Televisió per satèl·lit: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit

En línia

Revisió del 02:34, 24 oct 2019

La televisió per satèl·lit és un mètode de transmissió televisiva consistent en fer rebotar en un satèl·lit de comunicacions un senyal de televisió emès des d'un punt de la Terra, de manera que aquest pugui arribar a altres parts del planeta. D'aquesta manera és possible la difusió de senyal televisiu a zones molt àmplies, independentment de les seves condicions orogràfiques.

Hi ha tres tipus de televisió per satèl·lit: Recepció directa per al teleespectador (DBS), recepció per a les capçaleres de televisió per cable (per a la seva posterior redistribució) i serveis entre afiliats de televisió local.

Història

Des que la Unió Soviètica va posar en òrbita, l'any 1957, el primer satèl·lit, anomenat Spútnik 1, s'ha llançat milers d'aquests artefactes per a tota mena de finalitats. Un dels seus usos més estesos és el de les telecomunicacions, el qual ha permès la difusió de senyals de televisió oferint una cobertura pràcticament total per a zones molt àmplies de terreny.

Des del llançament del primer satèl·lit han anat sorgint diversos esdeveniments importants des del punt de la televisió per satèl·lit, com ara l'emissió del primer senyal de televisió, l'any 1962, utilitzant el satèl·lit Telstar 1^[1] o el llançament del primer satèl·lit de difusió directa (DBS), l'Ekran, pensat per a la recepció de senyal de televisió a casa, l'any 1976.

L'ús de satèl·lits de comunicacions s'ha estès fins al punt que existeixen en l'actualitat més de 300 satèl·lits de comunicacions en òrbita geoestacionària, emetent senyals de televisió arreu del món.^[2]

Funcionament

Els satèl·lits utilitzats per a senyals de televisió estan situats en òrbita geoestacionària, a 35.786 km sobre l'equador terrestre. Com que orbiten la Terra a la mateixa direcció i velocitat que aquesta gira, dóna la sensació que aquests no estan en moviment. La importància d'aquest fet és vital, ja que gràcies a això és possible utilitzar un dispositiu emissor o receptor sense haver de canviar-lo de posició a mesura que el satèl·lit es va movent. Cal tenir en compte, però, que el nombre de satèl·lits que pot haver en òrbita geoestacionària és limitat, ja que cal evitar les possibles interferències que es puguin ocasionar els uns amb els altres. És a dir, si tenim en compte que els satèl·lits que operen en la banda C han d'estar separats 2n. entre ells, veiem que el nombre màxim de satèl·lits que podem tenir és de 360/2 = 180. Pel que fa a la banda K_u, la separació és més petita (1r.), de manera que podem tenir-ne fins a 360/1 = 360.

La transmissió televisiva per satèl·lit s'inicia en el moment en què l'emissora envia el senyal, prèviament modulat a una freqüència específica, a un satèl·lit de comunicacions. Per tal de fer possible aquesta emissió és necessari l'ús antenes parabòliques de 9 a 12 metres de diàmetre. L'ús de dimensions d'antena elevades permet incrementar la precisió a l'hora d'enfocar el satèl·lit, facilitant d'aquesta manera que es rebi el senyal amb una potència suficientment elevada.

El satèl·lit rep el senyal emès a través d'un dels seus transponedors, sintonitzat a la freqüència utilitzada per l'emissora. En general, un satèl·lit disposa de fins a 32 transponedors per a la banda K_u i fins a 24 per a la banda C. L'amplada de banda dels transponedors sol estar comprès entre els 27 i els 50 MHz.

