Viquipèdia

Jerusalem

ciutat de l'Orient Mitjà
Per a altres significats, vegeu «Aeroport de Jerusalem».

Jerusalem (hebreu: יְרוּשָׁלַיִם, Yeruixalàyim‎; àrab: أورشليم القدس, Ūrxalĩm al-Quds, lit. ‘Jerusalem la Santa’, o, senzillament, القدس, al-Quds; llatí: Hierosolyma; grec antic: Ιεροσόλυμα, Ierosólyma, o Ιερουσαλήμ, Ierusalēm— és la capital d'Israel per als jueus i de Palestina per als àrabs. Situada en un altiplà en les muntanyes de Judea entre la Mediterrània i la Mar Morta, és una de les ciutats més antigues del món. Es considera sagrada per les tres grans religions abrahàmiques: judaisme, cristianisme i islam. Israelians i palestins reclamen Jerusalem com la seva capital tal com ho ha va ser històricament, ja que Israel manté les seves institucions governamentals primàries allà de forma il·legal segons la llei internacional. Palestina reclama la capitalitat d'acord amb la resolució 242 del consell de seguretat de l'ONU i la declaració d'independència de Palestina de l'any 1988 l'OAP l'inclou efectivament com a capital.

Plantilla:Infotaula geografia políticaJerusalem
ירושלים (he)
القدس (ar) Modifica el valor a Wikidata
Bandera
Bandera
Imatge
Tipusciutat Modifica el valor a Wikidata
EpònimŠalim Modifica el valor a Wikidata
Localització
Map
 31° 46′ 44″ N, 35° 13′ 32″ E / 31.7789°N,35.2256°E / 31.7789; 35.2256
EstatEstat de Palestina
Territori ocupatCisjordània
GovernacionsGovernació de Jerusalem Modifica el valor a Wikidata
Capital de
Població humana
Població936.425 (2019) Modifica el valor a Wikidata (7.466,31 hab./km²)
Llengua utilitzadaàrab
hebreu Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part de
Superfície125,42 km² Modifica el valor a Wikidata
Altitud754 m Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Ramat Rachel (en) Tradueix
Even Sapir (en) Tradueix
Beit Jala
Abu Dis
Ora
Ramal·lah
Hizma
Al-Ram
Mevasséret Tsiyyon
Beit Zayit (en) Tradueix
Betlem Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Creaciómil·lenni IV aC Modifica el valor a Wikidata
Esdeveniment clau
33 dCPentecosta
33 dCascensió de Jesús
33 dCresurrecció de Jesús
33 dCcrucifixió de Jesús
febrer 70 dCsetge de Jerusalem
abril 614Sasanian conquest of Jerusalem (en) Tradueix
novembre 636Setge de Jerusalem (637)
15 juliol 1099setge de Jerusalem
20 setembre 1187setge de Jerusalem (1187)
15 juliol 1244 (Gregorià)Setge de Jerusalem (1244)
21 maig 1834setge a Jerusalem (1834)
juny 1967reunificació de Jerusalem
37 aCSiege of Jerusalem (en) Tradueix
63 aCSetge de Jerusalem (63 aC)
589 aCSiege of Jerusalem (en) Tradueix
597 aCSetge de Jerusalem (597 a.C.)
701 aCAssyrian Siege of Jerusalem (en) Tradueix
1010 aCSiege of Jebus (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Òrgan legislatiuAjuntament de Jerusalem , Modifica el valor a Wikidata
• Cap de governMoshe Lion Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Identificador descriptiu
Codi postal91000–91999 Modifica el valor a Wikidata
Fus horari
Prefix telefònic2 Modifica el valor a Wikidata
Altres
Agermanament amb
Praga
Ayabe
Rio de Janeiro
Fes (1982–)
Nova York (1993–)
Bratislava (1995–)
Cusco (1996–)
Tbilisi (1998–)
Kíiv (2000–) Modifica el valor a Wikidata
Lloc webjerusalem.muni.il Modifica el valor a Wikidata

Avui en dia, l'estatus de Jerusalem segueix sent un dels temes centrals en el conflicte palestí-israelià. Durant la guerra araboisraeliana de 1948 o Guerra d'Independència, Jerusalem Oest va ser una de les zones capturades i posteriorment annexat per Israel, mentre que Jerusalem oriental, inclosa la Ciutat Vella, va ser capturat i posteriorment annexada per Jordània. Israel va capturar Jerusalem oriental de Jordània durant la Guerra dels Sis Dies de 1967 que posteriorment es va annexar a Jerusalem Oest, juntament amb el territori circumdant addicional. Una de les lleis fonamentals d'Israel, la Llei de 1980 de Jerusalem, es refereix a Jerusalem com a capital indivisible del país, vulnerant les resolucions de l'ONU que no reconeixen aquesta annexió del territori ocupat. Totes les branques del govern israelià es troben a Jerusalem, inclosa la Knesset (parlament israelià), les residències del primer ministre i el president, i el Tribunal Suprem. Mentre que la comunitat internacional va rebutjar l'annexió i tracta a Jerusalem Est com a "territori palestí ocupat per Israel",[1][2][3][4] Israel té més dret a la sobirania sobre Jerusalem Oest.[5][6] La comunitat internacional no reconeix Jerusalem com a capital d'Israel, i els amfitrions de la ciutat no hi ha ambaixades estrangeres. Jerusalem és també la llar d'algunes institucions israelianes no governamentals d'importància nacional, com ara la Universitat Hebrea i el Museu d'Israel, amb el seu Santuari del Llibre.

El 2011, Jerusalem tenia un total de 801.000 habitants: 497.000 jueus (62% del total), 281.000 musulmans (35%), 14.000 cristians (2%) i 9.000 persones sense adscripció religiosa (1%).[7]

La ciutat antiga de Jerusalem i les seves muralles van ser declarades l'any 1981 patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Etimologia

modifica

L'origen precís del nom hebreu (יְרוּשָׁלַיִם, Yeruixalàyim) és incert i els acadèmics n'ofereixen diferents interpretacions. Alguns afirmen que procedeix de les paraules hebrees yeru (ירו, ‘casa’) i xalem o xalom (שלם', ‘pau’), fet que vindria a representar que Jerusalem significaria ‘casa de la pau’. Això pot ser degut al fet que generalment és conegut com «la terra de Déu». Una altra interpretació diu que podria fer referència a Salem, un antic nom de la ciutat que apareix al Gènesi.

