Vés al contingut

Dinastia alauita

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióDinastia alauita
(ar) سلالة العلويين الفيلاليين Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusdinastia Modifica el valor a Wikidata
Idioma oficialàrab Modifica el valor a Wikidata
Història
ReemplaçaRepública de Salé
Dinastia sadita Modifica el valor a Wikidata
Creació1666
FundadorMulay Muhammad I Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Part deXerif Modifica el valor a Wikidata

La dinastia alauita o dinastia filalí és una dinastia de xerifs marroquins del Tafilelt, fundada pel Mawlay ar-Raixid (1660-1672). El 1664 s'implantà sòlidament al Rif i, des del 1668 fins al 1670, acabà l'ocupació del Marroc amb la conquesta de Marràqueix. Els seus successors hagueren de fer front a l'anarquia, però, tot i això, la dinastia, es consolidà el 1912 amb l'establiment del protectorat francès i el 1956 amb la independència del Marroc, que ha perdurat fins a l'època actual.

Un dels més il·lustres alauites fou el sultà Mulay Ismail, segon sobirà de la dinastia. El seu regnat se situa entre 1672 i 1727, imposant l'autoritat del makhzen sobre el conjunt de l'imperi xerifenc, gràcies al seu exèrcit compost de milícies d'esclaus-soldats negres (els Abid al Bokhari) i de les tribus militars guich (Oudayas, Cherrardas, Cherragas). Ismail controlava el país des de Meknès, nova capital imperial en substitució de Fes i de Marràqueix. Sota el regnat d'Ismail, Meknès es dota d'una veritable ciutat prohibida a la marroquina, amb els seus conjunts de palaus, fonts, mesquites, jardins i de fortaleses. Ismail afrontà una guerra contínua contra les tribus de l'Atles (que acaba sotmetent) però també contra els enemics exteriors: els espanyols, els anglesos i els otomans. El sultà estén la seva autoritat sobre Mauritània i els oasis del Touat.

Origen

[modifica]

Els alauites d'origen hasànida, havien vingut al Marroc des d'Aràbia al segle xiii, però no havien tingut cap paper polític fins a l'enfonsament de la dinastia sadita. Els habitants del Tafilelt (Tafilalt) amenaçats per Abu l-Hassan al_Samlali i els marabuts d'al-Dila que tenien el suport dels amazics de l'Atles mitja i central principalment del grup sinhadja, van escollir per cap a Mulay Ali Xerif (1631) que va exercir fins al 1636 en què el va succeir el seu fill Muhammad (II) que durant 20 anys es va esforçar per crear-se un principat al Marroc oriental sense gaire èxit. El va succeir el 1664 el seu germà Mawlay al-Rashid verdader fundador, que enemistat amb el seu germà havia format una banda militar que recorria part del Marroc. Va conquerir Fes i Marràqueix i va governar bona part del país. Va morir el 1672 quan la seva obra restava a consolidar.

La dinastia

[modifica]

El va succeir el seu germà Mawlay Ismail que es va enfrontar a dos pretendents i va haver de reprimir nombroses revoltes però va conservar encara el poder general i encara el va ampliar amb algunes conquestes als espanyols i l'evacuació anglesa de Tànger. A la seva mort va ressorgir l'anarquia (període 1727-1757)

Durant trenta anys els seus fills foren nomenats o deposats pels gish (exèrcit) i pels Abid (negres) i les tribus amazigues van baixar a les planes. Van regnar set sobirans, un d'ells (Mawlay Ahmad al-Dhahabi) dues vegades i una altra (Mawlay Abd Allah), sis vegades. El bandidatge i l'anarquia assolaren el país.

Mawlay Muhammad III, que va ser proclamat el 1757, era fill d'Abd Allah i va aconseguir posar orde. Al final del seu regnat es va revoltar el seu fill al-Yazid.

