Vés al contingut

Igbos

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula grup humàIgbos
Tipusètnia Modifica el valor a Wikidata
Població totalUns 30 milions
Llenguaigbo, llengües igbo
ReligióCristianisme i minoria de religió tradicional igbo
Grups relacionatsAltres grups del riu Cross River del sud-est de Nigèria (Ibibios, Efiks, Anaangs, Ogonis; més remotament són part del grup lingüístic Volta-Niger.
Geografia
Originari deAnambra (Nigèria), Abia (Nigèria), Ebonyi (Nigèria), Estat d'Enugu (Nigèria), Imo (Nigèria), Estat de Benue (Nigèria), Cross River (Nigèria), Estat del Delta (Nigèria), Estat de Kogi (Nigèria), Enugu (Nigèria), Rivers (Nigèria), Bayelsa (Nigèria), Akwa Ibom (Nigèria) i Edo (Nigèria) Modifica el valor a Wikidata
EstatNigèria Modifica el valor a Wikidata
Regions amb poblacions significatives
Nigèria Nigèria 30[1]-40,5 milions (2020)[2]
Guinea Equatorial Guinea Equatorial 56.000 (2020).[3]

Els igbos (igbo: Ṇ́dị́ Ìgbò) són una ètnia del sud-est de Nigèria. Antigament se'ls havia anomenat ibo, iboe, ebo(e),[4][5][6] eboans[7] o heebo.[8] Viuen a Igboland. Parlen igbo, que inclou diversos llengües igbo i dialectes;[9] la majoria també parlen anglès nigerià.[10] El poble igbo és un dels més nombrosos i influents de Nigèria.[11]

A les zones rurals de Nigèria, la majoria dels igbos són agricultors. El seu producte agrari més important és en nyam, al que hi dediquen celebracions anuals.[12] La tapioca i el taro són dos altres productes agroalimentaris destacats.[13]

Abans del colonialisme britànic els igbos era un poble fragmentat políticament. La seva cultura i estils artístics era diversificada, així com els seus cultes religiosos i indumentàries. Hi havia diversos sub-grups organitzats en clans, llinatges, afiliacions de pobles i dialectes. No hi havia moltes societats jerarquitzades centralitzades, aristocràcies hereditàries o costums monàrquiques, a excepció dels reialmes de Nri, Arochukwu, Agbor i Onitsha.[14] Aquest sistema polític canvià de manera significativa quan Igboland estava sota el domini de l'Imperi Britànic al segle xix; a moltes comunitats es van introduir els Eze (reis). Això ho va fer Frederick Lugard.[15] La majoria dels igbos van abraçar el cristianisme durant la colonització. La novel·la de Chinua Achebe, Things Fall Apart és una de les obres literàries més importants que es dediquen als canvis que va patir la cultura igbo sota el colonialisme.

A mitjans del segle xx, els igbos van desenvolupar un fort sentit d'identitat ètnica.[13] Alguns dels conflictes amb altres pobles nigerians van provocar que els igbos (de l'est de Nigèria) es volguessin separar de Nigèria i van crear l'Estat independent de Biafra. La Guerra de Biafra (6 de juliol de 1967 - 15 de gener de 1970) va esclatar pocs dies després. Amb la seva derrota, la República de Biafra va tornar a ser reabsorbida dins de Nigèria.[16] El 1999 es va formar l'organització política MASSOB; aquesta continua la lluita no-violenta perquè Igboland torni a assolir la independència.[17]

El comerç d'esclaus i l'emigració són la causa que avui en dia hi ha descendents d'igbos a països com Camerun[18] i Guinea Equatorial,[19] així com a fora d'Àfrica. No es coneix exactament la població de la diàspora igbo fora del continent africà però molts afroamericans i afrocaribenys tenen ascendència igbo.

Identitat

[modifica]

El poble igbo ha estat altament fragmentat i ha tingut comunitats políticament independents.[20]

Abans del seu encontre amb els europeus els igbos no tenien una forta identitat com un poble únic. Basat en la lectura de les narracions d'Olaudah Equiano, l'historiador Alexander X. Byrd argumenta que la identitat igbo s'origina amb l'emergència del comerç d'esclaus atlàntic a les ciutats costaneres de l'Àfrica Occidental.[21] Igual que amb la majoria dels grups ètnics, els britànics i els europeus van identificar els igbos com una tribu.[22] Chinua Achebe i altres historiadors ho han criticat per les seves connotacions negatives i perquè és una definició errònia.[22] Ell ha suggerit que cal definir el poble Igbo com una nació similar als Cherokees o als japonesos, tot i que els igbos mai han tingut un estat propi físic oficialment reconegut.[22][23]

Degut als efectes de l'emigració i el comerç d'esclaus, hi ha descendents d'igbos a països com Camerun, Guinea Equatorial. També hi ha afroamericans i afrocaribenys que tenen ascendència almenys parcial igbo.

Història

[modifica]
Article principal: Cronologia de la història dels igbos

Orígens

[modifica]

S'ha trobat ceràmica del voltant del 4.500 a. de C. que mostra semblances amb treballs posteriors igbos a Nsukka; les tradicions del clan Umueri diuen que provenen de la vall del riu Anambra. A la dècada del 1970 les ciutats d'Owerri, Okigwe, Orlu, Qwgu, Udi i Awka van determinar que constituïen el cor d'Igboland per proves culturals i lingüístiques.[24]

Regne de Nri

[modifica]
Article principal: Regne de Nri
Bronze del S. IX trobat a la ciutat d'Igbo Ukwu, ara al Museu Britànic.[25]

La ciutat de Nri és considerada com la fundadora de la cultura igbo.[26] Nri i Agulere, que originen el mite de la creació igbo, estan en el territori del clan Umueri que han traçat el seu llinatge fins a la figura reial patriarcal de l'Eri (rei diví).[27] Els orígens d'Eri no estan clars, ja que ha estat descrit com un "ésser del cel" enviat per Chukwu (Déu).[27][28] S'ha considerat que ell va procurar el primer ordre social a la gent d'Anambra.[28] La historiadora Elizabeth Allo Isichei va dir: "Nri and Aguleri and part of the Umueri clan, (are) a cluster of Igbo village groups wich traces its origins to a sky being called Eri." ("Nri i Aguleri i part del clan Umueri són un grup de grups poblacions igbo que tracen els seus orígens d'un ésser celestial anomenat Eri").[29]

