Imperi Rus: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial

← Edició anterior Edició següent →

Contingut suprimit Contingut afegit

VisualWikitext

En línia

Revisió del 11:14, 13 set 2007

Pоссийская Империя
Rossiyskaya Imperiya

Bandera de l'Imperi Rus 1858-1883

Bandera de l'Imperi Rus 1721-1858, 1883-1917

Gran segell de l'Imperi Rus amb l'escut emmig

Russian Empire's Small State Seal

Idioma oficial

rus

Religió

Església Ortodoxa Russa

Capital

Sant Petersburg (Petrograd 1914-1924)

Àrea

Aprox. 22,400,000 km² (c. 1900)

Població

Approx 128,200,000 (c. 1897)

Densitat de població

Aprox 5.8/km² (c. 1900)

Govern

monarquia autocràtica

Cap d’estat

Emperador

Creació

22 d'octubre de 1721

Col·lapse

Primer Emperador

Últim Emperador

Moneda

Himne nacional

Боже, Царя храни! (Déu salvi al tsar!)

Estat precedent

Moscòvia

Estat successor

Unió Soviètica

L' Imperi Rus (rus Российская империя, transliteració: Rossiyskaya Imperiya) fou un estat que va existir del 1721 fins la declaració de la república l'agost del 1917. El seu territori s'estenia, des de l'expansió iniciada per Pere I (des del mar Bàltic fins l'Oceà Pacífic) fins el regnat de Nicolau II, el darrer tsar, i l'inici de la Revolució Russa de 1917. L'Estat rus fou oficialment nomenat imperi (en rus: Российская Империя) des de 1721 a 1917.

La capital de l'imperi era Sant Petersburg (després de 1914 rebatejada com a Petrograd). Al final del segle XIX el tamany de l'imperi era proper a 22.400.000 km². D'acord al cens de 1897 la seva población era de 128.200.000 persones, tanmateix, la majoria d'ells (93.4 milions) vivien a la Rússia europea. Més de 100 diferents grups ètnics hi vivien plegats (l'ètnia russa era vora el 45% de la població). Afegits a l'actual territori de Rússia, el 1917 l'Imperi rus incloia territori dels estats bàltics, Bielorússia, part de Polònia (Regne de Polònia), Moldàvia (Bessaràbia), el Caucas, Finlàndia la major part d'Àsia Central i una part de Turquia (avui les províncies de: Ardahan, Artvin, Iğdır, i Kars). Entre 1732 i 1867 l'Imperi Rus també incloia Alaska, a l'altra banda de l'Estret de Bering.

En 1914 l'Imperi rus estava dividit en 81 províncies (Óblasti) i 20 regions (gubernijas). Vassalls i protectorats de l'imperi incloïen l'Emirat de Bukharà, el Khanat de Khivà i després de 1914 Tuva.

L'Imperi rus era una monarquia hereditària liderada per un emperador autocràtic (tsar) des de la dinastia Romanov. El cristianisme ortodox era la religió oficial de l'imperi i era controlada pel monarca a través del Sagrat Concili. Els habitants de l'imperi eren dividits en estrats (classes) com els dvoryanstvo (noblesa), el clergat, comerciants, cosacs i camperols. Els nadius de Sibèria i Àsia Central foren enregistrats oficialment com a inorodsty (estrangers). El seu escut d'armes era el gran escut de l'Imperi Rus , i l'himne nacional era «Déu salvi al Tsar» (Боже, Царя храни) Després d'enderrocar la monarquia tsarista durant la Revolució de Febrer el 1917, Rússia va ser declarada República sota un Govern provisional

Etimologia

El territori controlat per la Dinastia Romanov a Europa oriental fins el segle XVII s’anomenava "Moscòvia". Abans de la proclamació de l'imperi rus en 1721, es deia popularment "Rússia" (s.XVII en rus Русія o Росія), aparentment per influència del grec Ρωσια (Rosia), la nació eslava que existia abans de l'arribada dels mongols, la Rus (Русь). Mentre l'població russa sempre va considerar "Rus" un nom per a ells i la seva nació, alguns moderns intel·lectuals ucraïnesos qüestionen l'exactitud del terme. En l'identificar-se l'ortografia moderna Россия (amb c doble) fou oficial des de 1713 (i que no es distingia el 1918 entre и i і, actualment sí, i el rus és qui no té "i", i l’ucraïnès si).