El nom àrab és al-Quds (القدس, al-Quds), que significa ‘el Sagrat’, o més rarament Bayt al-Maqdis (بيت المقدس, Bayt al-Maqdis), ‘Casa del Santuari’. L'estat d'Israel utilitza sovint com a denominació en àrab el nom arcaic Urxalim (أورشليم, Ūrxalĩm), que no té ús en la llengua parlada i molt escàs en l'escrita, o la forma mixta Urxalim Al-Quds (أورشليم القدس, Ūrxalĩm al-Quds).

El gentilici en català dels habitants de la ciutat de Jerusalem és jerosolimità i jerosolimitana o bé jerosolimitans i jerosolimitanes.

Geografia física

modifica

Relleu i geologia

modifica

El nucli de la ciutat estava al lloc actualment denominat Ir David (‘Ciutat de David'), al vessant sud de la muntanya del Temple, limitada per les valls d'Hinnom a llevant i del Tyropeon a ponent, que s'ajunten al sud. Al nord hi ha el cim del mont Morià, on el rei Salomó construí el temple de Jerusalem. Alguns segles més tard fou afegit a la ciutat el turó occidental. En temps del rei Herodes fou eixamplada cap al nord.

  • Valls: al nord-oest la vall d'Hinnom, prop de la qual hi ha les tombes dels reis a la vall de Jehoixafat, i la vall de Kidron.
  • Turons: la ciutat alta o alta àgora; Acra (ciutat baixa); turó del temple de Jerusalem; i turó de Bezetha o ciutat nova; un turonet al nord-est del temple es diu Antònia (llatí: Antonia), pel nom del castell allí construït.

Hidrologia

modifica

El subministrament d'aigua sempre ha estat un dels grans problemes de la ciutat de Jerusalem, com certifiquen la intricada xarxa d'antics aqüeductes, túnels, estancs i cisternes que s'han trobat a la ciutat.[8]

Clima

modifica

La ciutat es caracteritza per un clima mediterrani, amb estius secs i calorosos, i uns hiverns freds i plujosos. Hi pot haver lleus nevades un parell de cops durant l'hivern, i cada tres o quatre anys (de mitjana) es produeixen nevades importants. El gener és el mes més fred de l'any, amb una temperatura mitjana de 8 °C; per altra banda, els mesos de juliol i agost són els que tenen les temperatures més elevades, amb una mitjana de 23 °C. Les temperatures varien força entre el dia i la nit, i els vespres a Jerusalem són típicament freds, fins i tot a l'estiu. La precipitació mitjana anual és pròxima als 590 mil·límetres, amb les majors precipitacions entre octubre i maig.[9]

Mes Gen Feb Mar Abr Mai Jun Jul Ago Set Oct Nov Des
Mitjana temp. màx. °C (°F) 12 (53) 13 (56) 21 (70) 25 (77) 28 (82) 29 (84) 29 (84) 28 (82) 25 (77) 19 (66) 14 (57) 27 (80)
Mitjana temp. mín. °C (°F) 4 (39) 4 (40) 6 (43) 9 (49) 12 (54) 15 (59) 17 (63) 17 (63) 16 (61) 14 (57) 9 (49) 6 (42)
Mitjana de pluges en mm (inch) 142,2 (5,6) 114,3 (4,5) 99,1 (3,9) 30,5 (1,2) 2,5 (0,1) 0,0 (0,0) 0,0 (0,0) 0,0 (0,0) 0,0 (0,0) 22,9 (0,9) 68,8 (2,7) 109,.2 (4,3)
Font: The Weather Channel[9]]

Importància religiosa

modifica

Jerusalem és sagrada per al judaisme des de fa aproximadament 3.000 anys, per al cristianisme des de fa uns 2.000 anys i per a l'islam des de fa uns 1.400 anys. L'Anuari Estadístic de Jerusalem de l'any 2000 recull 1204 sinagogues, 158 esglésies i 73 mesquites a la ciutat.[10] Malgrat els esforços per mantenir una coexistència religiosa pacífica, alguns llocs, com el Mont del Temple, han estat font contínua de friccions i controvèrsies.

Judaisme

modifica
 
Jueus al Mur de les Lamentacions

Jerusalem és la ciutat més sagrada del judaisme i la pàtria ancestral i espiritual del poble jueu des que el rei David la va proclamar la seva capital al segle X aC.[a] Sense comptar els seus altres noms, Jerusalem apareix a la Bíblia hebrea 669 vegades.[12] A la primera part, la Torà (Pentateuc), només s'esmenta Moriah, però en parts posteriors de la Bíblia, la ciutat s'esmenta explícitament.[13] El Mont del Temple, que va ser l'emplaçament del Temple de Salomó i del Segon Temple, és el lloc més sagrat del judaisme i el lloc cap al qual es tornen els jueus durant l'oració.[14][15] El Mur Occidental, una resta del mur que envoltava el Segon Temple, és el lloc més sagrat on els jueus poden resar.[16] Les sinagogues de tot el món es construeixen tradicionalment amb l'Arca Sagrada mirant cap a Jerusalem,[17] i les Arques dins de Jerusalem miren cap al Lloc Santíssim.[18] Segons el prescrit a la Mixnà i codificat al Xulhan Arukh, les oracions diàries es reciten mirant cap a Jerusalem i el Mont del Temple. Molts jueus tenen plaques "Mizrach" penjades a la paret de casa seva per indicar la direcció de l'oració.[18][19]

Cristianisme

modifica
 
Església del Sant Sepulcre: Jerusalem es considera generalment el bressol del cristianisme.[20]

Jerusalem és considerat el bressol del cristianisme,[21] que el venera per la seva història a l'Antic Testament i per la seva importància en la vida de Jesús. Segons el Nou Testament, Jesús va ser portat a Jerusalem poc després del seu naixement[22] i més tard a la seva vida va netejar el Segon Temple.[23] El Cenacle, que es creu que va ser el lloc de l'Últim Sopar de Jesús, està situat al Mont Sió, al mateix edifici que alberga la Tomba del Rei David.[24][25] Un altre destacat lloc cristià a Jerusalem és el Gòlgota, el lloc de la crucifixió. L'Evangeli de Joan ho descriu com situat fora de Jerusalem,[364] però recents proves arqueològiques suggereixen que el Gòlgota es troba a poca distància de les muralles de la Ciutat Vella, dins dels límits actuals de la ciutat.[26] El terreny ocupat per l'Església del Sant Sepulcre es considera un dels principals candidats per al Gòlgota i, per tant, ha estat un lloc de peregrinació cristiana durant els darrers 2000 anys.[26][27][28] L'Església del Sant Sepulcre es considera generalment l'església més important de la cristiandat.[29]

Islam

modifica
 
Mesquita d'Al-aqsa, tercer lloc més sagrat de l'Islam.

