vanguardia, 19-06-2015. Arxivat de l'original el 2015-06-19. [Consulta: 19 juny 2015].
  17. Aira, Toni. «Un partido en movimiento» (en castellà). El Periodico, 06-08-2016. Arxivat de l'original el 14 de novembre 2020. [Consulta: 14 novembre 2020].

Enllaços externs