Emperadors

Història

Pere el Gran i el Gran Imperi Rus

Pere, fill del segon matrimoni del tsar Aleix, fou el primer en ser relegat en política. Com diverses faccions de la cort van lluitar per a controlar el tron, Aleix fou succeït pel fill del seu primer matrimoni, Teodor III, un noi malaltís que va morir en 1682. Com a resultat de la Revolta Streltsy, Pere va ser fet cotsar amb el seu mig germà, Ivan, però la mig-germana de Pere, Sofia, va mantenir el veritable poder. Ella va regnar mentre el jove Pere jugava jocs de guerra i cavalcava a la Caserna alemanya de Moscou. Aquestes experiències el van dur a un fort interès en la pràctica militar d'occident, particularment en l'enginyeria, artilleria, navegació i construcció de vaixells. El 1691, usant tropes que l'havia entrenat durant els seus jocs de guerra, va planejar com destronar Sofia. Quan Ivan V va morir el 1696, Pere esdevingué l'únic tsar.

La Guerra va dominar la major part del seu regnat. Al principi Pere va intentar assegurar les fronteres meridionals dels tàtars i l'Imperi Otomà. Les seves campanyes a un fort en el mar d'Azov van fallar inicialment, però, després d'embarcar-se amb la seva nova armada dissenyada per ell, Pere va poder capturar l'important fort d'Azov el 1696. Per a continuar amb la guerra contra l'Imperi otomà, Pere va viatjar a Europa a buscar aliats. Va ser el primer tsar en fer aquest viatge. Pere va visitar Brandenburg, els Països Baixos (en els quals en veure la seva bandera, es va inspirar per a fer un esbós per a la seva, la qual serà usada fins a 1914), Regne Unit, i el Sacre Imperi Romà Germànic, durant l'anomenada Gran Ambaixada. Pere va aprendre molt i enllistà centenars d'especialistes tècnics. L'ambaixada va ser curta per l'intent de Sofia per a reemplaçar-lo en el tron, amb una revolta que va ser aixafada per Pere i els seus seguidors. Com a resultat, aquest tenia centenars de participants morts o torturats, i públicament va exposar els seus cossos per a advertir als altres, per la qual cosa va ser considerat “salvatge”.

Pere va fracassar en la coalició europea contra l’Imperi otomà, però durant els seus viatges va trobar interès a començar una guerra contra Suècia, un fort poder a Europa del Nord. Veient una oportunitat per a entrar en el Mar Bàltic , Pere va fer la pau amb l'Imperi otomà el 1700 i després va atacà als suecs en les seves posicions del port de Narva en el Golf de Finlàndia. Encara que les tropes del jove rei Carles XII de Suècia van aixafar l'exèrcit de Pere, Carles no va seguir la seva victòria amb una contraofensiva, i es va enredar en les guerres amb Polònia.

Aquesta negligència va permetre Pere armar un nou exèrcit, combinant les fortaleses del seu i les d'occident. Quan els dos líders es van enfrontar una altra vegada a Poltava en 1709, Pere va derrotar Carles. Quan aquest últim va escapar a territori otomà, Pere va entrar de nou en guerra amb l'Imperi Otomà. El tsar va coincidir a retornar el Port d'Azov als otomans el 1711. La Gran Guerra del Nord, que en essència va ser a Poltava, va continuar fins a 1721, quan els suecs van decidir signar el Tractat de Nystad. El tractat va permetre retenir els territoris obtinguts per Rússia: Livònia, Estònia, i Íngria. Mitjançant aquesta expansió territorial, Pere va adquirir un enllaç directe amb Europa Occidental. Després d'això, Pere va assumir el paper d'“Emperador” (императoр) i tsar del Gran Imperi Rus que fou proclamat en 1721.