A continuació el satèl·lit retransmet el senyal de tornada a la Terra, però en aquest cas utilitzant una altra freqüència, típicament en les bandes C o K_u, per tal d'evitar interferències amb el senyal procedent de l'emissora. Aquest senyal, força debilitat degut al gran nombre de quilòmetres que ha de recórrer fins a arribar al destí, és captat per una antena parabòlica instal·lada per l'usuari final. El senyal, molt dèbil, es reflecteix i es concentra al punt focal de l'antena on es troba el feedhorn. Aquest s'encarrega de rebre el senyal i portar-lo al LNB per a la seva posterior conversió i amplificació. Cal assenyalar que en les antenes parabòliques per a satèl·lit de difusió directa el que tenim és un LNBF, el qual integra el feedhorn i el LNB en una sola peça.^[3]^[4]

Finalment, el receptor de satèl·lit demodula i converteix el senyal en el format desitjat. En casos com el PPV el senyal es rep encriptat, de manera que el receptor també disposa d'un decodificador incorporat per tal de poder veure els continguts correctament.

Estàndards

El senyal de televisió analògica per satèl·lit està format per un senyal de vídeo modulat en freqüència (FM) i per una subportadora, normalment entre 5,5 i 8,5 MHz, modulada també en FM amb el senyal d'àudio associat. S'acostuma a utilitzar un del següents sistemes de transmissió: PAL, NTSC o SECAM.^[3]

En canvi, en el cas digital s'acostuma a seguir el que s'estableix en l'estàndard DVB-S o en la seva actualització més recent, el DVB-S2. Així, el còdec utilitzat per a aquest tipus de transmissions és el MPEG-2, tot i que s'està utilitzant cada vegada més el MPEG-4 AVC a causa de l'augment de continguts d'alta definició (HDTV). Si bé aquests estàndards permeten l'ús de diverses modulacions, l'opció més estesa és la QPSK.

Situació a Espanya

L'octubre de 1993 el Govern espanyol adjudica tres concessions per a l'emissió a través d'Hispasat a Sociedad de Televisión Canal Plus, Gestevisión Telecinco i a Antena 3 Televisión. Els tres operadors de televisió privada, juntament amb RTVE, varen crear una societat anomenada Cotelsat, participada en un 25% per cada operador, amb la finalitat de comercialitzar conjuntament els seus canals. Aquesta societat, però, es dissol nou mesos després degut als mals resultats obtinguts. A causa d'això cada canal passa a ser emès en obert i gestionat per separat.

El 30 de gener de 1997 s'inicien les primeres emissions de Canal Satélite Digital, la primera plataforma digital de satèl·lit espanyola. Oferia 25 canals de televisió i 27 d'àudio a través del sistema de satèl·lits Astra. El 13 de maig de 1998 una altra plataforma de televisió per pagament, Vía Digital, inicia les seves emissions, oferint 45 canals a través d'Hispasat. Ambdues plataformes coexisteixen fins al 21 de juliol de 2003, data en què Canal Satélite Digital i Vía Digital es fusionen, donant lloc a Digital+, l'única plataforma de televisió per satèl·lit de pagament espanyola que hi ha fins ara a Espanya. Cal dir, però, que no totes les alternatives per satèl·lit són de pagament. Eutelsat, per exemple, va llançar la seva plataforma de continguts gratuïta a finals de 1998, tot i que també es poden trobar canals en obert pels diversos satèl·lits que ofereixen cobertura nacional.^[5]^[6]

Pàgines relacionades

Referències

↑ Williamson, Mark. Spacecraft Technology: The Early Years (en anglès). Institution of Electrical Engineers, 2006, p. 165. ISBN 0863415539.
↑ (anglès) Satellite Signals
↑ ^3,0 ^3,1 (anglès)Benoit, Hervé. Satellite Television: Techniques of analogue and digital television. Arnold, 1999. ISBN 0340741082.
↑ (anglès) Method and system for receiving and distributing satellite transmitted television signals
↑ (castellà) La política de televisión por satélite en España
↑ (castellà) Origen de la televisión digital

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Televisió per satèl·lit

[1] Williamson, Mark. Spacecraft Technology: The Early Years (en anglès). Institution of Electrical Engineers, 2006, p. 165. ISBN 0863415539.

