Constanci III
 Sòlid de Constanci III en el qual apareix al revers com a general, amb Victòria en una mà i un enemic captiu en l'altra.  | |||||||||||||||
| Nom original | Flavius Constantius | ||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Biografia | |||||||||||||||
| Naixement | p. 370 (Gregorià) Naïssus (Mèsia) | ||||||||||||||
| Mort | 2 de setembre del 421 Ravenna (Itàlia) | ||||||||||||||
| Causa de mort | causes naturals | ||||||||||||||
| Emperador romà d'Occident | |||||||||||||||
| 8 de febrer – 2 de setembre del 421 | |||||||||||||||
| Activitat | |||||||||||||||
| Ocupació | polític | ||||||||||||||
| Període | Imperi Romà | ||||||||||||||
| Família | |||||||||||||||
| Família | Dinastia teodosiana | ||||||||||||||
| Cònjuge | Gal·la Placídia | ||||||||||||||
| Fills | Justa Grata Honòria Valentinià III | ||||||||||||||
  | |||||||||||||||
Llista
| |||||||||||||||
Constanci III (llatí: Flavius Constantius) fou emperador romà d'Occident des del 8 de febrer del 421 fins a la seva mort el 2 de setembre del mateix any. Ascendí al tron gràcies a les seves gestes com a general sota Honori, que ja l'havien portat al càrrec de mestre dels soldats el 411. Aquell mateix any, fou enviat a sufocar la revolta de Constantí, un general que s'havia proclamat emperador. Conduí el seu exèrcit a Arle (Gàl·lia), la capital de l'usurpador, i derrotà Geronci, un altre general que s'havia alçat contra Constantí, abans de posar setge a la ciutat. Després de vèncer una força d'auxili comandada per Edobic, obtingué la rendició de Constantí prometent-li clemència, però el traí i li feu tallar el cap tan aviat com es rendí. Seguidament, dirigí una sèrie de campanyes contra diversos grups de bàrbars a Hispània i Gàl·lia que culminaren en la recuperació de la major part d'aquests territoris. Fou proclamat emperador romà d'Occident el 8 de febrer del 421 i governà durant set mesos abans de morir el 2 de setembre del mateix any.
Casat amb Gal·la Placídia, germana d'Honori, fou el pare de l'emperador Valentinià III.
Orígens
[modifica]Era nascut a Naïssus (Il·líria) a la part final del segle iv.[1] Famós per les seves gestes militars, va arribar al rang de mestre dels soldats i fou cridat a la cort de l'emperador Honori.
Lluita contra Geronci i Constantí
[modifica]A la Gàl·lia un general anomenat Constantí s'havia revoltat contra l'emperador (407), amb el suport del comes Geronci. Dos anys després Geronci va trencar relacions amb Constantí i va donar suport al general Màxim Tirà, que s'havia proclamat independent a Hispània. El 411 l'emperador Honori va confiar a Constanci la missió d'acabar amb aquests usurpadors.[2]
Geronci assetjava Constantí a Arle, però Constanci el va obligar a abandonar el setge i fugir cap als Pirineus on va morir. Constanci va continuar el setge, però Constantí va aconseguir enviar el seu general Edobic (o Edovinc) a Germània per demanar ajut a alamans i francs; Edobic va retornar amb un exèrcit de bàrbars, però en lloc de sorprendre a Constanci foren sorpresos i el seu camp atacat sobtadament obligant-los a fugir cap al Roine a la vora del qual els va derrotar completament; un traïdor va matar Edobic i va portar el cap a Constanci esperant una recompensa, però Constanci va refusar el cap i va ordenar retornar al traïdor al seu camp.[3] Després va tornar a Arle on les tropes de Constantí el van abandonar per unir-se a un altre rebel anomenat Joví. Constantí es va veure obligar a rendir-se i es va fer sacerdot per obtenir el perdó, però Constantí el va capturar i el va matar. Màxim, al qui potser Honori va perdonar la vida, es va refugiar amb els aliats bàrbars (probablement amb els alans).[4]
Honori li va donar el consolat (414) i el va nomenar comes patricius. Mentrestant, el comes d'Àfrica, Heraclià, rival de Constanci, es va revoltar, potser en un intent de soscavar la influència de Constanci sobre d'Honori, però el seu atac a Itàlia va fallar, acabant mort en batalla per un general de Constanci.[5] Constanci va utilitzar els béns confiscats a Heraclià per cobrir el cost del seu primer consolat.[1] Després de derrotar tots els usurpadors, Constanci tenia ara a la seva disposició totes les forces de l'imperi per fer front als bàrbars que s'havien establert a la Gàl·lia i a Hispània; però abans de fer campanya contra els visigots, Constanci va voler assegurar la lleialtat de les tropes que havien donat suport prèviament els usurpadors, donant-los un augment de sou.[6]