Pere va aconseguir l'expansió de Rússia i la seva transformació en imperi, sota certes iniciatives majors. Ell va establir les forces navals russes, va reorganitzar l'exèrcit mitjançant el sistema europeu, va organitzar racionalment al govern, i va mobilitzar el finançament per als recursos humans. Sota Pere, l'exèrcit que es va reclutar fou sota condicions de treball per a tota la vida, incloent els oficials de la reialesa, els quals participaven en treballs d'administració civil o militar. En 1722 Pere va introduir la Taula de Rangles que determinava la posició o estatus de la persona en el seu servei al tsar, ja sigui plebeu o noblesa. Fins a la gent més comuna apareixien en la taula automàticament.

La reorganització de Pere en l'estructura governamental no va poder ser menys minuciosa. Va reemplaçar als prikazi (buròcrates) amb un cos col·legiat i va crear un senat per a coordinar les polítiques del govern. Les reformes de Pere del govern local van tenir pocs assoliments, però els seus canvis li van permetre al govern local recol·lectar impostos i mantenir l'ordre. Com part de les reformes del govern, l'Església va ser parcialment incorporada a l'estructura administrativa de l'estat. Pere va abolir el Patriarcat i el va reemplaçar amb un cos col·lectiu, el Sant Sínode, dirigit per un oficial governamental.

Pere triplicà els ingressos de la tresoreria estatal amb una quantitat moderada d'impostos. Va imposar la capitació, o sondeig d'impostos, en tots els homes excepte clergues i nobles. També va gravar amb impostos l'alcohol, sal, i fins i tot per usar barba. Per a proporcionar armes i uniformes als seus soldats, va desenvolupar indústries metalúrgiques i tèxtils.

Pere volia equipar Rússia amb tecnologia moderna, institucions i idees. Va dotar d'una educació occidental a tots els nobles, va introduir les seves cridades escoles naturals per a ensenyar escriptura russa i aritmètica bàsica, va establir una impremta i va fundar l'Acadèmia russa de les Ciències, la qual va ser inaugurada just abans de la seva mort el 1725 i es va convertir en una dels majors institucions de cultura de la Rússia Imperial. També va recomanar que els russos adquirissin roba, gustos per l'art i costums d'occident. El resultat va ser un aprofundiment en l'esquerda cultural entre la noblesa i les masses. La millor il·lustració de l'occidentalizació de Pere, fou la seva ruptura amb les velles tradicions i els seus mètodes occidentals en arquitectura, que el van dur a la construcció de la nova capital, Petrograd, el 1703. Situada en la terra nova, aconseguida de la guerra amb Suècia, en la qual va ser ajudat per Dinamarca-Noruega, Polònia-Lituània i Saxònia, en el Golf de Finlàndia. Encara que Petrograd va assumir la seva occidentalizació, aquesta va ser forçada, per la qual cosa no va poder demostrar la seva individualitat, que Pere tant admirava.

L'era de de les revolucions en el palau

Pere canvià les regles de succesió al tro després que exiliés el seu fill, Aleix, que es va oposar a les reformes del seu pare i es presentà com a figura de grups antireformistes. Una nova llei expedida per Pere I proporcionava al tsar la dedisió de triar al seu successor, però Pere no va fer-ho abans de la seva mort en 1725. En les dècades que van seguir, l'absència de regles per a la successió deixà la monarquia oberta a intrigues, complots, i diversos cops d'estat. Des d'ara el factor crucial per a obtenir el tron fou el suport de la guàrdia elit del palau a Petrograd. Després de la mort de Pere, la seva esposa, Caterina I, va prendre el tron. Però quan ella va morir en 1727, el nét de Pere, Pere II, va ser coronat tsar. En 1730 Pere II va morir de verola, i Anna, filla d'Ivan V, qui va ser cotsar amb Pere, va ascendir al tron. El Suprem Consell Imperial que va col·locar Anna al tron, però, li va imposar moltes condicions. En la seva lluita contra aquestes restriccions, Anna va haver de donar suport als nobles que temien que l'oligarquia regnés sobre la autocracia. Així el principi de l'autocràcia va rebre gran suport en aquest caòtic conflicte al tron.

Segona galeria en l'acadèmia d'arts, 1836.