Hi ha proves arqueològiques que suggereixen que l'hegemonia Nri a Igboland començà al segle ix[30] i s'han trobat i desenterrat cementiris reials que daten almenys del Segle X. La història oral afirma que Eri, el fundador de Nri es va assentar a la regió al voltant de l'any 948, tot i que algunes fonts el situen al segle xiii.[31] El primer eze Nri (rei-déu de Nri), Eze Nri Ìfikuánim el va succeir immediatament. Segons la tradició oral igbo, el seu regnat va començar el 1043.[32] Algun historiador situa el seu regnat al voltant del 1225.[33]

Un home igbo amb escarificacions facials conegudes com ichi de principis del Segle XX[34]

El Regne de Nri era un tipus d'estat teocràtic que es va desenvolupar a centre del cor d'Igboland.[31] Els Nri tenien set tipus de tabús (humans, animals,[35] objectes, temporals, conductuals i d'espais.[36] Aquests tabús eren utilitzats per a educar i governar a les persones Nri. En lloc de fer obeir als seus súbdits per la força, l'eze Nri era obeït pel seu rol de representant dels déus a la Terra (per això era considerat una divinitat o Rei-Déu).[36][37]

Societat tradicional

[modifica]

L'organització política igbo estava basat en un sistema de govern quasi-democràtic republicà. Aquest sistema garantia un sistema igualitari en comptes del d'un sistema feudal en què el reia estava per damunt dels seus súbdits.[38] Els portuguesos, primers europeus que hi tingueren contacte al Segle XV, en deixaren testimoni.[39] Amb l'excepció d'unes poques ciutats igbos que tenien Obi (rei), com Onitsha i d'alguns llocs amb poder centralitzat com el Regne de Nri i Arochukwu que tenien reis-déus (o divins), les comunitats igbos estaven governades per assemblees republicanes en les quals es reunia el poble comú.[38] Un Consell d'Ancians governava i administrava les comunitats.[40]

Tres dones igbos a principis del Segle XX[41]

Aquesta forma de govern era molt diferent de la majoria de comunitats de l'Àfrica Occidental on només es podien comparar amb els ewes de Ghana. 'Umunna era una forma de patrilinialitat que tenien els Igbos. La llei comença amb la Umunna, una línia de descendència per via masculina des d'un ancestre fundador amb grups de famílies relacionades encapçalades pel membre masculí de més edat. La Umunna és vista com el pilar fonamental de la societat igbo.[42][43][44]

És evident que els igbos tenien coneixements de matemàtiques pel seu calendari, sistema bancari i pel joc d'estratègia tradicional Okwe.[45] Segons el calendari igbo una setmana té quatre dies, un mes té set setmanes i un any té tretze mesos. A l'últim mes s'hi afegeix un dia.[46][47] Avui en dia encara es fa servir aquest calendari a Igboland per a establir els dies de mercat.[48] Encara es fa servir la seva llei pròpia (que funciona mitjançant mediadors) i el seu sistema bancari que contempla préstecs i estalvi (Isusu).[49] L'any nou igbo, que comença amb el mes d'Önwa Mbụ (primera lluna) és a la tercera setmana de febrer[50] tot i que moltes comunitats igbos tradicionalment comencen l'any al voltant de la primavera, al mes d'Önwa Agwụ (juny).[51][52] Els igbos tenen un sistema d'escriptura cerimonial ideogràfica, els símbols de la qual són els Nsibidi, que són un préstec cultural dels seus veïns ekois.[53] Els igbos han produït objectes de bronze des de principis del segle ix. Alguns dels més importants s'han trobat a Igbo-Ukwu, a Anambra.[25]

Abans de l'arribada dels europeus a Igboland, els igbos tenien un tipus de servitud.[54][55] Aquesta fou descrita per Olaudah Equiano a la seva autobiografia. En ella descriu la condicions dels esclaus en la seva comunitat d'Essaka i les diferències importants que hi havia amb els esclaus afroamericans a Amèrica.

La costa del delta del riu Níger fou el lloc de contacte entre els igbos i els comerciants europeus entre el 1434 i el 1807. Els primers europeus que s'hi van posar en contacte foren els portuguesos i després ho feren els holandesos i els britànics.[56] Abans d'aquest contacte, hi havia rutes de comerç igbos que arribaven fins a La Meca, Medina i Jiddah.[57]

Comerç d'esclaus transatlàntic

[modifica]
Article principal: Esclavitud
Paul Robeson fou un actor, músic i activista social afroamericà estatunidenc el pare del qual era d'ascendència igbo.[58]

El comerç d'esclaus transatlàntic que succeí entre els segles xvi i XIX van afectar en gran manera al poble igbo. La majoria dels esclaus igbos foren presos en el Golf de Biafra (també conegut com a Golf de Bonny)[59] Aquesta zona incloïa el sud-est de l'actual Nigèria, l'oest de Camerun, Guinea Equatorial i part del nord de Gabon.[60] Els ports comercials més importants de la zona eren a l'illa de Bonny i a la ciutat de Calabar. Un nombre important dels esclaus que es van capturar al Golf de Biafra eren igbos.[61][62] Normalment aquests esclaus eren venuts als europeus pels Aros que segrestaven a igbos de l'interior d'Igboland.[63] Però la majoria dels esclaus igbos no foren víctimes de les guerres d'assalt o expedicions dels esclavistes si no que normalment esdevingueren esclaus per deutes o perquè havien comès crims.[64] Un 15% dels esclaus que es capturaren entre el 1650 i el 1900 provenien la zona del Golf de Biafra; això representa que és la tercera més afectada pel comerç d'esclaus transatlàntic.[65] Els esclaus igbos eren coneguts per ser rebels i perquè tenien un alt índex de suïcidis com a desafiament de l'esclavitud.[66][67][68] Les dones igbos eren molt buscades, tot i que no es coneixen les raons.[69][70]

En contra del que es pensa, els comerciants d'esclaus europeus estaven bastant informats sobre les diverses etnicitats africanes i els propietaris de les plantacions sabien quins grups ètnics preferien com esclaus. Per això hi va haver saturació d'esclaus que provenien d'alguns grups ètnics a algunes parts d'Amèrica.[71] Els igbos foren deportats a colònies com Jamaica,[4] Cuba,[4] Haití,[4] Barbados,[72] els Estats Units,[73] Belize[74] i Trinitat i Tobago,[75] entre d'altres.