Al-Yazid fou sultà per dos anys, en els quals es va enfrontar a Espanya i va fer front a una revolta al sud del país. A la seva mort, Sulayman es va desfer de dos competidors i va pujar al tron. A partir d'aquí el fill hereu designat va succeir al pare de forma regular i la dinastia no va patir greus ensurts. L'exèrcit restava indisciplinat (els abid havien estat eliminat però seguien els gish) i les expedicions es feien amb l'aportació de contingents tribal mobilitzats per l'ocasió. El cobrament de taxes fou irregular. A finals del segle xix els caids que dominaven el sud del país com a virtualment independents, es van acostar al sultà.

Mawlay Abd al-Rahman va donar suport a l'emir algerià Abd el-Kader i va entrar en conflicte amb França. Els francesos van derrotar els marroquins en la batalla d'Isly el 15 de juliol de 1844 i els ports de Tànger i Mogador foren bombardejats pels francesos. El sultà va signar la pau i es va posar en contra d'Abd el-Kader. Muhammad, el seu fill, va estar amb guerra amb Espanya (1859-1860) i fou derrotat.

Influència europea i protectorats francès i espanyol

[modifica]

La influència europea es va plasmar a la Convenció de Madrid que regulava el comerç i la protecció dels nacionals. Mawlay Abd al-Aziz va pujar al tron (1894) succeint al seu pare Mawlay Hassan amb només 14 anys. Fins al 1900 el poder va estar en mans del visir Ba Hamad i va mantenir la situació precedent. Però a partir del 1900 van començar conflictes greus: un pretendent (rogi) anomenat Bu Hamara, es va instal·lar a Taza (Marroc) i va derrotar l'exèrcit del sultà. Diverses tribus es revoltaven i parents del sultà reclamaven el tron. Alemanya veia amb preocupació la creixent influència francesa. La Conferència d'Algesires va tractar d'arranjar la situació, reconeixent la independència del país i la integritat territorial, i la igualtat comercial de les potències, però amb el reconeixement de certs privilegis a França. Alguns incidents amb nacionals francesos vam portar a aquests a ocupar Oudja. El 1909 França i Alemanya arribaren a un acord. Abd al-Aziz fou enderrocat pel seu germà Mawlay Abd al-Hafiz revoltat a Marràqueix. Els temors d'Alemanya la van impulsar a enviar naus a Agadir (Incident d'Agadir) que per sort va tenir solució diplomàtica amb un segon acord francoalemany en el qual Alemanya va deixar via lliura a França a canvi de compensacions a l'Àfrica equatorial. Així França va poder establir el protectorat (20 de març del 1912) amb reserva d'una part per Espanya a la costa de l'estret de Gibraltar. Mawlay Abd al-Hafiz va abdicar el 1913 i el va succeir el seu germà Mawlay Yusuf.

Regne independent

[modifica]

El 1926 el va succeir el seu fill Muhàmmad V del Marroc, que fou deposat pels francesos el 20 d'agost de 1953 i enviat a l'exili. Va haver de ser restaurat el 6 de novembre de 1955 i el 14 d'agost de 1957 va esdevenir rei independent incloent la zona del Protectorat espanyol del Marroc. L'1 d'abril de 1958 Espanya va haver de retornar el sud del país (Tarfaya), part del protectorat però administrat des de la província del Sàhara. El 1961 el va succeir el seu fill Hassan II que el 1967 va fomentar una guerrilla al territori espanyol del Ifni, que va acabar amb la restitució de la zona al Marroc; el 1976 va aprofitar la transició espanyola per apoderar-se del Sàhara Occidental que es va repartir amb Mauritània (26 de febrer de 1976) la part de la qual també va annexionar l'11 d'agost de 1979. Les successives derrotes militars contra els sahrauís el van obligar a construir un costós mur defensiu al Sàhara amb ajut tecnològic americà i francès.

Llista de sobirans de la dinastia Alauita

[modifica]

Caids de Tafilelt

[modifica]

Soldans del Marroc (1666-1957)

[modifica]

Reis del Marroc

[modifica]

Genealogia

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia alauita
  • H. Terrasse, Histoire du Maroc, Casablanca, 1949-1950
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dinastia_alauita&oldid=32395693»