Jerusalem és la tercera ciutat més sagrada de l'islam sunnita.[30] La tradició islàmica sosté que durant aproximadament un any, abans que es canviés permanentment a la Kaba a la Meca, l'alquibla (direcció de l'oració) per als musulmans era Jerusalem.[31] No obstant això, el lloc durador de la ciutat a l'islam es deu principalment al Viatge Nocturn de Mahoma (620 d.C.). Els musulmans creuen que Mahoma va ser transportat miraculosament una nit des de la Gran Mesquita de la Meca fins al Mont del Temple de Jerusalem, des d'on va ascendir al Cel per reunir-se amb els profetes anteriors de l'Islam.[32][33] El primer verset del Surat al-Isra de l'Alcorà assenyala la destinació del viatge de Mahoma com al-masyid al-aqṣā ("el lloc d'oració més llunyà").[34] En els primers temps de l'islam, s'entenia com una referència a un lloc al cel,[35] no obstant això, els erudits islàmics posteriors al Rashidun van entendre que es referia a Jerusalem i, en particular, a l'emplaçament de l'antic temple jueu.[36] L'hadit, una col·lecció de dites de Mahoma, esmenta que la mesquita d'Al-Aqsa es troba a Jerusalem.[37] La mesquita d'Al-Aqsa, el nom original del qual és el del recinte més ampli en què es troba,[38] es va construir al Mont del Temple sota el califa omeia Al-Walid diverses dècades després de la mort de Mahoma per commemorar el lloc des del qual els musulmans creuen que va ascendir al cel.[39]

Mandeisme

modifica
 
Església de Sant Joan Baptista, Ein Kàrem, Jerusalem

Segons Jorunn J. Buckley, els mandeus es veuen a si mateixos com a antics judeus amb base a Jerusalem i creu que el mandeisme és d'origen jueu o israelita.[40] Els mandeus creuen que el seu profeta principal, Joan Baptista, va néixer a Jerusalem. Segons l'Haran Gawaita, els mandeus van estimar el Senyor Adonai fins al naixement de Jesús i van haver de fugir de Jerusalem a causa de la persecució al segle I de l'era cristianisme.[41]

James F. McGrath compta 45 mencions de Jerusalem al Ginza Rabba (l'escriptura sagrada més llarga i important del mandeisme) i 84 al Llibre maneig de Joan (un llibre sagrat mandeig en arameu mandeu), assenyalant que es tracta d'una major freqüència de mencions per pàgina que les 274 mencions del Talmud babilònic, més extens. Els relats sobre Jerusalem esmenten Joan el Baptista, Miriai, Jacob i Benjamí, i les visites dels uthras Anush Uthra i Hibil Ziwa. McGrath assenyala que els relats de la destrucció de Jerusalem a la Ginza Dreta la presenten com a justícia per la persecució dels mandeus, i suggereix que això és una prova de l'existència d'una comunitat proto-mandea coherent a Jerusalem abans de la seva destrucció. Això és similar al relat cristià que veia la destrucció de Jerusalem com a venjança per la persecució de Jesús i els seus seguidors. McGrath també afegeix que cap altra ciutat de la literatura mandea rep tanta atenció com Jerusalem.[42]

Política i govern

modifica

Capital de Palestina

modifica
 
La Kenésset, el parlament d'Israel

Israel va proclamar Jerusalem com a capital de l'estat d'Israel l'any 1950, i va instal·lar-hi la seu de la residència presidencial, el Parlament israelià (Kenésset), la Cort Suprema i altres institucions administratives. Com que la ciutat havia estat dividida entre Jerusalem i Jordània després de l'armistici de la Guerra araboisraeliana de 1948, aquesta declaració de capitalitat només afectava la part occidental de la ciutat, que era administrada per l'estat d'Israel. Aquesta capitalitat no està reconeguda per la comunitat internacional i contravé les diferents resoluciosn de l'ONU sobre l'estatus de Jerusalem.

Durant la Guerra dels Sis Dies (1967), Israel va conquistar la part oriental de la ciutat -l'anomenada Jerusalem est-, i immediatament la va segregar de Cisjordània i la va annexionar de facto a la resta del municipi. El 1980, Israel va englobar dins la seva legislació nacional ambdues parts, est i oest, proclamant-la com la seva capital eterna i indivisible mitjançant la Llei de Jerusalem (juliol de 1980). Això no obstant, el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar la Resolució 478 immediatament després, l'agost de 1980, mitjançant la qual va declarar nul·la la Llei de Jerusalem israeliana i va aconsellar als seus estats membres que situessin les seves ambaixades a Tel-Aviv. La majoria, amb l'excepció dels Països Baixos i 12 països hispanoamericans, ja havien traslladat les seves ambaixades a Tel-Aviv abans d'aprovar-se aquesta resolució. El Salvador va anunciar el 25 d'agost de 2006 el seu trasllat a Tel-Aviv. Paraguai i Bolívia mantenen les seves al suburbi jerosolimità de Mevasseret Zion.[43] Respecte als Estats Units, el seu Congrés va aprovar una llei el 1995 que declarava que «Jerusalem havia de ser reconeguda com la capital de l'Estat d'Israel; i l'ambaixada estatunidenca d'Israel haurà d'establir-se a tot tardar el 31 de maig de 1999». El trasllat, no obstant això, no s'ha dut encara a terme.

Divisió de la ciutat vella

modifica
 
Jerusalem vist des de la muntanya de les Oliveres

Barri armeni, barri jueu; barri musulmà; el mont del Temple (en hebreu: הָר הַבָּיִת Har ha-Bàyit, o muntanya del Temple, i en àrab: الحرم الشريف El-Haram-es-Sherif, o El Santuari Noble; Haret (barri) Bab al-Hitta i barri cristià (ciutat nova al nord-oest del mont Sió).