Després de sèries de cops, fou substituït per la segona filla de Pere, (r. 1741-1762). Durant el regne d'Elisabet, que fou molt més efectiu que el dels seus predecessors immediats, va emergir una "occidentalizació" de la cultura russa. Entre els esdeveniments culturals més destacats es troba la fundació de la Universitat de Moscou en 1755 i l'Acadèmia de les arts fines en 1757 i l'aparició del primer científic i escolar rus, Mikhail Lomonosov.

operacions de l'exèrcit rus en la guerra dels set anys 1756-1762

Durant el regnat dels successors de Pere, Rússia tingué un rol a Europa molt més important. Des de 1726 fins 1761, Rússia fou un aliat d'Àustria contra l'Imperi Otomà al qual França de tant en tant donà suport. En la Guerra de successió polonesa (de 1733 a 1735), Rússia i Àustria bloquejaren el candidat al tron polonès. En una costosa Guerra amb l'Imperi Otomà (1734-1739), Rússia readquirí el Port d'Azov. L'abast més gran que Rússia va tenir amb Europa fou en la Guerra dels Set Anys (1756-1763), que es va lluitar en tres continents, entre França, l'Imperi Britànic i nombrosos aliats dels dos bàndols. En aquesta guerra, Rússia continuà la seva aliança amb Àustria, però Àustria va canviar a una aliança amb França en contra de Prússia. El 1760 les forces russes estaven a les portes de Berlín. Afortunadament per a Prússia, Elisabet va morir el 1762, i el seu successor, Pere III, va aliar Rússia amb Prússia per la seva devoció al rei prussià Frederic el Gran.

Pere III va tenir un regne curt i impopular. Encara que era nét de Pere el gran, el seu pare era duc de Holstein-Gottorp, per la qual cosa Pere III va ser criat en una família luterana i els russos el consideraven estranger. No fent-ne cas i sense ocultar el seu concepte de Rússia, creà un gran ressentiment forçant maniobres militars prussianes en la milícia russa, atacant l'Església Ortodoxa Russa, i privant Rússia d'una gran victòria que canviaria la història de Rússia i del món, establint una sobtada aliança amb Prússia. Fent ús del seu descontentament i tement per la seva pròpia posició, l'esposa de Pere III, Caterina, va deposar al seu marit en un cop d'estat i el seu amant, Alexis Orlov el va matar, i per defecte, el juny de 1762 Caterina la gran es va convertir en Emperadriu de Rússia.

Expedicions Oceàniques

Pere I llegà la flota russa als seus successors, però, de Caterina I a Pere III, cap dels emperadors de Rússia compartí el seu amor al mar. En les dècades que van seguir la seva mort en 1725, semblava inconcebible als successors de Pere que una exhibició de bucs de guerra fos la millor manera de demostrar el poder i l'alçària de Rússia al món. Ni era prudent jutjar la flota per a mantenir cap propòsit immediat, la flota de Pere de trenta naus de la línia i els centenars de naus complementàries; la despesa de guardar aquesta força a flotació esgotaria les caixes de l'estat. La Gran Guerra del Nord, que va durar vint-i-un anys, havia servit ja per a esgotar els recursos i la Hisenda russa. Per tant, un període de la reducció en despeses en la flota va seguir la mort de Pere i va ser acompanyat per una reducció marcada en la construcció de noves naus i en els nombres de mariners i oficials. L'escola nàutica i l'acadèmia marítima que Pere havia fundat, no obstant això, van continuar prosperant. Els seus estudiants i graduats es van preservar realçant les tradicions de la navegació russa durant el regnat de Pere i dels seus successors. A partir de 1716 a 1719 els russos van navegar en un gran lodia el tram des de Okhotsk a Kamtxatka, en el territori que havia estat explorat per Vladimir Atlasov al final del segle XVII. Els graduats de 1720 de l'Acadèmia Maríticam, el navegador geodèsic Ivan Jevreinov i Fiodor Luzhin, exploraren i van fer el mapa de les catorze Illes Kurils.