[2] (anglès) Satellite Signals

[Llibre-3] 3,0 ^3,1 (anglès)Benoit, Hervé. Satellite Television: Techniques of analogue and digital television. Arnold, 1999. ISBN 0340741082.

[4] (anglès) Method and system for receiving and distributing satellite transmitted television signals

[5] (castellà) La política de televisión por satélite en España

[6] (castellà) Origen de la televisión digital

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

@@ Línia 4: / Línia 4: @@
 Hi ha tres tipus de televisió per satèl·lit: [[satèl·lit de difusió directa (DBS)|Recepció directa per al teleespectador (DBS)]], recepció per a les capçaleres de televisió per cable (per a la seva posterior redistribució) i serveis entre afiliats de televisió local.
 == Història ==
 Des que la Unió Soviètica va posar en òrbita, l'any 1957, el primer satèl·lit, anomenat [[Spútnik 1]], s'ha llançat milers d'aquests artefactes per a tota mena de finalitats. Un dels seus usos més estesos és el de les telecomunicacions, el qual ha permès la difusió de senyals de televisió oferint una cobertura pràcticament total per a zones molt àmplies de terreny.
-Des del llançament del primer satèl·lit han anat sorgint diversos esdeveniments importants des del punt de la televisió per satèl·lit, com ara l'emissió del primer senyal de televisió, l'any 1962, utilitzant el satèl·lit [[Telstar 1]]<ref>{{Ref-llibre |cognom=Williamson |nom=Mark |títol=Spacecraft Technology: The Early Years |url=http://books.google.cat/books?id=npI5NsFG8ngC&pg=PA165&dq=telstar+first+1962&hl=ca&sa=X&ei=R9yEU4rVC5HMsQTewYKYBg&ved=0CEgQ6AEwAw#v=onepage&q=telstar%20first%201962&f=false |llengua=anglès |editorial=Institution of Electrical Engineers |data=2006 |pàgines=165 |isbn=0863415539}}</ref> o el llançament del primer [[satèl·lit de difusió directa (DBS)]], l'[[Ekran]], pensat per a la recepció de senyal de televisió a casa, l'any 1976.
+Des del llançament del primer satèl·lit han anat sorgint diversos esdeveniments importants des del punt de la televisió per satèl·lit, com ara l'emissió del primer senyal de televisió, l'any 1962, utilitzant el satèl·lit [[Telstar 1]]<ref>{{Ref-llibre |cognom=Williamson |nom=Mark |títol=Spacecraft Technology: The Early Years |url= http://books.google.cat/books?id=npI5NsFG8ngC&pg=PA165&dq=telstar+first+1962&hl=ca&sa=X&ei=R9yEU4rVC5HMsQTewYKYBg&ved=0CEgQ6AEwAw#v=onepage&q=telstar%20first%201962&f=false |llengua=anglès | editorial=Institution of Electrical Engineers |data=2006 |pàgines=165 |isbn=0863415539}}</ref> o el llançament del primer [[satèl·lit de difusió directa (DBS)]], l'[[Ekran]], pensat per a la recepció de senyal de televisió a casa, l'any 1976.
-L'ús de satèl·lits de comunicacions s'ha estès fins al punt que existeixen en l'actualitat més de 300 satèl·lits de comunicacions en òrbita geoestacionària, emetent senyals de televisió arreu del món.<ref> {{en}} [http://www.satsig.net Satellite Signals]</ref>
+L'ús de satèl·lits de comunicacions s'ha estès fins al punt que existeixen en l'actualitat més de 300 satèl·lits de comunicacions en òrbita geoestacionària, emetent senyals de televisió arreu del món.<ref>{{en}} [http://www.satsig.net Satellite Signals]</ref>
 == Funcionament ==