Geografia humana i societat

modifica

Demografia

modifica
Població de Jerusalem
Any Total
1844 15.510
1876 25.030
1896 45.420
1922 62.578
1931 90.053
1944 157.000
1948 165.000
1967 263.307
1980 407.100
1985 457.700
1990 524.400
1995 617.000
2000 657.500
2005 706.400
2012 801.000
2018 919.438

El desembre de 2007, Jerusalem tenia una població estimada de 747.600 —el 64% eren jueus, 32% musulmans, i 2% cristians.[44] Al final del 2005, la densitat de població era de 5.750,4 habitants per quilòmetre quadrat.[45][46] D'acord amb un estudi publicat el 2000, el percentatge de jueus dins la població total ha anat decreixent; això s'atribueix a una major taxa de natalitat dels palestins, i al fet que alguns dels residents jueus estan deixant la ciutat. L'estudi també va trobar que el 9% dels 32.488 habitants de la Ciutat Vella eren jueus.[47]

Cultura

modifica

Jerusalem és considerada una ciutat sagrada per les tres grans religions monoteistes: el cristianisme, el judaisme i l'islam. Per al cristianisme, és allà on va predicar Jesús i on va ser crucificat; per al judaisme, és allà on el rei David va establir la capital del Regne d'Israel i el lloc d'assentament de l'arca de l'Aliança i on el seu fill Salomó d'Israel va construir el temple, cap on han de dirigir-se les pregàries; i l'islam recull d'aquestes religions el caràcter sagrat de la ciutat, a la qual miraven els primers musulmans en resar, abans de passar a fer-ho cara a La Meca.

Segons la religió musulmana, la cúpula de la Roca és el temple musulmà més important de Jerusalem. Ubicat al centre del mont del Temple, és un santuari -no una mesquita- construït entre els anys 687 i 691 pel novè califa Abd-al-Màlik ibn Marwan, al voltant de la roca en què Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill (Ismael, segons els musulmans) i des d'on Mahoma, mitjançant una aleya, va ascendir fins al tron d'Al·là en el transcurs d'un viatge nocturn des de la ciutat de Medina (Làylat al-Miraj).

Segons la religió jueva, el mur de les Lamentacions és el lloc més important per a la religió jueva. Últimes restes del temple jueu construït per Herodes el Gran sobre les ruïnes del temple de Salomó. Està compost pel mur Occidental, secció principal del mur, ubicat al veïnat jueu de la Ciutat Vella; i pel petit Mur, extensió del mur Occidental, situat en un veïnat àrab, que és el lloc d'oració per als jueus dels diferents corrents. El temple va ser construït en el lloc en el qual, segons la tradició jueva, Abraham volia sacrificar el seu fill, Isaac. El mont del Temple (on avui es troba la cúpula de Roca i la mesquita d'Al-Aqsa) és considerat com el punt més sagrat, ja que s'hi trobava el sancta sanctorum on s'allotjaven les taules de la Llei.

Segons la religió cristiana

modifica
  • L'església del Sant Sepulcre: allí s'hi troba el calvari on va ser crucificat Jesús, així com el sepulcre del Salvador. És el lloc més sant del cristianisme.
  • Cenacle: habitació del pis alt on Jesús va celebrar l'últim sopar, i on es va aparèixer als apòstols i on aquests van rebre l'Esperit Sant en Pentecosta.
  • Basílica de les Nacions o de l'Agonia: ubicada al mont de les Oliveres, on Jesús va passar els últims moments abans de ser detingut.
  • Església del Dominus Flevit: des d'allà, Jesús va contemplar la ciutat santa i va plorar per ella el diumenge de Rams.
  • Església del Pare Nostre: lloc on Jesús va ensenyar aquesta oració als seus deixebles.
  • Sant Pere a Gallicantu: església que recorda el lloc on es trobava la casa de Caifàs, on va ser jutjat Jesús i on va ser negat per Pere.
  • Litostrots: paviment de l'antiga fortalesa Antònia dels romans, on Jesús va ser coronat amb espines i ultratjat pels soldats romans.
  • Via Dolorosa: camí que va seguir Jesús amb la creu des de la fortalesa Antònia fins al calvari. Hi estan marcades les estacions, i les últimes es troben a la basílica del Sant Sepulcre.
  • Basílica de la Dormició: recorda el lloc on, segons la tradició cristiana, va morir la Verge, rodejada dels apòstols. A la seva cripta, s'hi troba una imatge de la Verge Jacent.
  • Església de Santa Anna: aquí, d'acord amb la tradició cristiana, va néixer la Verge Maria.
  • Edícula de l'Ascensió: edícula des d'on Jesús va ascendir al cel.

Monuments històrics de la Ciutat Vella

modifica
  • El Cardo
  • La Ciutat de David[48]
  • Complex del mont del Temple
  • Cementiri jueu del mont de les Oliveres, amb les tombes dels Profetes
  • Tombes dels Reis[49]
  • Túnel del Xilóah[50]
  • Murs del mont del Temple (inclòs el mur Occidental o dels Laments)[51]
  • Túnel del mur Occidental[52]
 
El mont del Temple, on es hi ha el mur de les Lamentacions i la cúpula de la Roca, santuaris per al judaisme i l'islam, respectivament

Economia

modifica

Històricament, l'economia de Jerusalem va ser recolzada gairebé exclusivament pels pelegrins, ja que es troba lluny dels ports més importants de Jaffa i de Gaza.[53] Els seus monuments religiosos continuen avui sent la gran estrella per als visitants estrangers, amb la majoria dels turistes que visiten el mur Occidental i la Ciutat Vella,[45] però a l'últim mig segle ha estat cada vegada més clar que el sosteniment de Jerusalem no sols pot basar-se en el seu significat religiós.[53]

Encara que les estadístiques indiquen un creixement econòmic a la ciutat, des de 1967 Jerusalem est s'ha quedat enrere en el desenvolupament respecte a Jerusalem oest.[53] No obstant això, el percentatge de llars amb persones ocupades és més gran a les llars àrabs (76,1%) que a les llars jueves (66,8%). La taxa d'atur a Jerusalem (8,3%) és lleugerament millor que la mitjana estatal (9,0%), encara que la població civil activa representa menys de la meitat en comparació amb la de Tel-Aviv (58,0%) i Haifa (52,4%).[45] La pobresa a la ciutat s'ha incrementat dramàticament als últims anys.