Fitxer:Beringmap376.png

Mapa de Sibèria per Bering

La informació que portaren esdevindria la base per a l'expedició ben coneguda de Vitus Bering. En l'hivern gelat de 1724, Bering arribà a Kamtxatka per terra i en vela, en les naus construïdes allí, "al llarg de la terra que condueix al del nord... per a buscar el lloc on aquesta terra ha convergit amb Amèrica... "

L'objecte principal dels navegants russos era trobar un pas de Rússia a l'Índia i Xina a través de l'oceà àrtic. De 1728 a 1729 Bering navegà a través del Pacífic del nord en el Sant Gabriel (vaixell de Bering). Entumit pel fred vent polar, el Sant Gabriel i el seu equip van passar per l'estret entre Àsia i Amèrica. Així, aquesta ruta va ser descoberta per segona vegada. Les descripcions finals del descobriment van ser compilades després pels navegadors Ivan Fiodorov i Mikhail Gvozdev, que van planejar la ruta de la seva exploració el 1732. L'estret en si mateix i el mar al sud d'aquest van ser nomenats en l'honor del capità Bering. L'expedició de Bering va descobrir i va explorar la ruta de mar entre l'Oceà Pacífic i el mar d’Okhotsk via la primera expedició en el Canal de Kuril. Bering va registrar curosament per a les generacions futures de cartògrafs el sud-est i les costes del sud-oest de la península de Kamtxatka i possiblement van provar d'una vegada per sempre la no existència de les terres llegendàries a l'est i al sud de Kamtxatka. Durant la seva primera expedició de Kamtxatka Bering no va poder trobar la ruta a Xina i a la Índia. Per tant, el 1733 el govern de l'emperadriu Anna I decidí organitzar una exploració sense precedent de les costes septentrionals de Sibèria i del llunyà orient. Bering va ser acompanyat per Alexei Txirikov de l'expedició de Sant Gabriel de Kamtxatka. Les altres separacions van ser deixades per a buscar la ruta a Japó al llarg de les illes Kurils i per a explorar la costa de l'oceà àrtic. La direcció general de l'expedició va ser confiada al col•legi del Ministeri de marina.

Les naus precisades en les seves expedicions van començar una seqüència de descobriments sorprenents. En 1736-1737 l'expedició sota el tinent Stefan Maligin va rodejar la península de Iamal i va arribar l'estuari del riu Obi. Alhora, l'expedició del tinent Dmitri Ovtsin fou enviada més lluny cap a l'est, navegant de l'estuari de Obi al Ienissei i després de la costa de la península de Gidansk. Els tinents Vasili Prontxishtxev i Hariton Laptev van explorar la costa de la península de Taimir i de l’Estuari del Lena. El navegador d'aquesta expedició, Semion Txeluskin, va descobrir i va descriure l'extremitat nord del continent asiàtic. Finalment, Petr Lasinius i Dmitri Laptev van navegar al llarg del marge siberià de l'estuari del Lena al Kolyma. A causa de la seva magnitud, aquest viatge fou anomenat la gran expedició del nord. Moltes àrees geogràfiques i aigües van ser nomenades per a honrar els oficials russos del segle XVIII que primer els van explorar: els estrets de Malygin i d’Ovtsin, de la costa de Prontxishtxev, del cap Txeluskin i del mar de Laptev.

En el començament de l'estiu de 1741 dos vaixells, el Sant Pere i el Sant Pau, van sortir del tranquil port de Petravlosk a les illes de Pere i Pau, que havien estat descobertes durant la primera expedició de Kamtxatka, i, sota comandament de Bering i de Txirikov, les naus van arribar al continent nord-americà. Desafortunadament, la segona expedició de Kamtxatka era l'última de Bering. En tornar de la costa d'Alaska el seu vaixell Sant Pere va naufragar prop d'una de les illes de Komandorskiye. En aquesta illa, Bering hi va caure malalt i va morir. No obstant això, com a resultat de la seva segona expedició de Kamtxatka, la costa del nord-oest d'Amèrica va ser explorada tan bé com les illes Aleutianes i de Komandorskiye, això donà a Rússia la possessió d'Alaska, que després el 1867 fou venuda als Estats Units. En 1738 les naus de capità Martin Spanberg van ser els primers a arribar a les costes del nordest de Sakhalin i de Japó, en la gran illa de Hokkaido. La informació recollida durant la seva expedició va ajudar a la compilació de la porció de l'est del mapa general de l'imperi rus, elaborat en 1745.