Es poden trobar elements de la cultura igbo en aquests llocs. Per exemple, en el crioll jamaicà encara es fa servir la paraula igbo unu que significa "vosaltres"."[76] Red Ibo" (o "Red Eboe" - "Ibo vermell") descriu un home negre que té la pell blanca (o grogosa). Aquest terme es va originar pel predomini entre els igbos d'aquest to de la pell.[6][77]

El mot "Bim", un terme col·loquial utilitzat a Barbados era utilitzat pels esclaus barbadians (bajans); s'afirma que aquesta paraula prvé de bi mu (que significa "el meu poble" en llengua igbo), tot i que pot tenir altres orígens.[78][79]

Una secció de Belize City fou anomenada Eboe Town pels seus habitants de procedència igbo.[80] Als Estats Units es pot trobar més igbos a Maryland i Virgínia.[81][82] A Maryland també hi han migrat poblacions d'igbo-parlants en els últims anys.[83]

Període colonial

[modifica]

A la dècada del 1870 els britànics van arribar a Igboland i es van incrementar les relacions entre els igbos i els altres pobles del riu Níger; això va despertar una identitat ètnica igbo distintiva. Els igbos van abraçar entusiàsticament el cristianisme i l'educació occidental.[84][85] A causa de la incompatibilitat entre el sistema polític descentralitzat igbo i el sistema centralitzat que necessitava l'Imperi Britànic per al seu govern indirecte es van produir conflictes oberts i molta tensió.[54] El govern de l'Imperi Britànic va provocar que anessin disminuint lentament les diferències entre els igbos i els altres grans grups ètnics de Nigèria com els hausses i els iorubes.[86]

El domini colonial va transformar dràsticament la societat igbo. El domini britànic va canviar la cultura igbo, tant amb la introducció de Caps com els Eze (avui en dia considerats com caps tradicionals) en una zona en la qual no hi havia monarquies ni govern centralitzat.[87] El cristianisme ha jugat un rol molt important en l'europeïtzació de la societat i cultura igbo.[88] a Aba, els rumors que es volia crear una taxa per les dones igbos va causar un motí de les dones igbo el 1929.[89]

Durant la colonització van canviar les condicions de vida. Es van començar a deixar de fer les cases tradicionals per fer-les de ciment i zinc. Es construïren carreteres i edificis com hospitals i escoles a molts llocs d'Igboland. A principis del Segle XX es va introduir l'electricitat i l'aigua corrent. Amb l'electricitat va arribar les ràdios i la televisió, que ara estan a moltes llars dels igbos.[90]

Guerra de Biafra

[modifica]
Bandera de la República de Biafra (1967-1970), que també ha estat utilitzada com a bandera ètnica dels Igbos.[23]

Entre el 1966 i el 1967 es van produir una sèrie d'enfrontaments entre els musulmans del nord de Nigèria i els igbos (i altres pobles de la Nigèria Oriental). Aquests foren seguits per l'assassinat del primer cap de l'estat de Nigèria, el General Johnson Thomas Umunanke Aguiyi-Ironsi per membres de l'exèrcit.[91] i pel fracàs de les converses de pau entre el govern militar que havia deposat a Ironsi i el govern regional de la Regió Oriental de Nigèria a Aburi (Ghana el 1967).[92] Això va provocar que un consell regional de pobles de l'Est de Nigèria va decidir que la regió s'havia d'independitzar i va proclamar la constitució de la República de Biafra el 30 de maig del 1967.[93] El general Chukwuemeka Odumegwu Ojukwu va esdevenir el primer cap d'Estat de la nova República.[94] La Guerra de Biafra (o Guerra Civil Nigeriana o Guerra Nigeriana-Biafrana va durar entre el 6 de juliol del 1967 i el 15 de gener del 1970, quan el govern federal va reabsorbir Biafra dins de l'estat nigerià.[93][95] Es creu que en aquest conflicte hi van morir milions de nigerians orientals (sobretot igbos). En la seva lluita per l'auto-determinació, el poble de Biafra va guanyar el respecte i fou recolzat per personalitats com Jean Paul Sartre i John Lennon (que va tornar la seva medalla de l'Ordre de l'Imperi Britànic en protesta contra el paper del Regne Unit en la Guerra de Biafra.[96]

El juliol del 2007, l'antic líder de Biafra, el general Chukwuemeka Odumegwu Ojukwu va tornar a demanar la secessió per tal d'esdevenir una entitat amb plena sobirania.[97]

Història recent (1970 fins al present)

[modifica]

Igboland fou devastada durant la guerra de Biafra. Es van destruir molts hospitals, escoles i cases. A més a més, els igbos van patir discriminació d'altres grups ètnics i del nou govern federal.[98] Alguns sub-grups igbo, com els Ikwerres es van començar a distanciar dels igbos.[99] A la post-guerra, molta gent es va canviar els noms, així com els noms dels pobles, abandonant els topònims i antropònims igbos. Per exemple, la ciutat d'Igbuzo va prendre el nom anglinitzat d'Ibusa.[100] A causa de la discriminació, molts igbos van tenir dificultats per aconseguir treball i els igbos van esdevenir un dels grups ètnics més pobres del país a principis de la dècada del 1970.[98][101][102] Durant els vint anys posteriors es va anar reconstruint progressivament Igboland i la seva economia va començar a prosperar sobretot gràcies a la indústria del petroli de la regió del Delta del Níger. Es van construir noves indústries al sud de Nigèria. Molts igbos van poder assolir llocs en els governs,[103] tot i que molts encara s'havien de guanyar la vida amb treballs informals.[104] En els últims temps, hi ha hagut una onada important d'emigració d'igbos cap a altres països africans, Europa i Amèrica.[105]

Cultura

[modifica]
Peça conservada a la col·lecció de la Wolverhampton Art Gallery.

La cultura Igbo inclou els costums, pràctiques i tradicions dels igbos. Comprèn tant pràctiques arcaiques com aquelles que s'hi han anat introduint al llarg del temps degut a les influències externes. Aquests costums i tradicions inclouen l'art visual, la música i la dansa, així com el tèxtil, la cuina i els dialectes. A casa dels seus nombrosos sub-grups la seva cultura és molt variada.

Llengua i Literatura

[modifica]
Things Fall Apart de Chinua Achebe, la novel·la més popular i reconeguda sobre els igbos i la seva vida tradicional.

