Eduard VII del Regne Unit
Eduard VII del Regne Unit (Palau de Buckingham, Londres, 9 de novembre de 1841 - Palau de Buckingham, Londres, 6 de maig de 1910) fou rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, emperador de l'Índia i dels Dominis Britànics d'Ultramar (1901-1911). Fou el primer monarca de la casa de Saxònia-Coburg Gotha, dirigint els destins del Regne Unit entre 1901 i 1910, i pare de l´últim, Jordi V, que assumí el cognom de Windsor el 1917. El seu període de regnat és conegut com a època eduardina.[1]
.jpg)
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg)
Naixement i educació
modificaPrimer fill mascle de la reina Victòria I del Regne Unit i del príncep Albert de Saxònia-Coburg Gotha, nasqué al Palau de Buckingham el 9 de novembre de 1841.[2] Victòria era neta del rei Jordi III del Regne Unit i neboda del rei Jordi IV del Regne Unit, filla del duc de Kent, el príncep Eduard de Kent i de la princesa Victòria de Saxònia-Coburg Saafeld filla del duc de Saxònia-Coburg-Saafeld.[3] El padrí d'Eduard fou el rei Frederic Guillem IV de Prússia i en família seria conegut amb el nom de Bertie.[2]
Com a fill hereu d'una reina britànica rebé immediatament els títols de duc de Cornualles i de Rothesay. El 8 de desembre de 1841 rebé el principat de Gal·les. A part dels títols anglesos, continuà portant els de príncep de Saxònia-Coburg Gotha i de duc a Saxònia, els quals havia rebut per part de pare.[4] No fou fins a l'any 1863 que renuncià als drets sobre el tron de Saxònia-Coburg Gotha en favor del seu germà el príncep Alfred del Regne Unit.[5] L'any 1853 rebé l'Orde de la Garrotera.
Rebé una educació extremadament estricta, malgrat que, a diferència de la seva germana la princesa reial Victòria del Regne Unit, fou un estudiant sense motivació i poc intel·ligent. Alguns tutors van destacar d'ell el talent per la sociabilitat, el tacte o el bon humor.[6] També rebé educació castrense.
Casament i fills
modifica
L'any 1861 mor el príncep consort i la reina Victòria immediatament concerta el casament del seu hereu amb la princesa Alexandra de Dinamarca, filla del rei Cristià IX de Dinamarca i de la princesa Lluïsa de Hessen-Kassel. El casament tingué lloc a la Capella de Sant Jordi del castell de Windsor. La parella s'establí a Malborough House, a Londres,[7] i compraren la residència campestre de Sandringham a Norfolk.[8] Tingueren cinc fills:
- SAR el príncep Albert Víctor del Regne Unit, duc de Clarence, nascut l'any 1864 a Windsor i mort a Londres el 1891.
- SM el rei Jordi V del Regne Unit, nascut a Londres el 1865 i mort a Sandringham el 1936. Casat el 1894 amb la princesa Maria de Teck.
- SAR la princesa reial Lluïsa del Regne Unit, duquessa de Fife, nascuda a Londres el 1867 i morta a Londres el 1931. Es casà el 1889 amb lord Fife.
- SAR la princesa Victòria del Regne Unit nascuda a Londres el 1868 i morta el 1935 a Londres.
- SM la reina Maud de Noruega, nascuda a Londres el 1869 i morta a la mateixa ciutat el 1938. Es casà el 1896 amb el príncep Cristià de Dinamarca, posteriorment elegit rei de Noruega amb el nom de Haakon VII.
Oncle d'Europa
modificaAl llarg dels anys, i si la seva mare Victòria I del Regne Unit i el seu sogre Cristià IX de Dinamarca eren els "avis d'Europa", ell es convertí en "l'oncle d'Europa". Efectivament era oncle directe del tsar Nicolau II de Rússia i de la tsarina Alexandre de Hessen-Darmstadt per vies diferents, del rei de Prússia i emperador d'Alemanya Guillem II, del rei de Dinamarca Frederic VIII, del rei Constantí I de Grècia, de la reina Sofia de Grècia, de la reina d'Espanya Victòria Eugènia de Battenberg, de la princesa hereva de Suècia Margarida de Connaught i finalment del rei Olav V de Noruega.
A més era oncle, germà, cosí o cunyat d'un gran nombre de prínceps, gran ducs i ducs de l'Imperi Alemany de les cases de Hannover, de Saxònia-Coburg Gotha, de Hessen-Darmstadt, de Hessen-Kassel, de Baden o de Schleswig-Holstein.
Cap d'estat
modificaL'any 1901 després de la mort de la seva mare es convertí en el rei Eduard VII del Regne Unit i la seva esposa en la reina Alexandra.[9] Era el segon príncep de Gal·les en arribar al tron amb més edat (concretament 59 anys; el rei Guillem IV ho havia fet amb 64)[10] i també el qui més anys havia portat el títol propi dels hereus a la corona britànica.[11]
Durant el seu regnat desenvolupà una important presència exterior a través de viatges oficials, per exemple a París el 1903, que podria haver sigut instrumental per aconseguir firmà l'Entesa francobritànica l'any 1904.[12] També tingué un paper destacat en temes militars i de marina.
Al llarg de la seva vida el rei Eduard sanejà enormement les finances de la casa reial britànica, situant-la com una de les més riques del moment (just després de la belga, la russa i l'austríaca). S'envoltà de moltes persones d'origen jueu i relacionades amb el món de la banca, com ara els Rotschild.[13]
L'any 1910 morí a Londres d'una bronquitis agreujada per un atac de cor.[14]
Referències
modifica- ↑ «Edward VII and the Dawn of the Edwardian Era | The Royal Mint» (en anglès britànic). [Consulta: 14 juny 2024].
- ↑ 2,0 2,1 Plumptre, 1995, p. 19.
- ↑ Ridley, 2012, p. ix.
- ↑ Ridley, 2012, p. 15.
- ↑ «Alfred, Prince, duke of Edinburgh (1844–1900), duke of Saxe-Coburg and Gotha, naval officer, and son of Queen Victoria» (en anglès). DOI: 10.1093/ref:odnb/346. [Consulta: 14 juny 2024].
- ↑ Plumptre, 1995, p. 27-28.
- ↑ Plumptre, 1995, p. 60-61.
- ↑ Plumptre, 1995, p. 90.
- ↑ Plumptre, 1995, p. 134.
- ↑ Davies, Rachael. «The 20 oldest and youngest monarchs, ahead of Charles being the oldest ever» (en anglès), 27-04-2023. [Consulta: 14 juny 2024].
- ↑ «Prince Charles becomes longest-serving Prince of Wales». The Economic Times, 09-09-2017. ISSN: 0013-0389.
- ↑ Ridley, 2012, p. 474.
- ↑ «The Collections ‹ Archivist's Choice :: The Rothschild Archive». [Consulta: 14 juny 2024].
- ↑ Plumptre, 1995, p. 254.
Bibliografia
modifica- Plumptre, George. Edward VII. London : Pavilion, 1995. ISBN 978-1-85793-076-4.
- Ridley, Jane. Bertie : a life of Edward VII. London : Chatto & Windus, 2012. ISBN 978-0-7011-7614-3.