Expansió Russa sota Caterina II

L'extensió imperial del regnat de Caterina II, va portar a l'imperi territoris nous al sud i l'oest; i consolidació interna. Després de la Guerra de Crimea amb l’Imperi Otomà en 1768, les parts convingudes en el tractat de Kuchuk-Kainarji en 1774. Per aquest tractat, Rússia va adquirir una connexió al Mar Negre, i el Khanat de Crimea esdevingué un estat independent dels otomans. En 1783 Catalina va annexar Crimea, ajudant a formular la següent Guerra rus-turca amb l'Imperi Otomà, que va començar en 1787. Per tractat de Jassy en 1792, s’amplià Rússia fins al sud-est, arribant al riu Dnister. Els termes del tractat van baixar força els objectius del projecte " grec " reputat de Caterina - l'expulsió dels otomans d'Europa i la renovació de l’Imperi Romà d'Orient sota control rus. L'imperi otomà ja no va ser una amenaça seriosa a Rússia, no obstant això, va haver de tolerar un augment de la influència als Balcans. L'extensió que va cap a l'oest de Rússia baix Catalina va resultar que es repartís] Polònia. Com Polònia va arribar a ser cada vegada més feble en el segle XVIII, cadascun dels seus veïns -- Rússia, Prússia, i Àustria - van intentar col•locar al seu propi candidat en el tro polonès. En 1772 els tres convinguts en una partició inicial del territori polonès, per la qual Rússia va rebre parts de Bielorússia i Livònia. Després de la partició, Polònia va iniciar un programa extens de la reforma, que va incloure una constitució democràtica que va alarmar faccions reaccionàries a Polònia i a Rússia. Usant el perill del radicalisme com a excusa, les tres potències anul•laren la constitució i en 1793 va perdre altra vegada Polònia territori. Aquesta vegada Rússia va obtenir la majoria de Bielorússia i Ucraïna a l'oest del riu Dnieper. La partició de 1793 va provocar una revolta de moviments anti-russos i anti-prussians a Polònia, que va acabar amb la tercera partició de 1795. Conseqüentment Polònia va desaparèixer del mapa polític internacional

Encara que el repartiment de Polònia va augmentar molt el territori i el prestigi de Rússia, també va crear noves dificultats. Perdre Polònia com a mitjancer suposà a Rússia haver de compartir fronteres amb Prússia i Àustria. A més, l'imperi va arribar a ser més heterogeni ètnicament, ja que va absorbir una gran quantitat d'ètnies, ucraïnesos, bielorrusos, i jueus . Els ucraïnesos i bielorusos, que van treballar sobretot com a serfs, van canviar poc al principi sota jou rus. Els polonesos catòlics romans no es resignaren a la seva pèrdua d'independència, i van provar ser difícils de controlar, provocant diverses revoltes contra l'ocupació. Rússia havia expulsat els jueus de l'imperi en 1742 i els havia considerat com a població estrangera. Un decret de 3 de gener de 1792, va iniciar formalment la zona de l'establiment, que va permetre que els jueus visquessin només en la part occidental de l'imperi, de tal manera fixant l'etapa per a l’Antisemitisme i la discriminació en períodes posteriors. Alhora, Rússia va suprimir l'autonomia d'Ucraïna a l'est del Dniper, dels territoris bàltics, i de les vàries àrees Cosaques. Amb la seva èmfasi d’un imperi uniformement administrat, Caterina presagià la política de russificació que practicarien els seus successors.

Caterina va creure en l'activisme del govern dirigit desenvolupant els recursos de l'imperi i fent la seva administració més eficaç. Inicialment, va procurar racionalitzar procediments del govern amb lleis. En 1767 va crear la Comissió legislativa, dibuixada de nobles, Senyors del Poble, i altres, per a codificar les lleis de Rússia. Encara que la comissió no va formular un nou codi de la llei, La Instrucció a la Comissió de Caterina va introduir a alguns russos el pensament polític i legal occidental.