El fonòleg i lingüista John Goldsmith utilitza la llengua Igbo com a exemple de desviació del moldel clàssic lineal de la fonologia a la seva obra The Sound Pattern of English.

L'igbo està escrit en l'alfabet llatí, a més de d'utilitzar la grafia en ideogrames Nsibidi que eren utilitzats per les societats secretes Ekbe i Okondo.[106] Els ideogrames Nsibidi ja eren utilitzats pels igbos abans del segle xvi però va morir quan societats secretes van convertir aquesta escriptura en una forma secreta de comunicació.[107]

L'igbo és una llengua tonal i té centenars de dialectes diferents, a més de les llengües ibo, com l'ikwerre i l'ekpeye.[9] El 1939, el Dr. Ida C. Ward va fer una expedició de recerca sobre els dialectes de la llengua igbo per a utilitzar-los com a base d'una llengua estàndard, també conegut com a Igbo Central. Aquest nou dialecte, basat sobretot per la llengua que es parlava a Owerri i Umuahia fou gradualment acceptada pels missioners, escriptors, editors i per la Universitat de Cambridge.[108]

Literatura

[modifica]

El 1789 es va editar a Londres The Interesting Narrative of the Life of Olaudah Equiano, obra escrita per Olaudah Equiano, un antic esclau. En aquest llibre hi havia 79 mots en llengua igbo.[109] En els seus dos primers capítols, l'obra explica diversos aspectes de la vida d'Olaudah Equiano a la seva ciutat natal d'Essaka (Igboland).[110] Tot i que aquest llibre fou un dels més antics que van incloure materials igbos, el primer llibre que en va incloure fou Geschichte der Mission der evangelischen Brüder auf den caraibischen Inselm Saint Thomas, St. Thomas, St. Croix und S. Jan ("Història dels germans evangelistes: Missió a les illes caribenyes de St. Thomas, St. Croix i St. John"),[111] que va ser editat el 1777 i fou escrit pel missioner alemany C.G.A. Oldendorp.[109]

La novel·la més popular que tracta sobre els igbos és Things Fall Apart (1959), de Chinua Achebe. Aquesta novel·la exposa les influències del colonialisme britànic i de les missions sobre la cultura igbo durant el segle xix i la primera meitat del segle xx.[112]

Arts escèniques i música

[modifica]

Els igbos tenen un estil musical propi que es caracteritza per tenir diversos instruments de percussió: el udu, dissenyat des d'una gerra d'argila; un ekwe, fabricat d'un tronc buit; i l'ogene, una campana de mà feta amb ferro forjat. També hi ha altres instruments com l'opi, un instrument de vent semblant a les flautes, l'igba i l'ichaka.[113] Una música popular igbo és el highlife, un gènere musical característic de l'Àfrica Occidental i que és una fusió entre el jazz i la música tradicional. Alguns músics igbos de highlife actuals són Dr. Sir Warrior, Oliver De Coque, Bright Chimizie i Chief Osita Osadebe, que són els músics igbos més populars del segle xx.[114]

Les cerimònies amb màscares són un dels arts tradicionals més comuns d'Igbolant; aquestes estan relacionades amb la música tradicional igbo. Les màscares poden ser de fusta o d'altres materials com el ferro o materials vegetals.[115] Tenen molts usos diversos, sobretot s'utilitzen en sàtires socials, rituals religiosos, iniciacions a societats secretes (com la societat ekpe) i festivals públics que en l'actualitat fins i tot inclou les festes de nadal.[116] Són molt conegudes les màscares del nord d'Igboland, Agbogho Mmuo, que representen esperits de donzelles mortes i les seves mares, que simbolitzen la bellesa.[115] Altres tipus de màscares importants són les màscares Igbo Ijele del nord d'Igboland.[115] Aquestes són utilitzades per honorar la mort només són vistes en rares ocasions quan mort un personatge destacat de la comunitat.[115]

Existeixen molts estils de dansa igbos, però el més conegut és l'Atilogwu: actuacions que inclouen acrobàcies que segueixen el ritme de la música tradicional.[117]

Arts visiuals i arquitectura

[modifica]

És gairebé impossible descriure un art típic igbo degut a la seva fragmentació. Els igbos han desenvolupat una gran varietat d'estils artístics i de pràctiques culturals.[115] Normalment es coneix l'art igbo pels diversos tipus de mascarades, màsqueres i vestits que simbolitzen persones, animals o conceptes abstractes. Al jaciment arqueològic d'Igbo Ukwu s'han trobat objectes de bronze del segle ix; aquestes són les escultures més antigues trobades a Igboland.[25] A més a més, en aquest jaciment també s'hi ha trobat moltes peces originàries d'Egipte, Venècia i l'Índia.[118] Els dissenys Uli són un dels estils populars dels igbos. La majoria de les escultures dels igbos són màscares; les funcions d'aquestes varien en cada comunitat.

Coberta de palla feta d'arecàcia de principis del segle XX

L'art igbo també és famós per la seva arquitectura.[119]

Són conegudes les cases Mbari d'Owerri. Aquestes tenen figures pintades dedicades a alusi (déu) i a Ala (deessa de la terra) i d'altres déus de les tempestes i l'aigua.[120] Les cases Mbari són considerades segrades[120] i estan molt ornamentades amb escultures i pintures. Algunes inclouren dissents de l'art Uli, fet per les dones igbo.[121]

A la població de Nsude, a Abaja, al nord d'Igboland, hi ha una de les estructures úniques de la cultura igbo: les Piràmides de Nsude. Són deu estructures piramidals fetes d'argila i fang. Aquests edificis són temples dels déus Ala/Uto, els quals es creu que viuen al capdamunt d'aquests edificis. A allà hi ha col·locat un pal que els representa. Aquestes piràmides s'han d'anar reconstruint periòdicament pel seu element de construcció.[122]

Religió i creences

[modifica]
Catòlics igbos a la Catedral d'Our Lady of the Angels de Los Angeles, Califòrnia.

En l'actualitat, la majoria dels igbos són cristians, sobretot catòlics.[123] També hi ha alguns jueus igbos.