Durant el mandat britànic, es va aprovar una llei requerint que tots els edificis es construeixin de pedra de Jerusalem per tal de preservar l'estètica i caràcter històric únic de la ciutat.[54] Com a complement d'aquest codi de construcció que encara està en vigor, es troba el desànim de la indústria pesant a Jerusalem, ja que només al voltant del 2,2% de la terra de Jerusalem és "zona d'indústria i infraestructura". En comparació, aquest percentatge a Tel-Aviv és dues vegades més gran i a Haifa, set vegades més alt.[45] Només el 8,5% dels llocs de treball del districte de Jerusalem s'empra en el sector manufacturer, que és la meitat de la mitjana estatal (15,8%). També per sobre dels percentatges mitjans s'empren en l'educació (17,9% vs 12,7%), la salut i el benestar (12,6% vs 10,7%), serveis comunitaris i socials (6,4% vs 4,7%), hotels i restaurants (6,1% vs 4,7%) i administració pública (8,2% vs 4,7%).[55] Tot i que Tel-Aviv continua sent el centre financer d'Israel, un creixent nombre de les empreses d'alta tecnologia s'estan movent cap a Jerusalem, proporcionant 12.000 llocs de treball el 2006.[56] El parc industrial Har Hotzvim al nord de Jerusalem és la llar d'algunes de les principals empreses d'Israel, entre aquestes Intel, Teva Pharmaceutical Industries, Ophir Optronics i ECI Telecom. Els plans d'expansió per al parc projecten un centenar d'empreses, una estació de bombers, i una escola, amb una superfície de 530.000 m 2 .

Des de l'establiment de l'estat d'Israel, el govern nacional ha continuat sent un jugador important en l'economia de Jerusalem. El govern, centrat a Jerusalem, genera un gran nombre de llocs de treball i ofertes de subvenció, a més d'incentius per a noves iniciatives empresarials i de nova creació.[53]

El 2010, Jerusalem va ser nomenada la ciutat d'oci de viatge superior a l'Àfrica i l'Orient Mitjà per la revista Travel + Leisure.[57]

Educació

modifica

La Universitat Hebrea té tres campus a Jerusalem, a la muntanya Scopus, a Givat Ram i un campus mèdic a l'hospital Hadassah Ein Kerem. l'Acadèmia de la Llengua Hebrea es troba a la Universitat Hebrea de Givat Ram i l'Acadèmia Israeliana de Ciències i Humanitats, situades prop de la casa dels presidents.

Història

modifica

Un establiment cananeu (dels jebusites suposadament, que eren la tribu que ocupava el lloc) va existir al lloc al tercer mil·lenni aC, però no és esmentada la ciutat fins a un document egipci del segon mil·lenni. Llavors es deia Urušalim ('ciutat de pau'). Des de vers el 1600 aC, els seus reis locals cananeus van reconèixer la sobirania egípcia durant uns tres-cents anys. En aquest temps fou atacada pels habiru, probablement els hebreus que volien instal·lar-se a Canaan.

Segons la Bíblia, la ciutat fou conquerida pel rei David abans de l'any 1000 aC i fins llavors era dels jebusites. David la va engrandir i la va declarar capital del regne. El primer temple fou construït per Salomó vers el 960 aC.

Fou atacada pel que la Bíblia anomena Xixak d'Egipte, que probablement era Shoshenq I vers el 925 aC. I uns anys després pels àrabs de Zérah (vers 900), i després per les forces combinades de filisteus i àrabs durant el regnat de Jehoram de Judà (vers 849 aC-841 aC) i altre cop després de la derrota del rei Amasies o Amacià (vers 800 aC-780 aC) davant els israelites a Betxémeix.

Durant el regnat d'Ahaz (vers 730 aC-715 aC), fou atacada per Pekah d'Israel i Rezin de Damasc, i poc després, ja en el següent regnat, per les forces de Senaquerib d'Assíria (vers 713 aC); vers la meitat del segle vii aC, fou segurament ocupada altra vegada, però el fet no és esmentat en la Bíblia.

Després de la Batalla de Megiddo, fou conquerida pel faraó Nekau II d'Egipte vers el 609 aC, que la va conservar uns dos anys fins que va tornar als babilonis, que després de la Batalla de Karkemish es van emportar el rei Jehoiakim i tots els prínceps reials a Babilònia, però després el van retornar al regne com a vassall (605 aC). Després de tres anys, el rei es va revoltar (vers 601 aC) i els babilonis van assetjar Jerusalem (598 aC). El rei va morir violentament i fou mostrat a les muralles per convèncer els babilonis de la seva mort i la ciutat fou llavors ocupada pels babilonis vers el 597 aC. El fill del rei, Zedequies o Zedekiah, fou nomenat rei vassall, però al cap de deu anys també es va revoltar i Nabucodonosor II va assetjar la ciutat altra vegada (587 aC). El temple de Salomó fou destruït i les muralles demolides i la població deportada a Babilònia. No van poder retornar fins al 537 aC, gràcies al rei persa Cir II el Gran, que els va permetre també reconstruir el temple.

Després d'Alexandre el Gran (que hi va ser el 332 aC), els ptolomeus i els selèucides, amb Antíoc IV Epifanes (174 aC-164 aC), el temple fou privat dels seus costosos recipients sagrats, el palau incendiat i les muralles demolides i es van aixecar altars als ídols al mateix altar del temple, on es van fer sacrificis. Això va provocar la revolta nacional dels macabeus, que van establir el regne independent. Antíoc VII Sidetes (o Evergetes), 138 aC-129 aC, durant el regnat de Joan Hircà I, va ocupar la ciutat (vers 135 aC) i les muralles que havien estat restaurades foren altra vegada demolides.

Va passar als romans el 63 aC, quan hi va entrar Pompeu, segons Estrabó per intervenir en les disputes entre els germans Hircà i Aristòbul II de Judea (fills d'Alexandre Janeu), que es disputaven la successió. Pompeu va destruir altre cop les fortificacions i va cobrir una fosa que s'havia fet per defensar el temple; els tresors del temple no foren tocats, però els va saquejar Crassus el 54 aC en el seu camí cap a Pàrtia. La lluita pel poder entre Antígon, fill d'Aristòbul, i Herodes, fill del governador asmoneu Antípater l'idumeu, va permetre als parts saquejar la ciutat (40 aC). El senat romà va crear el Regne de Judea i en fa fer rei Herodes el Gran, que només va poder conquerir la ciutat a costa d'un setge en el qual fou ajudat pel romà Sosius, lloctinent de Marc Antoni. Herodes, el 19 aC, va construir el segon temple (i en va restaurar el primer) i va erigir o almenys engrandir la fortalesa Antònia. A la ciutat, es va construir un teatre i un circ i es van establir jocs cada cinc anys en honor de l'emperador.