Lluita contra Ataülf i Prisc Àtal
[modifica]Ataülf, rei dels visigots, cercava arribar al màxim poder dins l'imperi i per aconseguir-lo va proposar a Honori fer fora l'usurpador Joví a canvi de casar-se amb la seva germana Gal·la Placídia, a la qui havia fet captiva durant el saqueig de Roma del 410. El matrimoni es va realitzar i Joví fou derrotat.[7] La parella va tenir un fill i van demanar que fos reconegut com a successor de Teodosi II, l'emperador d'Orient, que no tenia fills, però ni Teodosi ni el seu oncle Honori ho van acceptar.[8][9]
L'any 414 Constanci va marxar contra el visigot Ataülf, que donava suport al pretendent Prisc Àtal proclamat a Bordeus i que s'estava apoderant d'Hispània. Àtal fou capturat per Constanci i enviat a Ravenna. Honori, recordant un comentari sobre ell que havia fet Àtal dient que era tan mal governant que millor faria de retirar-se a una illa deserta, va fer-li tallar el dit polze de la mà dreta i el va desterrar a l'illa de Lipara.[10] Derrotat Ataülf, i el seu successor Sigeric, Constanci va pactar un tractat de pau amb Vàlia el nou rei visigot:[11] a canvi de 600.000 mesures de gra i del territori de la regió d'Aquitània, des dels Pireneus fins a la Garona, els visigots, en qualitat d'aliats oficialment i com a estat vassall de l'imperi (foederati), es comprometien a lluitar en nom dels romans i contra els vàndals, els alans i els sueus, que el 406 havien travessat el Rin i s'havien adreçat cap a les províncies d'Hispània. L'acord incloïa el retorn de Gal·la Placídia.
Matrimoni
[modifica]El 417 el rei visigot Vàlia va lliurar Gal·la Placídia, la germana d'Honori, que després d'haver estat presonera d'Ataülf (410-417), fou donada en matrimoni a Constanci, el qual va acceptar una mica a contracor.[10].[12][13]
Nomenament d'august
[modifica]El 8 de febrer del 421 Honori va donar a Constanci el títol d'august i l'autoritat de coemperador d'Occident. Teodosi II, emperador d'Orient, va refusar de reconèixer-lo i Constanci va decidir fer la guerra, però abans d'acabar els preparatius va morir a Ravenna l'11 de setembre del 421 després d'un regnat de set mesos.[14]
Va tenir dos fills amb Placídia: Flavi Plàcidi Valentinià, que després fou l'emperador Valentinià III, i Justa Grata Honòria, que fou més tard promesa d'Àtila. Quan el 423, Gal·la Placídia va fugir cap a Constantinoble per les intrigues a la cort de Ravenna, l'emperador Teodosi va nomenar el fill de Constanci com a successor del tron d'Occident i també va reconèixer pòstumament a Constanci com a emperador.[15]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Olimpiòdor de Tebes Istorikoí lógoi, fragment 39
- ↑ Drinkwater, 1998, p. 284-285.
- ↑ Sozomen, Historia Ecclesiastica IX.13-15
- ↑ Pau Orosi, Historiæ adversum Paganos VII,42
- ↑ 2000, Heather, p. 315.
- ↑ 2000, Heather, p. 293-294.
- ↑ Bury, 1889, p. 146.
- ↑ 2000, Heather, p. 295-296.
- ↑ Olimpiòdor de Tebes Istorikoí lógoi, fragment 20,22,26
- ↑ 10,0 10,1 Bury, 1889, p. 150.
- ↑ Pau Orosi, Historiæ adversum Paganos VII,43
- ↑ James, 2014, p. 61.
- ↑ Teòfanes el Confessor, Cronografia, am 5913
- ↑ Smith, 1853, p. 189.
- ↑ Martindale i Jones, 1971, p. 1139.
Bibliografia
[modifica]
- Bury, J. B. A History of the Later Roman Empire from Arcadius to Irene. volum I, 1889.
- Drinkwater, J. F. «The Usurpers Constantine III (407-411) and Jovinus (411-413)». Britannia, 29, 1998.
- Heather, Peter. The Western Empire 425–76 in The Cambridge Ancient History: Late antiquity : empire and successors, A.D. 425–600. Cambridge University Press, 2000.
- James, Edward. Europe's Barbarians AD 200-600. Routledge, 2014.
- Martindale, J. R.; Jones, A. H. M.. "The Prosopography of the Later Roman Empire", volum I AD 260-395, 1971.
- Smith, William. A New Classical Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Londres: J.Murray, 1853.