La religió tradicional dels igbos rep el nom d'Odinani.[27] Segons la mitologia igbo, el déu suprem, Chukwu ("el gran esperit") va crear el món i totes les coses i està associat amb totes les coses de la terra. Chukwu és una Déu del Sol. Segons la cosmologia igbo, el cosmos fou dividit en quatre parts complexes: la creació (Okike), les forces sobrenaturals o déus (Alusi), els esperits menors (Mmuo) i el món (Uwa).[124]

Chukwu és el déu suprem i el creador del panteó igbo. Va crear tot el que existeix al cel, a la terra i al món espiritual i ho controla tot.[125] Estudis lingüístics diuen que el mot Chukwu és la unió de la paraula Chi (ésser espiritual) i Ukwu (gran).[126] Els Alusi (o Arusi o Arushi, segons el dialecte) són déus menors. Hi ha molts alusi i cadascun té el seu camp d'actuació. Quan un déu no és necessari o esdevé massa violent, es descarta.[127]

Escultures de fusta de déus de la mitologia igbo,

Els igbos creuen en la reencarnació. La gent es reencarna en les mateixes famílies a què ja han estat adscrits anteriorment. Quan neix un infant es mira de descobrir de qui és la reencarnació. Un endevinador pot ajudar en aquesta tasca. Si s'afirma que un nen és la reencarnació d'una dona és considerat un insult.[128]

Funerals

[modifica]

Després de la mort d'un membre destacat de la comunitat el seu cos és situat en postura asseguda i és vestit amb les seves millors vestimentes i ornaments. També se li ofereixen sacrificis animals i el perfumen.[129] Normalment es fa el funeral 24 hores després de la seva mort. El cap de la família, normalment és enterrat sota mateix de la casa. Les cerimònies del funeral canvien segons el tipus de difunt, segons la seva edat, gènere i estatus social.[130] En l'actualitat, la majoria de funerals igbos es fan seguint la tradició occidental tot i que no són infreqüents els fets a la manera tradicional.[131]

Matrimoni

[modifica]

Normalment es busca el consentiment de la dona en el matrimoni; primer es presenten els futurs nuvis a les respectives famílies per a comprovar els respectius caràcters i condicions.[132] Algunes vegades hi ha matrimonis arreglats des del naixement per la negociació de dues famílies.[133]

Casament modern igbo a Nnewi, Nigèria

En el passat, els homes igbos havien practicat la poligàmia. Una família polígama era constituïda per un home, les seves mullers i els fills d'aquestes. De vegades els homes es casaven amb diverses dones per raons econòmiques com la de tenir més gent a la família per a treballar la terra.[134]

Des de la colonització el matrimoni igbo ha patit molts canvis. Ara els igbos solen ser monògams i creen famílies nuclears sobretot degut a la influència occidental.[135] Moltes vegades, després del casament tradicional, els igbos fan la cerimònia religiosa cristiana.[136]

Indumentària

[modifica]

La indumentària tradicional dels igbos eren petites robes concebudes per a les parts més privades del cos tot i que els ancians tenien robes de cos sencer.[137] Els infants solien anar nusos fins a la pubertat tot i que podien portar ornaments sobretot amb raons espirituals. El disseny Uli de decoració del cos decorava els homes i dones amb patrons lineals.[138]

Homs amb vestits moderns i barrets tradicionals igbos

Les dones tradicionalmet portaven els seus nadons a la l'esquena amb una tira de roba lligada al seu pit, tal com fan molts grups africans.[137] A la majoria dels casos, les dones no es cobrien els pits. Les noies joves portaven una petita peça de roba al voltant de la cintura i peces ornamentals com collarets i penjolls.[137] Tant els homes com les dones portaven embolcalls.[137][138] Els homes només portaven slips degut a la calor intensa i perquè així podien treballar millor a l'agricultura.[137][138]

A la The Interesting Narrative of the Life of Olaudah Equiano, el seu autor descriu fragàncies que eren utilitzades pels igbo d'Essaka.[139] En aquesta època, la colonització de Nigèria va canviar la vestimenta dels igbos.[140] La roba anterior a la colonització va esdevenir la roba tradicional que s'utilitzaria per les ocasions especials. La vestimenta moderna masculina és semblant a la d'altres grups africans.[141] Són peces de roba molt de colors molt intensos.

Gastronomia

[modifica]
Potatge de nyam, conegut com awai.[142]

El nyam és el producte més important de la gastronomia igbo; fins i tot se li dedica una de les seves festes anuals més importants, el New yam festival.[12][143] En l'actualitat, l'arròs de vegades ha reemplaçat el nyam a algunes cerimònies. Altres productes alimentaris són la cassava, el gari, el blat de moro i altres productes vegetals. Les sopes (stews) formen part del menjar típic dels igbos i estan fetes de vegetals[144] i trossos de peix, pollastre o carn de xai. L'arròs Jollof és popular a tota l'Àfrica Occidental.[145]

La beguda alcohòlica més popular dels igbos és el vi de palma.[146]

Demografia

[modifica]

Nigèria

[modifica]

Els igbos de nigèria viuen als estats de Abia, Anambra, Ebonyi, Enugu, Imo, Delta i Rivers.[147] La llengua igbo és predominant a aquestes zones, tot i que també s'hi parla l'anglès nigerià (la llengua nacional de Nigèria). Les ciutats més importants d'Igboland són: Aba, Owerri, Enugu (considerada la capital igbo),[148] Onitsha, Abakaliki, Afikpo, Agbor, Nsukka, Orlu, Okigwe, Umuahia, Asaba i Port Harcourt.[149] També hi ha un nombre important d'igbos a altres regions de Nigèria degut a les migracions.[90]

El recompte oficial dels grups humans de Nigèria ha estat controvertit perquè la majoria dels grups han considerat que el govern dona xifres inferiors a les reals.[150][151][152] Segons l'edició del 2010 del CIA World Factbook, els igbos representen el 18% de la població de Nigèria; com que diu que la població total de Nigèria són 170 milions de persones, s'hauria de dir que hi ha uns 30 milions d'igbos al país el 2012.[153]

Els igbos representen el tercer grup humà més important de Nigèria (el primer són els haussa-fulani, que són el 29% dels nigerians i els segons els iorubes, que representen el 21%).

