Vés al contingut

Revolució Taronja

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 13:54, 27 des 2013 amb l'última edició de EVA (bot) (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Per a defensar els seus drets democràtics, van viatjar a la capital centenars de milers d'ucraïnesos de tot el país, protestant al carrer al fred de l'hivern.

La «Revolució Taronja» (ucraïnès: Помаранчева революція, transcrit: Pomaràntxeva revoliútsia) és el nom amb què es coneix la revolució de color a favor dels drets democràtics, consistent en una sèrie de protestes i manifestacions que es van dur a terme a Ucraïna de novembre del 2004 a gener del 2005 després d'unes eleccions presidencials fraudulentes. Les protestes van tenir lloc per tot el país, i en particular a la capital, Kíev, i només és comparable a la que es va viure l'any 1991 quan la Unió Soviètica va declarar la seva independència.

Les protestes van ser atiades per informes de nombrosos comissaris nacionals i estrangers, així com la percepció popular de que els resultats de la primera votació del 21 de novembre de 2004 entre els candidats Víctor Iúsxenko i Víctor Ianukóvitx havien estat manipulats per les autoritats a favor del segon.[1] L'exit de les protestes va raure en l'annul·lació de la primera votació i l'ordre de repetir-la el 26 de desembre de 2004 del Tribunal Superior de Justícia de Ucraïna. La segona votació es va realitzar sota una forta vigilància d'observadors nacionals i internacionals, i va ser considerada "justa i lliure".[2] Els resultats finals van mostrar una clara victòria de Iúsxenko, amb un 52% dels vots, front a el 44% de Ianukóvitx. Iúsxenko va ser declarat oficialment guanyador i, amb la seva proclama com a president a Kíev el 23 de gener de 2005, va acabar la «Revolució Taronja».

Per entendre el conflicte és important conèixer la divisió de la societat en dos grups clarament diferenciats, per una banda la zona oest, partidaris de Víctor Iúsxenko, antirrussos, catòlics i nacionalistes, i per l'altre els partidaris d'en Víctor Ianukóvitx, russòfons , prorussos i ortodoxos , situats a l'est del país.

Les protestes es van iniciar tan bon punt va començar a circular la notícia que, contra tots els pronòstics, hauria guanyat el candidat pro-rus Ianukóvitx. Aquesta informació va ser reafirmada posteriorment per la junta electoral central, que li atorgava un 49,46% dels vots, enfront del 46,61% del seu rival.[3] Milers de persones van prendre els carrers de Kíev en protesta pels que ells consideraven un frau electoral, aquestes sospites van anar creixent després que diferents observadors internacionals denunciessin irregularitats en els comicis, els EUA les va declarar il·legítimes, i la Unió Europea va expressar les seves reserves sobre la validesa de les eleccions. En canvi, el president rus Vladímir Putin va ser el primer líder mundial a reconèixer Ianukóvitx com a president legítim d'Ucraïna, ja que aquest candidat s'havia declarat partidari de la integració amb Rússia.

El punt màxim de tensió va arribar quan Victor Yúshenko, ignorant els recomptes oficials, es va autoproclamar president d'Ucraïna en el parlament, un cop finalitzada la sessió, i per tant amb valor purament simbòlic. En aquells moments era difícil preveure cap on podia dirigir-se el conflicte, ja que ningú sabia si les forces armades i policíals intervindrien, fins al punt que el president del parlament, Vladimir Livtin, va declarar que “s'havia impedir que Ucraina es desplaces cap a un conflicte civil” [4]

El 28 de Novembre el parlament Ucraïnès va aprovar una resolució en que es pronunciava a favor de “la invalidació del segon torn electoral, marcat per les violacions i que no reflecteix la voluntat del poble”,[5] també demana la dimissió dels membres de la Comissió Electoral Central, tot i que el parlament no té potestat per anul·lar les eleccions si que aquesta decisió té un fort valor moral. [6]

El 2010 Ianukóvitx es va convertir en successor de Iúsxenko [7]

Referències

  1. Paul Quinn-Judge, Yuri Zarakhovich, The Orange Revolution, Time, 28 November 2004
  2. Tiryshkina, Tetyana. The Orange Revolution in Ukraine - A Step to Freedom (en anglès). Lulu.com, 2007, p. contraportada. ISBN 1847538576. 
  3. La Vanguardia, 25/11/04
  4. El Pais, 24-11-04
  5. Avui, 28/11/04
  6. http://www.racocatala.cat/forums/fil/8843/yushenko
  7. ; Balmforth, Richard «Yanukovich declared winner in Ukraine poll». The Independent [London], 15-02-2010.
    «Viktor Yanukovych sworn in as Ukraine president». BBC News, 25-02-2010.

Enllaços externs