Entre els anys 1768 u 1774 en la guerra amb Imperi Otomà, Rússia va experimentar una agitació social important, la revolta de Pugatxev. En 1773 un Cosac del Don, Jemelian Pugatxev, es declarà el tsar re-inesperat Pere III. Altres cosacs, diverses tribus turques que sentien el xoc de l'estat centralitzat rus (baixkirs), i treballadors industrials dels Monts Urals, així com els camperols que esperaven escapar a la servitud, van unir-se a la rebel·lió. La preocupació de Rússia amb la guerra va permetre Pugatxev prendre control d’una banda de l'àrea del Volga, però l'exèrcit regular aixafà la rebel·lió en 1774.

La revolta de Pugatxev va encoratjar la determinació de Caterina per a reorganitzar l'administració provincial de Rússia. En 1775 ella va dividir Rússia en províncies i districtes segons estadística de la població. Ella llavors va donar a cada província una ampliada administrativa, un policia, i un aparell judicial. Els nobles van haver de servir només un temps al govern central, i molts d'ells van rebre papers significatius a administrar governs provincials. Caterina també va procurar organitzar la societat en grups socials bé definits. En 1785 ella va publicar les cartes als nobles i amos del poble. La carta a la noblesa va confirmar l'alliberament dels nobles del servei obligatori i els va donar drets que no igualen la autocràcia que podrien infringir. La carta a les ciutats va provar ser complicada i en última instància menys encertada que la publicada als nobles. Faltava publicar una carta similar per a indicar als camperols, o per a millorar les condicions de la servitud, reformes socials de Catalina deixà incompletes.

L’occidentalització de Rússia va continuar durant el regnat de Caterina. Un augment en el nombre de llibres i de periòdics també va portar endavant discussions intel·lectuals. En 1790 Alexandre Nikolaevitx Raditxev va publicar El Viatge de Sant Petersburg a Moscou, un ferotge atac contra el sistema de servitud i contra la autocràcia. Caterina, espantada ja per la Revolució francesa, va fer arrestar Radishchev i el va enviar a Sibèria. Radishtxev va guanyar més endavant el reconeixement com a pare del radicalisme rus.

Caterina va fer construir el Palau Pavlovsk per al seu fill Pau, que és un Patrimoni Cultural de Rússia. Rússia es va convertir en una energia capaç de competir amb els seus veïns europeus a les esferes militars, polítiques, i diplomàtiques. L'elit de Rússia es va convertir en cultural més com les elits de països centrals i d'Europa occidental. L'organització de la societat i del sistema del govern, de Pere les grans institucions centrals a l'administració provincial de Catalina, seguira bàsicament sense canvis fins a l'emancipació dels serfs de 1861 i, en alguns aspectes, fins a la caiguda de la monarquia en 1917. Caterina va donar una embranzida cap al sud, incloent l'establiment d’Odesa com a port rus en el Mar Negre, amb la condició que la base per al comerç del gra del segle XIX de Rússia.

Tot i aquestes realitzacions, l'imperi patia de problemes fonamentals. Una petita èlit europeïtzada, alienada de la massa de russos ordinaris, va plantejar preguntes sobre la mateixa essència de la història, de la cultura, i de la identitat de Rússia. Rússia va arribar la seva pre-eminència militar per confiança en la coerció i en una economia basada en la servitud. Encara que el desenvolupament econòmic de Rússia fou gairebé suficient per a les seves necessitats del segle XVIII, no seguia cap pauta per a la transformació la revolució industrial dels països occidentals. La temptativa de Caterina en la societat d'organització en estats corporatius fou desfeta per la revolució francesa, que va accentuar ciutadania individual. L'extensió territorial de Rússia i la incorporació d'un nombre important de no-russos a l'imperi van fixar l'etapa per al problema futur de les nacionalitats. Finalment, la primera qüestió de la servitud i la autocràcia en els arguments morals presagiaren el conflicte entre l'estat i la intelligentsia que va arribar a ser dominant en el segle dinovè.