La regió del sud-est de Nigèria, la majoria de la població de la qual són igbos, és la zona més densament poblada del país i una de les que té més densitat de població de tota Àfrica.[154][155] La majoria dels grups humans que habiten en aquesta regió (com els efiks i els ibibios) estan molt relacionats amb els igbos i fins i tot són considerats com a part d'aquest grup per altres nigerians i etnògrafs que no coneixen molt bé el sud-est de Nigèria.[156][157]

Diàspora

[modifica]
Igbos celebrant el Festival New Yam a Dublín, Irlanda

Després de la Guerra de Biafra molts igbos van emigrar d'Igboland.[158] A les últimes dècades, Igboland ha patit desastres mediambientals freqüents relacionats amb la indústria i transport del petroli.[159] Igbos han migrat a ciutats importants nigerianes com Lagos o Abuja i a altres estats com Gabon,[160] Canadà, Regne Unit i Estats Units. Algunes de les comunitats igbo més destacades fora d'Igboland són les de Londres, Houston, Califòrnia, Atlanta i Washington DC.[161][162][163][164]

El 1969 es van comptabilitzar 21.000 igbos a Ghana.[165] A Bioko, Guinea Equatorial hi havia 8.680 igbos.[166]

Hi ha alguns igbos al Japó[167] i també han emigrat al Canadà, Estats Units i Jamaica.[168] Entre els estatunidencs notables, s'ha pogut detectar que té ascendència igbo el bisbe T.D. Jaques[168] i els actors Forest Whitaker, Paul Robeson i Blair Underwood.[169][170][171]

Subgrups igbos i grups humans relacionats amb els igbos

[modifica]

Hi ha diversos grups ètnics que s'han relacionat íntimament amb els igbos i que són molt propers a ells tant a nivell cultural com lingüístic. Per això, tot i que tenen una identitat pròpia, hi ha investigadors que els consideren del mateix grup humà:

Igbos als Països Catalans

[modifica]

Igbos al País Valencià

[modifica]

El 20 d'octubre del 2012 es va celebrar a València la European Igbo Convention i l'Assemblea General Igbo d'Espanya.[172] Van assistir-hi més de 600 persones, entre els quals van destacar membres de la família real d'Imo.[173] En aquesta ciutat, l'any 2000 es va constituir l'entitat Igbo Improvement Union Valencia.[174] Aquesta entitat té uns 400 membres i organitza el festival anual del New Yam.[175] A la ciutat de València, la cultura igbo està representada pels grups: Abiriba War Dance Group, Enugu State Cultural Dance Group, Women Cultural Dance Group, Orlu Cultural Group i Igba Enyi Group Anambar State.[175]

Igbos a les Illes Balears

[modifica]

A Palma hi ha l'Associació IGBO Progressive Association.[176][177] Aquesta va sortir als mitjans de comunicació quan un grup de 50 igbos balears van acusar al seu president pel delicte d'haver comes estafa.[178] A Mallorca hi ha un grup cultural de dones igbos, que tenen una coral.[179]

Igbos a Catalunya

[modifica]

L'Associació Ohaneze Indigbo és una associació d'Igbos que viuen a Catalunya. Aquesta associació, que es va constituir el 2008 té la seu a Vic i té l'objectiu d'ajudar els membres de la comunitat Indigbo (igbo) de Catalunya.[180]

Al Centre Cívic Drassanes de Barcelona s'hi reuneix mensualment la Comunitat Igbo de nigerians de Catalunya.[181]

A Manresa hi ha la seu de l'Associació de Biafrans de Catalunya.[182][183]

Organitzacions i entitats

[modifica]

A la dècada del 1930 es van crear organitzacions igbos a Lagos i Port Harcour. El 1948 es va crear l'organització pan-igbo, Ibo Federal Union (que va esdevenir la Ibo Federal Union). Aquesta era liderada per Nnamdi Azikiwe (primer president de Nigèria) i estava relacionada íntimament amb el Consell Nacional de Nigèria i els Cameruns (NCNC). Els seus objectius eren la modernització i el progrés dels igbos.[184][185]

El 1978, després del règim militar d'Olusegun Obasanjo, es va formar l'organització Ohaneze Ndi Igbo.[186][187] Els seus objectius eren lluitar contra la marginalització dels igbos a la política nigeriana i a favor del desenvolupament social i econòmic d'Igboland. Altres grups van protestar contra la marginalització dels igbos, per exemple, l'Igbo Peoples Congress (IPC).[188]

Abans del segle xx ja existien grups i organitzacions igbos al món, com la Igbo Union de Banjul, Gàmbia (1842); i la Comunitat Igbo de Freetown, Sierra Leone (1860).[189]

Dècades després de la Guerra de Biafra es va fundar el MASSOB (Moviment per l'Actualització de la Sobirania de l'Estat de Biafra) (1999).[188][190][191]

El 1949 es va fundar la Society for Promoting Igbo Language and Culture (SPILC), que va crear un dialecte estàndard de la llengua igbo.[192][193]

