Vés al contingut

Bisbat suburbicari d'Òstia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaDiòcesi suburbicària d'Ostia
Diœcesis Ostiensis
Imatge
La Basílica de Sant'Aurea
TipusDiòcesi suburbicària Modifica el valor a Wikidata
Localització
Map
 41° 45′ 34″ N, 12° 18′ 07″ E / 41.759346°N,12.301867°E / 41.759346; 12.301867
PaísItàlia
RegióLaci
Ciutat metropolitanaCiutat metropolitana de Roma Capital
Ciutat frontereraRoma Modifica el valor a Wikidata
Parròquies4
Població humana
Població17.053 (2019) Modifica el valor a Wikidata (550,1 hab./km²)
Religióromà
Geografia
Part de
Superfície31 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
bisbat suburbicari de Porto-Santa Rufina, nord
bisbat de Roma, nord-est
bisbat suburbicari d'Albano, sud-est Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Anterior
Creaciósegle iii
PatrociniSant Agustí
CatedralSant'Aurea
Organització política
• Administrador apostòliccardenal Angelo De Donatis
Lloc websantaurea.org


El bisbat suburbicari d'Òstia és una seu de l'Església Catòlica sufragània de la diòcesi de Roma, pertanyent a la regió eclesiàstica Laci. Actualment està dirigida per l'administrador apostòlic cardenal Angelo De Donatis, tot i que el títol és del cardenal Giovanni Battista Re.

Territori

[modifica]

A partir del 17 de juliol de 2012, els límits del bisbat d'Òstia van ser modificats en virtut del decret Quo aptius christifidelium de la Congregació per als bisbes. Com a conseqüència d'aquest decret, la diòcesi compren les següents parròquies:

Història

[modifica]

La diòcesi d'Òstia va ser erigida al segle iii. La seva sèrie episcopal s'inicià al 229. Sense comptar a san Ciríac, màrtir, i Màxim, el bisbe que, segons les actes de Sant Llorenç, consagrà el Papa Dionís I al 269, el primer bisbe conegut d'Òstia va ser un tal Màxim al 313. Segons una tradició del 336 i comentada per Agustí d'Hipona, el seu bisbe tenia el dret de consagrar el nou Papa. Fins al 707 els bisbes d'Òstia residien a Roma, amb l'ofici de Bibliothecarius Sanctae Ecclesiae.

Els papes, com a conseqüència d'haver-se d'ocupar de l'administració de l'Església universal, especialment de les legacions. Els bisbes d'Ostia es trobaven entre els que realitza les funcions pontificals durant la seu vacant i el que es va conèixer com a bisbes cardenals.

Entre els bisbes d'aquesta oficina cal esmentar: Giorgio al 755 acompanyà el papa Esteve II a França; Donat, que, a l866, va ser enviat a Constantinoble pel Papa Nicolau I per bregar amb el cas de Foci, però va ser detingut a la frontera romana d'Orient. Al 869, aquest Donato estava al capdavant de la legació enviada al Concili de Constantinoble i la de Bulgària. Altres bisbes van ser: el beat Gregori (1037); sant Pere Damià (1058); sant Geraldo (1072) i Odo de Lagery (1077, després Papa Urbà II), que va servir com un llegat en diverses ocasions i també va ser empresonat per Enric IV; Lleó Marsicano, també anomenat Ostiense (1101), el cronista; Lamberto Faganini (1117, després Papa Honori II); Alberic (1138), llegat a Terra Santa, on va presidir el Concili de Jerusalem, a Anglaterra i a França.

El 1150, el Papa Eugeni III establí que el bisbe d'Òstia fos el degà del Col·legi Cardenalici. Amb la mateixa data, la diòcesi d'Òstia, molt petita i gairebé despoblada, va ser unida a la de Velletri, que des de feia un segle era gestionada per un altre bisbe; però per respecte a la dignitat del cardenal degà, Eugeni III establí que el cardenal portés primer el títol d'Òstia i després el de Velletri.

Entre els bisbes posteriors a recordar estan Ubaldo Ullucingoli, Ugolino de'Conti di Segni, Rinaldo de'Conti, Pietro di Tarantasia O.P., el beat Latino Orsini, gran estadista i diplomàtic, Niccolò Boccasini, Niccolò Alberti, pacificador de la Toscana. Durant l'època dels Papes d'Avinyó, tots els bisbes d'Òstia van ser francesos residents a Avinyó o en servei com a llegats; el més famós de tots va ser Pierre d'Estaing (1373), que persuadí a Urbà V que tornés a Roma. Durant el Gran Cisma, cadascun dels papes rivals nominaren el seu propi bisbe d'Òstia. Entre els bisbes legítims trobem Guillaume d'Estouteville (1461), que construí el palau episcopal, Giuliano della Rovere, Alessandro Farnese, Gian Pietro Carafa, Alessandro Farnese el jove, qui restaurà la catedral, Antonio Maria Sauli, fundador d'un convent basilià, Bartolomeo Pacca o Ludovico Micara.