Herodes va morir el 4 aC i el seu fill Arquelau de Judea fou deposat el 6 dC i la ciutat fou incorporada a la nova província de Judea, depenent de la província de Síria. El procurador de Judea residia normalment a la fortalesa Antònia, però la ciutat de Cesarea i la de Jerusalem compartien la capitalitat. Coponius fou el primer procurador (7) dependent del prefecte de la província de Síria Cyrenius. El procurador Ponci Pilat (26-36) va construir un aqüeducte que fou l'únic monument permanent deixat pels procuradors romans, i que portava l'aigua de les anomenades piscines de Salomó fins a la ciutat.

La Gran Revolta Jueva del 66, durant la qual els zelotes van prendre el control de Jerusalem[58] va provocar la destrucció del temple durant el setge de Jerusalem[59] per Titus, que va tenir ocupats milers de soldats romans durant cinc mesos (abril a setembre).[60]

Vers el 130, fou visitada per Hadrià, que va pensar a restaurar la ciutat i va deixar el seu amic Àquila per supervisar els treballs. Els treballs quedaren aturats durant la Revolta de Bar Kokhebà, quan van intentar restaurar el temple; fou saquejada el 135. La ciutat fou llavors poblada per romans i es va fundar un temple al Júpiter Capitoli, del qual la ciutat derivava el seu nom de Julia Aelia Capitolina. El temple i altres instal·lacions religioses paganes (especialment la capella de Venus) es van construir amb pedra del temple; el mont Sió fou exclòs de la ciutat.

Sota l'emperador Constantí el Gran, Jerusalem, que ja era lloc de pelegrinatge dels cristians, fou dotada de noves instal·lacions per l'emperador i la seva mare. L'església del Martiri i la Resurrecció fou construïda a partir del 326 i inaugurada el 336.

El 451 el bisbat de Jerusalem fou erigit en patriarcat.

Justinià I hi va fer també algunes construccions cristianes i hospitals. El 614 fou ocupada pels perses comandats pel general Shahrbaraz[61] i els jueus foren partidaris dels invasors i van massacrar la població cristiana, i els perses s'endugueren la veracreu.[62] Recuperada la ciutat pels romans d'Orient, fou visitada per Heracli (629) i el patriarca Modest es va cuidar de la restauració de les esglésies i va expulsar els jueus de la ciutat.

El 637 fou atacada pels àrabs i, al cap de quatre mesos, va capitular davant del mateix califa Omar. Els jueus i cristians van poder practicar la seva religió a canvi d'una taxa; els jueus que havien estat expulsats van poder tornar a Jerusalem. El califa Omar, per un pacte amb l'emperador romà d'Orient, va construir l'anomenada mesquita d'Omar (Masjid Umar).

El 1099 fou conquerida durant la primera croada i van morir molts dels seus habitants jueus i musulmans, i es fundà el Regne de Jerusalem; el 1187, Saladí la va reconquerir; el 1228, quan es va declarar la sisena croada i fins al 1244, va estar en mans de l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Frederic II, al qual la va cedir Al-Kamil, de la família aiúbida. El 1260 va passar als mamelucs i el 1516 als otomans.

Les tropes britàniques del general Edmund Allenby la van ocupar el 1917 i fou integrada en el Mandat britànic de Palestina. El 1925, s'hi va fundar la Universitat Hebrea de Jerusalem. El 1947, les Nacions Unides van recomanar la internacionalització de la ciutat i que fos administrada per l'organisme, però mai es va posar en practica el pla i després de la Guerra de 1948 va quedar dividida entre Israel i Transjordània; la secció oest va restar ocupada per Israel, i la secció est de la ciutat (incloent-hi la Ciutat Vella), amb la regió de Cisjordània, va quedar per als àrabs i unida al Regne de Transjordània.

El 1967, Israel va ocupar la part jordana. Israel la va declarar capital del país, però això no fou reconegut per la comunitat internacional (només puntualment per alguns països).

Fills il·lustres

modifica

Vegeu també

modifica

Sinagogues de Jerusalem:

Hospitals de Jerusalem:

Galeria

modifica

Municipalitat de Jerusalem

modifica

Panorama

modifica
 
Jerusalem vist des de la muntanya de les Oliveres

Notes

modifica
  1. ↑ Gran part de la informació sobre la conquesta de Jerusalem pel rei David procedeix de relats bíblics, però alguns historiadors moderns han començat a donar-los crèdit gràcies a una excavació realitzada el 1993.[11]