Igbos notables

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Okpala 2003, p. 21
  2. ↑ Nigeria country profile at CIA's The World Factbook: "Igbo 18%" out of a population of 206 million (2020 estimate).
  3. ↑ Igbo in Equatorial Guinea, Joshua Project
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Lovejoy, Paul. Identity in the Shadow of Slavery. Continuum International Publishing Group, 2000, p. 58. ISBN 0-8264-4725-2. 
  5. ↑ Floyd, E. Randall. In the Realm of Ghosts and Hauntings. Harbor House, 2002, p. 51. ISBN 1-891799-06-1. 
  6. ↑ 6,0 6,1 Cassidy, Frederic Gomes; Robert Brock Le Page. A Dictionary of Jamaican English. 2a edició. University of the West Indies Press, 2002, p. 168. ISBN 976-640-127-6. 
  7. ↑ Equiano, Olaudah. The Interesting Narrative of the Life of Olaudah Equiano. I. Knapp, 1837, p. 27. 
  8. ↑ Obichere, Boniface I. Studies in Southern Nigerian History: A Festschrift for Joseph Christopher Okwudili Anene 1918–68. Routledge, 1982, p. 207. ISBN 0-7146-3106-X. 
  9. ↑ 9,0 9,1 Fardon, Richard; Furniss, Graham. African languages, development and the state. Routledge, 1994, p. 66. ISBN 0-415-09476-3. 
  10. ↑ Ogbaa, Kalu. «Cultural Harmony I: Igboland – the World of Man and the World of Spirits». A: Understanding Things Fall Apart. Greenwood Publishing, 1999, p. 106. ISBN 0-313-30294-4. 
  11. ↑ Williams, Lizzie. Nigeria:. The Bradt Travel Guide. Bradt Travel Guides, 2008, p. 32. ISBN 1-84162-239-7. 
  12. ↑ 12,0 12,1 Agwu, Kene. «Yam and the Igbos». BBC Birmingham.
  13. ↑ 13,0 13,1 «Igbo». Britannica Online Encyclopedia.
  14. ↑ Miers, Suzanne; Roberts, Richard L. The End of slavery in Africa. Univ of Wisconsin Press, 1988, p. 437. ISBN 0-299-11554-2. 
  15. ↑ Falola, Toyin. Adebayo Oyebade. The foundations of Nigeria: essays in honor of Toyin Falola. Africa World Press, 2003, p. 476. ISBN 1-59221-120-8. 
  16. ↑ Forsythe, Frederick. Shadows: Airlift and Airwar in Biafra and Nigeria 1967–1970, 2006, p. 1. ISBN 1-902109-63-5. 
  17. ↑ Adekson, Adedayo Oluwakayode. The "civil society" problematique: deconstructing civility and southern Nigeria's ethnic radicalization. Routledge, 2004, p. 87, 96. ISBN 0-415-94785-5. 
  18. ↑ Forrest, Tom. The Advance of African Capital: The Growth of Nigerian Private Enterprise. illustrated. Edinburgh University Press, 1994, p. 272. ISBN 0-7486-0492-8. 
  19. ↑ Mwakikagile, Godfrey. African Countries: An Introduction with Maps. Pan-African Books: Continental Press, 2006, p. 86. ISBN 0-620-34815-1. [Enllaç no actiu]
  20. ↑ Levinson, David; Timothy J O'Leary. Encyclopedia of World Cultures. G.K. Hall, 1995, p. 120. ISBN 0-8161-1815-9. 
  21. ↑ Brettell, Caroline. Constructing Borders/crossing Boundaries. Lexington Books, 2007, p. 27. ISBN 0-7391-1569-3. 
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Achebe, Chinua. Home and Exile. Oxford University Press US, 2000, p. 4. ISBN 0-19-513506-7. «...Igbo people might score poorly on the Oxford dictionary test for tribe... Now, to call them a nation... This may not be perfect for the Igbo, but it is close.» 
  23. ↑ 23,0 23,1 Minahan, James. Encyclopedia of the Stateless Nations: S-Z. Greenwood Publishing Group, 2002, p. 762. ISBN 0-313-32384-4. 
  24. ↑ Elizabeth, Isichei. A History of the Igbo People. London: Macmillan, 1976. ISBN 0-333-18556-0. ; excerpted in "Cultural Harmony I: Igboland — the World of Man and the World of Spirits", section 4 of Kalu Ogbaa, ed., Understanding Things Fall Apart (Westport, Conn.: Greenwood Press, 1999; ISBN 0-313-30294-4), pp. 83–85.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Apley, Apley. «Igbo-Ukwu (ca. 9th century)». The Metropolitan Museum of Art. [Consulta: 23 novembre 2008].
  26. ↑ Griswold, Wendy. Bearing Witness: Readers, Writers, and the Novel in Nigeria. Princeton, N.J: Princeton University Press, 2000, p. XV. ISBN 0-691-05829-6. 
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 Isichei, Elizabeth Allo. A History of African Societies to 1870. Cambridge University Press Cambridge, UK, 1997, p. 512. ISBN 0-521-45599-5. 
  28. ↑ 28,0 28,1 Uzukwu, E. Elochukwu. Worship as Body Language. Liturgical Press, 1997, p. 93. ISBN 0-8146-6151-3. 
  29. ↑ Isichei, Elizabeth Allo. A History of African Societies to 1870. Cambridge University Press, 1997, p. 246. ISBN 0-521-45599-5 [Consulta: 13 desembre 2008]. 
  30. ↑ Hrbek, Ivan; Fāsī, Muḥammad. Africa from the Seventh to the Eleventh Century. Londres: Unesco, 1988, p. 254. ISBN 92-3-101709-8. 
  31. ↑ 31,0 31,1 Lovejoy, Paul. Identity in the Shadow of Slavery. Continuum International Publishing Group, 2000, p. 62. ISBN 0-8264-4725-2. 
  32. ↑ Onwuejeogwu, M. Angulu. Igbo Civilization: Nri Kingdom & Hegemony. Ethnographica, 1981. ISBN 0-905788-08-7. 
  33. ↑ Chambers, Douglas B. Murder at Montpelier: Igbo Africans in Virginia. illustrated. Univ. Press of Mississippi, 2005, p. 33. ISBN 1-57806-706-5. 
  34. ↑ Basden, George Thomas. Among the Ibos of Nigeria: An Account of the Curious & Interesting Habits, Customs & Beliefs of a Little Known African People, by One who Has for Many Years Lived Amongst Them on Close & Intimate Terms. Seeley, Service, 1921, p. 184. 
  35. ↑ Hodder, Ian. The Archaeology of Contextual Meanings. illustrated. CUP Archive, 1987, p. 72. ISBN 0-521-32924-8. 
  36. ↑ 36,0 36,1 Nyang, Sulayman; Olupona, Jacob K.. Religious Plurality in Africa: Essays in Honour of John S. Mbiti. Berlín: Mouton de Gruyter, 1995, p. 118. ISBN 3-11-014789-0. 