El 5 de maig de 1914, mitjançant el motu proprio Edita a Nobis, Pius X separà novament les diòcesis d'Òstia i Velletri, i establí la normativa que el cardenal nomenat Degà del Col·legi Cardenalici hauria d'unir la seu de la qual era titular amb la d'Òstia.

En 22 de maig de 1948, mitjançant el decret Perantiquae et illustris de la Congregació Consistorial, es redefiniren els límits amb la diòcesi de Roma, que va donar les parròquies de Sant Marti i Antoni de Castel di Decima, de San Michele arcangelo di Castel Romano, de Santa Maria del Soccorso de Castel Porziano i de Regina Pacis del Lido d'Òstia. En aquells moments, a la diòcesi d'Òstia només li quedà l'església catedral de Sant'Aurea, actual seu del títol suburbicari.

Després de la separació dels oficis realitzada per Joan XXIII entre cardenal titular i bisbe residencial a les seus suburbicàries (1962), la diòcesi d'Òstia té una situació canònica particular: el Papa nomena com a administrador apostòlic d'Òstia el cardenal vicari, mentre que el cardenal degà en conserva el títol.

El febrer de 1984, el Papa Joan Pau II restablí el capítol de canonges de la catedral d'Òstia, format per un degà i onze canonges.

En total, tretze cardenals titulars d'Òstia han estat triats Papa.

Cronologia episcopal

[modifica]

Bisbes d'Òstia

[modifica]
  • San Ciriaco † (229 ? - 235 mort)
  • Massimo I † (269 ?)
  • Massimo II † (mencionat el 313)
  • Anonimo † (mencionat el 336)
  • Fiorenzo † (mencionat el 366)
  • Bono † (mencionat el 487)
  • Bellatore † (inicis de 494/495 - finals de 499)
  • Aristo † (inicis de 501 - finals de 502)
  • Glorioso (o Gloriano) † (mencionat el 594)
  • Amabile † (mencionat el 649)
  • Andrea † (inicis de 680 - finals de 685)
  • Gregorio I † (mencionat el 707)
  • Teodoro † (mencionat el 745)
  • Giorgio † (inicis de 753 - finals de 769)
  • Gregorio II † (mencionat el 787 vers)
  • Bernardo † (mencionat el 804)
  • Pietro I (?) † (mencionat el 805)
  • Cesareo (o Cesare) † (inicis de 826 - vers 853 mort)
  • Megisto (o Megezio) † (mencionat el 854)
  • Donato † (inicis de 868 - finals de 870)
  • Eugenio † (mencionat el 878)
  • Stefano ? † (mencionat el 898)
  • Guido † (mencionat el 900)
  • Benigno ? † (mencionat el 946)
    • Sicone † (inicis de 960 - 963 o 964 deposto) (antibisbe)
    • Gregorio † (mencionat el 964) (antibisbe)
  • Leone † (inicis de 969 - finals de 983)
  • Azzone I † (mencionat el 996)
  • Gregorio III † (mencionat el 998)
  • Pietro II † (inicis de 1003 - 1005)
  • Tiberio (o Gregorio) † (1005 - ?)
  • Azzone II † (1012 o 1013 - inicis de desembre de 1021)
  • Pietro † (inicis de 1026 - finals de 1036)
  • Beat Gregorio V † (vers 1037 - 7 de maig de 1044 mort)
  • Benedetto † (1044 - inicis de 1050)
  • Giovanni I Adeodato[2] † (1050 - 1058)

Bisbes d'Òstia amb jurisdicció sobre Velletri

[modifica]

Cardenals Bisbes suburbicaris d'Òstia i Velletri

[modifica]

Cardenals Bisbes suburbicaris d'Òstia

[modifica]

Cardenals Bisbes del títol suburbicari d'Òstia

[modifica]

Administradors apostòlics d'Òstia

[modifica]

Referències

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat suburbicari d'Òstia
  1. ↑ Dal sito della Diocesi di Roma.
  2. ↑ The Cardinals of the Holy Roman Church - Biographical Dictionary - Creation of 1050
  3. ↑ Dall'aprile 1060, tutti i vescovi di Ostia diventano, ipso facto, vescovi anche di Velletri, nonostante le due diocesi siano sempre distinte e separate
  4. ↑ Secondo Cappelletti, è lo stesso antibisbe Giovanni mencionat el 1075.
  5. ↑ Nominato da papa Urbano VI, aderì ben presto al partito dell'antipapa Clemente VII.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bisbat_suburbicari_d%27Òstia&oldid=31956745»