Referències

modifica
  1. ↑ Benjamin Grob-Fitzgibbon,Imperial Endgame: Britain's Dirty Wars and the End of Empire, Palgrave/Macmillan 2011 p.57. 
  2. ↑ Greg Cashman, Leonard C. Robinson, An Introduction to the Causes of War: Patterns of Interstate Conflict from World War 1 to Iraq, Rowman & Littlefield 2007 p.165.. 
  3. ↑ UNITED NATIONS: General Assembly: A/RES/181(II): 29 novembre 1947: Resolution 181 (II). Future government of Palestine..
  4. ↑ Morris, 2008, pp. 66-69. 
  5. ↑ Bisharat, George (23 desembre 2010). "Maximizing Rights". In Susan M. Akram; Michael Dumper; Michael Lynk. International Law and the Israeli-Palestinian Conflict: A Rights-Based Approach to Middle East Peace. Routledge. p. 311. ISBN 978-1-136-85098-1.. 
  6. ↑ Moshe Hirsch; Deborah Housen-Couriel; Ruth Lapidot (28 juny 1995). Whither Jerusalem?: Proposals and Positions Concerning the Future of Jerusalem. Martinus Nijhoff Publishers. p. 15. ISBN 90-411-0077-6.. 
  7. ↑ Efraïm Karsh (2002), p. 30. 
  8. ↑ Masterman, E. W. G. «The Water Supply of Jerusalem, Ancient and Modern» (en anglès). The Biblical World, Vol. 19, No. 2 p. 87-112. University of Chicago Press, febrer 1902.
  9. ↑ 9,0 9,1 «Monthly Averages for Jerusalem, Israel» (en anglès). The Weather Channel.
  10. ↑ Guinn, David E. Protecting Jerusalem's Holy Sites: A Strategy for Negotiating a Sacred Peace. 1st. Cambridge University Press, 2006, p. 142. ISBN 978-0-521-86662-0. 
  11. ↑ Pellegrino, Charles R. Return to Sodom & Gomorrah. Second revised. Harper Paperbacks, 1995, p. 271. ISBN 978-0-380-72633-2. «[see footnote]» 
  12. ↑ The Muslim Claim to Jerusalem. Routledge, 2015. DOI 10.4324/9781315125374-3. ISBN 978-1-315-12537-4. 
  13. ↑ Burg, Avraham «Parshat Re'eh: No Jerusalem in Torah» (en anglès). Ynetnews, 02-09-2005.
  14. ↑ Rivka, Gonen. Contested Holiness: Jewish, Muslim, and Christian Perspectives on the Temple Mount in Jerusalem. Jersey City, NJ: KTAV Publishing House, Inc., 2003, p. 4. ISBN 978-0-88125-798-4. OCLC 1148595286. «To the Jews the Temple Mount is the holiest place on Earth, the place where God manifested himself to King David and where two Jewish temples - Solomon's Temple and the Second Temple - were located.» 
  15. ↑ Marshall J., Breger; Ahimeir, Ora. Jerusalem: A City and Its Future. Syracuse University Press, 2002, p. 296. ISBN 978-0-8156-2912-2. OCLC 48940385. 
  16. ↑ Staff, Biblical Archaeology Society. «The Temple Mount in the Herodian Period (37 BC–70 A.D.)» (en anglès), 07-03-2023. [Consulta: 20 octubre 2023].
  17. ↑ Goldberg, Monique Susskind. «Synagogues». Ask the Rabbi. Schechter Institute of Jewish Studies. Arxivat de l'original el 31 gener 2008. [Consulta: 10 març 2007].
  18. ↑ 18,0 18,1 Segal, Benjamin J. Returning: The Land of Israel as Focus in Jewish History. Jerusalem, Israel: Department of Education and Culture of the World Zionist Organization, 1987, p. 124 [Consulta: 10 març 2007].  Arxivat 23 de desembre 2005 a Wayback Machine.
  19. ↑ L'ordre jueva de pregar en direcció a Jerusalem figura a la secció Orach Chaim de Xulhan Arukh (94:1): "Quan un s'aixeca per resar en qualsevol lloc de la Diàspora, ha de mirar cap a la Terra d'Israel, dirigint-se també cap a Jerusalem, el Temple i el Lloc Santíssim”.
  20. ↑ Beckles Willson, Rachel. Orientalism and Musical Mission: Palestine and the West. Cambridge University Press, 2013, p. 146. ISBN 9781107036567. 
  21. ↑ Beckles Willson, Rachel. Orientalism and Musical Mission: Palestine and the West. Cambridge University Press, 2013, p. 146. ISBN 978-1-107-03656-7. 
  22. ↑ De la versió de la Bíblia del rei Jaume: "I quan es van complir els dies de la seva purificació segons la llei de Moisès, el van portar [a Jesús] a Jerusalem, per presentar-lo al Senyor;" (Lluc 2:22)
  23. ↑ De la versió de la Bíblia del rei Jaume: "I van arribar a Jerusalem; i va entrar Jesús al temple, i va començar a treure fora els que venien i compraven al temple, i va bolcar les taules dels canvistes, i els seients dels que venien coloms;" (Marc 11:15)
  24. ↑ Boas, Adrian J. «Physical Remains of Crusader Jerusalem». A: Jerusalem in the Time of the Crusades. Routledge, 2001, p. 112. ISBN 978-0-415-23000-1. «The interesting, if not reliable illustrations of the church on the round maps of Jerusalem show two distinct buildings on Mount Zion: the church of St Mary and the Cenacle (Chapel of the Last Supper) appear as separate buildings.» 
  25. ↑ Endo, Shusaku. Richard A. Schuchert. A Life of Jesus. Paulist Press, 1999, p. 116. ISBN 978-0-8091-2319-3. 
  26. ↑ 26,0 26,1 Stump, Keith W. «Where Was Golgotha?». Worldwide Church of God, 1993. Arxivat de l'original el 2 abril 2007. [Consulta: 11 març 2007].
  27. ↑ Ray, Stephen K. St. John's Gospel: A Bible Study Guide and Commentary for Individuals and Groups. San Francisco, CA: Ignatius Press, 2002, p. 340. ISBN 978-0-89870-821-9. 
  28. ↑ O'Reilly, Sean; James O'Reilly. PilgrFile: Adventures of the Spirit. 1st. Travelers' Tales, 30 novembre 2000, p. 14. ISBN 978-1-885211-56-9. «The general consensus is that the Church of the Holy Sepulchre marks the hill called Golgotha, and that the site of the Crucifixion and the last five Stations of the Cross are located under its large black domes.» 
  29. ↑ Holt, Andrew. The World of the Crusades: A Daily Life Encyclopedia [2 volumes]. ABC-CLIO, 2019, p. 57. ISBN 978-1-4408-5462-0. «was housed in the most important church in Christendom, the Church of the Holy Sepulchre.» 
  30. ↑ Third-holiest city in Islam:
    • Esposito, John L. What Everyone Needs to Know about Islam. Oxford University Press, 2002, p. 157. ISBN 978-0-19-515713-0. «The Night Journey made Jerusalem the third holiest city in Islam» 
    • Brown, Leon Carl. «Setting the Stage: Islam and Muslims». A: Religion and State: The Muslim Approach to Politics. Columbia University Press, 2000, p. 11. ISBN 978-0-231-12038-8. «The third holiest city of Islam—Jerusalem—is also very much in the center...» 