-Els satèl·lits utilitzats per a senyals de televisió estan situats en [[òrbita geoestacionària]], a 35.786 km sobre l'equador terrestre. Com que orbiten la Terra a la mateixa direcció i velocitat que aquesta gira, dóna la sensació que aquests no estan en moviment. La importància d'aquest fet és vital, ja que gràcies a això és possible utilitzar un dispositiu emissor o receptor sense haver de canviar-lo de posició a mesura que el satèl·lit es va movent. Cal tenir en compte, però, que el nombre de satèl·lits que pot haver en òrbita geoestacionària és limitat, ja que cal evitar les possibles interferències que es puguin ocasionar els uns amb els altres. És a dir, si tenim en compte que els satèl·lits que operen en la [[banda C]] han d'estar separats 2º entre ells, veiem que el nombre màxim de satèl·lits que podem tenir és de 360/2 = 180. Pel que fa a la [[banda Ku|banda K<sub>u</sub>]], la separació és més petita (1º), de manera que podem tenir-ne fins a 360/1 = 360.
+Els satèl·lits utilitzats per a senyals de televisió estan situats en [[òrbita geoestacionària]], a 35.786&nbsp;km sobre l'equador terrestre. Com que orbiten la Terra a la mateixa direcció i velocitat que aquesta gira, dóna la sensació que aquests no estan en moviment. La importància d'aquest fet és vital, ja que gràcies a això és possible utilitzar un dispositiu emissor o receptor sense haver de canviar-lo de posició a mesura que el satèl·lit es va movent. Cal tenir en compte, però, que el nombre de satèl·lits que pot haver en òrbita geoestacionària és limitat, ja que cal evitar les possibles interferències que es puguin ocasionar els uns amb els altres. És a dir, si tenim en compte que els satèl·lits que operen en la [[banda C]] han d'estar separats 2n. entre ells, veiem que el nombre màxim de satèl·lits que podem tenir és de 360/2 = 180. Pel que fa a la [[banda Ku|banda K<sub>u</sub>]], la separació és més petita (1r.), de manera que podem tenir-ne fins a 360/1 = 360.
 La transmissió televisiva per satèl·lit s'inicia en el moment en què l'emissora envia el senyal, prèviament modulat a una freqüència específica, a un satèl·lit de comunicacions. Per tal de fer possible aquesta emissió és necessari l'ús [[antenes parabòliques]] de 9 a 12 metres de diàmetre. L'ús de dimensions d'antena elevades permet incrementar la precisió a l'hora d'enfocar el satèl·lit, facilitant d'aquesta manera que es rebi el senyal amb una potència suficientment elevada.
-El satèl·lit rep el senyal emès a través d'un dels seus [[transponedors]], sintonitzat a la freqüència utilitzada per l'emissora. En general, un satèl·lit disposa de fins a 32 transponedors per a la banda K<sub>u</sub> i fins a 24 per a la banda C. L'[[amplada de banda]] dels transponedors sol estar comprès entre els 27 i els 50 MHz.
+El satèl·lit rep el senyal emès a través d'un dels seus [[transponedors]], sintonitzat a la freqüència utilitzada per l'emissora. En general, un satèl·lit disposa de fins a 32 transponedors per a la banda K<sub>u</sub> i fins a 24 per a la banda C. L'[[amplada de banda]] dels transponedors sol estar comprès entre els 27 i els 50&nbsp;MHz.
-A continuació el satèl·lit retransmet el senyal de tornada a la Terra, però en aquest cas utilitzant una altra freqüència, típicament en les bandes C o K<sub>u</sub>, per tal d'evitar interferències amb el senyal procedent de l'emissora. Aquest senyal, força debilitat degut al gran nombre de quilòmetres que ha de recórrer fins a arribar al destí, és captat per una antena parabòlica instal·lada per l'usuari final. El senyal, molt dèbil, es reflecteix i es concentra al punt focal de l'antena on es troba el [[feedhorn]]. Aquest s'encarrega de rebre el senyal i portar-lo al [[LNB]] per a la seva posterior conversió i amplificació. Cal assenyalar que en les antenes parabòliques per a satèl·lit de difusió directa el que tenim és un LNBF, el qual integra el feedhorn i el LNB en una sola peça.<ref name="Llibre">{{en}}{{ref-llibre |cognom= Benoit |nom= Hervé|títol= Satellite Television: Techniques of analogue and digital television|editorial= Arnold|any=1999|isbn=0340741082}}</ref><ref>{{en}} [http://www.patentgenius.com/patent/5073930.html Method and system for receiving and distributing satellite transmitted television signals]</ref>