Durante el segle XIX, la població de Rússia, els recursos, la diplomàcia internacional, i les forces militars la van fer un dels estats més poderosos del món, i li permetiren jugar un paper cada cop més actiu a Europa, iniciat amb les guerres contra Napoleó Bonaparte, amb grans conseqüències per a Rússia i Europa.

Guerra i pau a Rússia, 1796-1825

Caterina II morí el 1796, i la succeí el seu fill Pau (r. 1796-1801). Quan s’assabentà que la seva mare havia considerat nomenar Alexandre, com a tsar, Pau instituí una primogenitura en la línea masculina com a base per a la successió. Era una de las reformes que duraven del breu regnat de Pau. També va sostenir la Companyia Russo-Americana, que va conduir Rússia a l’ adquisició d’ Alaska.

Bibliografia recomanada

Enciclopedias

Diccionari enciclopèdic Brocgaus i Efron: 1890.
Identitat Nacional en la cultura russa: Introducció
El lilbre roig de la gent de l’imperi rus: Margus Kolga Igor Tõnurist Lembit Vaba Jüri Viikberg

Història

Marc Lvovich, Slonim Teatro ruso del Imperio a los Soviets 1965.
Voltaire, François. Historia del Imperio Ruso bajo Pere el Grande.
Zorrilla, José. Álbum de un Loco 2005
Soloviev, Serguéi. Rússia desde tiempos antiguos 1855.
Brower, Daniel. El destino del Imperio ruso y el Turquestán
W.E.D. Allen. Embajadas rusas hacia los reyes Georgianos, 1589-1605 Prensa de la universidad de Cambridge, Sociedad Hakluyt,1970, 2 vols.
J.E.O. Screen, Suomalaiset tarkk'ampujat, Suomen vanha sotaväki 1881 - 1901
J.E.O. Screen, El ejército finés, 1881 - 1901,Entrenamiento de batallones francotiradores
J.T. Antonov The Code of Principal Laws of the Russian Empire (Свод Основных Государственных Законов) 1906.

Biografies

troyat, Henry. Catalina la Grande Ediciones B - México.

Davies, Norman, White Eagle, Red Star: the Polish-Soviet War, 1919-20, Pimlico, 2003. (Primera edición: St. Martin's Press, inc., New York, 1972)

Territoris

Turkestan Down to the Mongol Invasion (London: Luzac & Co) 1928 (Trans. T. Minorsky & C.E. Bosworth)
"A Short History of Turkestan" (1920) in Four Studies on the History of Central Asia (Leiden: E.J. Brill) 1956 (Trans. V. & T.Minorsky)
An Historical Geography of Iran (Princeton: Princeton University Press) 1984 (translated by Svat Soucek; edited by C.E. Bosworth)
Собрание Сочинений (Москва: Издательство Восточной Литературы) 1963-77 9 Vols.
Отчет Поездке в Среднюю Азию с Научную Целью (С.Пб.: Тип. Имп. Академии Наука) 1897
История Культурной Жизни Туркестана (Москва: Изд. Академии Наук СССР) 1927
Работы по Исторической Географии (Москва: Изд. Фирма «Восточная Литература» РАН) 2002

Eugene Schuyler Turkistan (London) 1876 2 Vols.

G.N. Curzon Russia in Central Asia (London) 1889
Ген. М.А. Терентьев История Завоевания Средней Азии (С.Пб.) 1903 3 Vols.
Count K.K. Pahlen Mission to Turkestan (Oxford) 1964
Seymour Becker Russia's Protectorates in Central Asia, Bukhara and Khiva 1865-1924 (Cambridge, Mass.) 1968
Adeeb Khalid The Politics of Muslim Cultural Reform. Jadidism in Central Asia (Berkeley) 1997
T.K. Beisembiev The Life of Alimqul (London) 2003
Daniel Brower Turkestan and the Fate of the Russian Empire (London) 2003

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Imperi Rus

ru-sib:Россейска анперря

@@ Línia 279: / Línia 279: @@
 [[ro:Imperiul Rus]]
 [[ru:Российская империя]]
+[[ru-sib:Россейска анперря]]
 [[simple:Russian Empire]]
 [[sk:Ruské impérium]]