    • Hoppe, Leslie J. The Holy City: Jerusalem in the Theology of the Old Testament. Michael Glazier Books, 2000, p. 14. ISBN 978-0-8146-5081-3. «Jerusalem has always enjoyed a prominent place in Islam. Jerusalem is often referred to as the third holiest city in Islam...» 
  31. ↑ Cordesman, Anthony H. «The Final Settlement Issues: Asymmetric Values & Asymmetric Warfare». A: The Israeli-Palestinian War: Escalating to Nowhere. Praeger Security International, 2005, p. 62. ISBN 978-0-275-98758-9. 
  32. ↑ Peters, Francis E. «Muhammad the Prophet of God». A: The Monotheists: The Peoples of God. Princeton University Press, 2003, p. 95–6. ISBN 978-0-691-11460-6. 
  33. ↑ «Sahih Bukhari». Compendium of Muslim Texts. University of Southern California. Arxivat de l'original el 27 novembre 2008. [Consulta: 9 setembre 2011]. (from an English translation of Sahih Bukhari, Volume IX, Book 93, Number 608)
  34. ↑ From Abdullah Yusuf Ali's English translation of the Qur'an: "Glory to (Allah) Who did take His servant for a Journey by night from the Sacred Mosque to the farthest Mosque, whose precincts We did bless,- in order that We might show him some of Our Signs: for He is the One Who heareth and seeth (all things)." (17:1)
  35. ↑ The Encyclopaedia of Islam. 7. New ed. 2006. Brill, 2006, p. 97–105. 
  36. ↑ Colby, Frederick S. Narrating Muhammad's Night Journey: Tracing the Development of the Ibn 'Abbas Ascension Discourse (en anglès). SUNY Press, 2008-08-06, p. 15. ISBN 978-0-7914-7788-5. «Dels primers textos musulmans conservats es desprèn clarament que un grup de musulmans va interpretar des del principi el "lloc de pregària més llunyà" (al-masjid al-aqṣā) amb la ciutat de Jerusalem en general i el seu Temple Herodià/Solomònic en particular. .. Amb el temps, es va formar un consens general al voltant de la idea que el viatge de Mahoma el va portar efectivament a Jerusalem.» 
  37. ↑ «Merits of the Helpers in Madinah (Ansaar) – Hadith Sahih Bukhari». Haditsbukharionline.blogspot.ca. [Consulta: 7 desembre 2012].
  38. ↑ Hughes, Aaron W. Theorizing Islam: Disciplinary Deconstruction and Reconstruction. Taylor & Francis, 2014, p. 45. ISBN 978-1-317-54594-1. «Tot i que els comentaristes posteriors debatrien si aquest viatge va ser físic o va tenir lloc a nivell intern, arribaria a tenir un paper crucial a l'establiment de les credencials profètiques de Mahoma. A la primera part d'aquest viatge, coneguda com la isra, es va desplaçar des de la Kaba de la Meca fins a "la mesquita més llunyana" (al-masyid al-aqsa), identificada amb la Muntanya del Temple de Jerusalem: la mesquita al- Aqsa que s'erigeix allà avui va prendre el seu nom d'aquest recinte més gran, on va ser construïda.» 
  39. ↑ «Me'raj – The Night Ascension». Al-islam.org, 27-09-2012. [Consulta: 7 desembre 2012].
  40. ↑ Buckley, Jorunn Jacobsen (2010). Turning the Tables on Jesus: The Mandaean View. In Horsley, Richard. Christian Origins, març 2010. ISBN 9781451416640. (pp94-111). Minneapolis: Fortress Press
  41. ↑ Drower, Ethel Stefana. The Haran Gawaita and the Baptism of Hibil-Ziwa. Biblioteca Apostolica Vatican, 1953
  42. ↑ McGrath, James F. «Polemic, Redaction, and History in the Mandaean Book of John: The Case of the Lightworld Visitors to Jerusalem» (en anglès). ARAM Periodical.
  43. ↑ «Informació sobre les ambaixades de Paraguai i Bolívia a Jerusalem».
  44. ↑ «TABLE 3. - POPULATION(1) OF LOCALITIES NUMBERING ABOVE 2,000 RESIDENTS AND OTHER RURAL POPULATION ON 31/12/2008» (PDF). Israel Central Bureau of Statistics, 31-12-2008. [Consulta: 26 octubre 2009].
  45. ↑ 45,0 45,1 45,2 45,3 «Press Release: Jerusalem Day» (PDF). Central Bureau of Statistics, 24-05-2006. [Consulta: 10 març 2007].
  46. ↑ «Population and Density per km² in Localities Numbering Above 5,000 Residents on 31 XII 2005» (PDF) (en anglès), 2006. [Consulta: 11 abril 2007].
  47. ↑ «Arab population growth outpaces Jews in Jerusalem» (html) (en anglès). Reuters, setembre 2000.
  48. ↑ La Ciutat de David
  49. ↑ «Tombes dels Reis». Arxivat de l'original el 2008-02-25. [Consulta: 19 febrer 2008].
  50. ↑ «Túnel del Xilóah». Arxivat de l'original el 2008-02-25. [Consulta: 19 febrer 2008].
  51. ↑ Murs del Mont del Temple
  52. ↑ Túnel del Mur Occidental
  53. ↑ 53,0 53,1 53,2 53,3 Dumper, Michael. The Politics of Jerusalem Since 1967 (en anglès). Columbia University Press, 15 abril 1996, p. 207–210. ISBN 0231106408 [Consulta: 24 febrer 2012]. 
  54. ↑ Eisenstadt, David. «The British Mandate» (en anglès). Jerusalem: Life Throughout the Ages in a Holy City. Bar-Ilan University Ingeborg Rennert Center for Jerusalem Studies, 26-08-2002. Arxivat de l'original el 2015-12-16. [Consulta: 10 febrer 2007].
  55. ↑ «Employed Persons, by Industry, District and Sub-District of Residence, 2005» (PDF) (en anglès). Israeli Central Bureau of Statistics. Arxivat de l'original el 2007-06-14. [Consulta: 24 febrer 2012].
  56. ↑ Gil Zohar «Bet your bottom dollar?» (en anglès). The Jerusalem Post, 28-06-2007 [Consulta: 24 febrer 2012]. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2011-06-24. [Consulta: 14 març 2021].
  57. ↑ «World's Best Awards 2010 – Africa and the Middle East» (en anglès). [Consulta: 24 febrer 2012].
  58. ↑ Tucker, Spencer C. Battles That Changed History: An Encyclopedia of World Conflict (en anglès). ABC-CLIO, 2010, p.78. ISBN 1598844296. 
  59. ↑ Flavi Josep, Guerra dels jueus VI.1.1
  60. ↑ Levick, Barbara. Vespasian (en anglès). Routledge, 1999, p. 116–119. ISBN 0-415-16618-7. 
  61. ↑ Farrokh, Kaveh; Frye, Richard Nelson. Shadows in the Desert: Ancient Persia at War (en anglès). Bloomsbury USA, 2009-03-24. ISBN 978-1-84603-473-2. 
  62. ↑ Herren, Michael W.; Brown, Shirley Ann. Christ in Celtic Christianity: Britain and Ireland from the Fifth to the Tenth Century (en anglès). Boydell Press, 2002, p.197. ISBN 0851158897. 

Enllaços externs

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jerusalem


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jerusalem&oldid=34208144»