+A continuació el satèl·lit retransmet el senyal de tornada a la Terra, però en aquest cas utilitzant una altra freqüència, típicament en les bandes C o K<sub>u</sub>, per tal d'evitar interferències amb el senyal procedent de l'emissora. Aquest senyal, força debilitat degut al gran nombre de quilòmetres que ha de recórrer fins a arribar al destí, és captat per una antena parabòlica instal·lada per l'usuari final. El senyal, molt dèbil, es reflecteix i es concentra al punt focal de l'antena on es troba el [[feedhorn]]. Aquest s'encarrega de rebre el senyal i portar-lo al [[LNB]] per a la seva posterior conversió i amplificació. Cal assenyalar que en les antenes parabòliques per a satèl·lit de difusió directa el que tenim és un LNBF, el qual integra el feedhorn i el LNB en una sola peça.<ref name="Llibre">{{en}}{{ref-llibre |cognom= Benoit |nom= Hervé|títol= Satellite Television: Techniques of analogue and digital television| editorial= Arnold|any=1999|isbn=0340741082}}</ref><ref>{{en}} [http://www.patentgenius.com/patent/5073930.html Method and system for receiving and distributing satellite transmitted television signals]</ref>
 Finalment, el receptor de satèl·lit demodula i converteix el senyal en el format desitjat. En casos com el [[PPV]] el senyal es rep [[criptografia|encriptat]], de manera que el receptor també disposa d'un [[decodificador]] incorporat per tal de poder veure els continguts correctament.
 == Estàndards ==
-El senyal de televisió analògica per satèl·lit està format per un senyal de vídeo [[freqüència modulada|modulat en freqüència (FM)]] i per una [[subportadora]], normalment entre 5,5 i 8,5 MHz, modulada també en FM amb el senyal d'àudio associat. S'acostuma a utilitzar un del següents sistemes de transmissió: [[PAL]], [[NTSC]] o [[SECAM]].<ref name="Llibre" />
+El senyal de televisió analògica per satèl·lit està format per un senyal de vídeo [[freqüència modulada|modulat en freqüència (FM)]] i per una [[subportadora]], normalment entre 5,5 i 8,5&nbsp;MHz, modulada també en FM amb el senyal d'àudio associat. S'acostuma a utilitzar un del següents sistemes de transmissió: [[PAL]], [[NTSC]] o [[SECAM]].<ref name="Llibre" />
-En canvi, en el cas digital s'acostuma a seguir el que s'estableix en l'estàndard [[DVB-S]] o en la seva actualització més recent, el [[DVB-S2]]. Així, el [[còdec]] utilitzat per a aquest tipus de transmissions és el [[MPEG-2]], tot i que s'està utilitzant cada vegada més el [[H.264/MPEG-4 AVC|MPEG-4 AVC]] degut a l'augment de continguts d'[[HDTV|alta definició (HDTV)]]. Si bé aquests estàndards permeten l'ús de diverses modulacions, l'opció més estesa és la [[QPSK]].
+En canvi, en el cas digital s'acostuma a seguir el que s'estableix en l'estàndard [[DVB-S]] o en la seva actualització més recent, el [[DVB-S2]]. Així, el [[còdec]] utilitzat per a aquest tipus de transmissions és el [[MPEG-2]], tot i que s'està utilitzant cada vegada més el [[H.264/MPEG-4 AVC|MPEG-4 AVC]] a causa de l'augment de continguts d'[[HDTV|alta definició (HDTV)]]. Si bé aquests estàndards permeten l'ús de diverses modulacions, l'opció més estesa és la [[QPSK]].
 == Situació a Espanya ==