  37. ↑ Hodder, Ian. The Archaeology of Contextual Meanings. illustrated. CUP Archive, 1987, p. 72. ISBN 0-521-32924-8. 
  38. ↑ 38,0 38,1 Furniss, Graham; Elizabeth Gunner, Liz Gunner. Power, Marginality and African Oral Literature. Cambridge University Press, 1995, p. 65. ISBN 0-521-48061-2. [Enllaç no actiu]
  39. ↑ Chigere, Nkem Hyginus M. V.. Foreign Missionary Background and Indigenous Evangelization in Igboland. illustrated. LIT Verlag Berlin-Hamburg-Münster, 2001, p. 113. ISBN 3-8258-4964-3. 
  40. ↑ Gordon, April A. Nigeria's Diverse Peoples: A Reference Sourcebook. illustrated, annotated. ABC-CLIO, 2003, p. 37. ISBN 1-57607-682-2. 
  41. ↑ Basden, George Thomas. Among the Ibos of Nigeria: An Account of the Curious & Interesting Habits, Customs & Beliefs of a Little Known African People, by One who Has for Many Years Lived Amongst Them on Close & Intimate Terms. Seeley, Service, 1921, p. 96. 
  42. ↑ Ilogu, Edmund. Christianity and Ibo culture. Brill Archive, 1974, p. 11. ISBN 90-04-04021-8. 
  43. ↑ Ndukaihe, Vernantius Emeka; Fonk, Peter. Achievement as Value in the Igbo/African Identity: The Ethics. LIT Verlag Berlin-Hamburg-Münster, 2006, p. 204. ISBN 3-8258-9929-2. 
  44. ↑ Agbasiere, Joseph Thérèse. Women in Igbo Life and Thought. Routledge, 2000, p. 12. ISBN 0-415-22703-8 [Consulta: 19 desembre 2008]. 
  45. ↑ Chambers, Douglas B. Murder at Montpelier: Igbo Africans in Virginia. illustrated. Univ. Press of Mississippi, 2005, p. 183. ISBN 1-57806-706-5. 
  46. ↑ Liamputtong, Pranee. Childrearing and Infant Care Issues: A Cross-cultural Perspective. Nova Publishers, 2007, p. 155. ISBN 1-60021-610-2. 
  47. ↑ Holbrook, Jarita C.; R. Thebe Medupe, Johnson O. Urama. African Cultural Astronomy: Current Archaeoastronomy and Ethnoastronomy Research in Africa. Springer, 2007, p. 235. ISBN 1-4020-6638-4. 
  48. ↑ Holbrook, Jarita C. African Cultural Astronomy: Current Archaeoastronomy and Ethnoastronomy Research in Africa. Springer, 2007, p. 35. ISBN 1-4020-6638-4 [Consulta: 10 gener 2008]. 
  49. ↑ Njoku, Onwuka N. Pre-colonial economic history of Nigeria. Ethiope Publishing Corporation, Benin City, Nigeria, 2002. ISBN 978-2979-36-8. 
  50. ↑ Onwuejeogwu, M. Angulu. An Igbo civilization: Nri kingdom & hegemony. Ethnographica, 1981. ISBN 978-123-105-X. 
  51. ↑ Aguwa, Jude C. U.. The Agwu deity in Igbo religion. Fourth Dimension Publishing Co., Ltd., 1995, p. 29. ISBN 978-156-399-0. 
  52. ↑ Hammer, Jill. The Jewish book of days: a companion for all seasons. Jewish Publication Society, 2006, p. 224. ISBN 0-8276-0831-4. 
  53. ↑ Peek, Philip M.; Kwesi Yankah. African Folklore: An Encyclopedia. illustrated. Taylor & Francis, 2004, p. 299. ISBN 0-415-93933-X. 
  54. ↑ 54,0 54,1 Shillington, Kevin. Encyclopedia of African History. CRC Press, 2005, p. 674. ISBN 1-57958-245-1. 
  55. ↑ Equiano, Olaudah. The Interesting Narrative of the Life of Olaudah Equiano. I. Knapp, 1837, p. 20–21. 
  56. ↑ Uchendu, Victor Chikezie. The Igbo of southeast Nigeria. illustrated. Holt, Rinehart and Winston, 1965, p. 4. ISBN 0-03-052475-X. 
  57. ↑ Glenny, Misha. McMafia Seriously Organised Crime. Random House, 2008, p. 200. ISBN 0-09-948125-1. 
  58. ↑ Robeson II, Paul. The Undiscovered Paul Robeson: An Artist’s Journey, 1898–1939 (PDF). Wiley, 2001, p. 3. ISBN 0-471-24265-9. «A dark-skinned man descended from the Ibo tribe of Nigeria, Reverend Robeson was of medium height with broad shoulders, andhad an air of surpassing dignity.» 
  59. ↑ Guo, Rongxing. Territorial Disputes and Resource Management: A Global Handbook. Nova Publishers, 2006, p. 130. ISBN 1-60021-445-2. 
  60. ↑ «Bight of Biafra». A: . Britannica Online Encyclopedia. 
  61. ↑ Chambers, D.B. «REJOINDER – The Significance of Igbo in the Bight of Biafra Slave». Routledge, part of the Taylor & Francis Group.
  62. ↑ «Bonny». A: . Britannica Online Encyclopedia. 
  63. ↑ Douglas, Chambers B. Murder at Montpelier: Igbo Africans in Virginia. Univ. Press of Mississippi, 2005, p. 25. ISBN 1-57806-706-5. 
  64. ↑ Talbot, Percy Amaury; Mulhall, H. The physical anthropology of Southern Nigeria. Cambridge University Press, 1962, p. 5. 
  65. ↑ Heuman, Gad J.; James Walvin. The Slavery Reader. illustrated. Routledge, 2003, p. 45. ISBN 0-415-21303-7. 
  66. ↑ Lovejoy, Paul E. Trans-Atlantic Dimensions of Ethnicity in the African Diaspora. Continuum International Publishing Group, 2003, p. 289, 92–93. ISBN 0-8264-4907-7. 
  67. ↑ Isichei, Elizabeth Allo. Voices of the Poor in Africa. Boydell & Brewer, 2002, p. 287, 81. 
  68. ↑ Rucker, Walter C. The River Flows on: Black Resistance, Culture, and Identity Formation in Early America. LSU Press, 2006, p. 288, 52. ISBN 0-8071-3109-1 [Consulta: 23 novembre 2008]. 
  69. ↑ Holloway, Joseph E. Africanisms in American Culture. bottom of 3rd paragraph: Indiana University Press, 2005, p. 32. ISBN 0-253-21749-0. 
  70. ↑ Philips, John Edward. Writing African History. Boydell & Brewer, 2005, p. 412. ISBN 1-58046-164-6. 
  71. ↑ Berlin, Ira. «African Immigration to Colonial America». History Now. Arxivat de l'original el 2008-09-19. [Consulta: 9 gener 2013].
  72. ↑ Morgan, Philip D.; Sean Hawkins. Black Experience and the Empire. Oxford University Press, 2004, p. 416, 82. ISBN 0-19-926029-X. 
  73. ↑ «Ethnic Identity in the Diaspora and the Nigerian Hinterland». Toronto, Canada: York university. [Consulta: 23 novembre 2008]. «"As is now widely known, enslaved Africans were often concentrated in specific places in the diaspora...USA (Igbo)"»
  74. ↑ Appiah, Anthony; Henry Louis Gates. Africana, p. 2095, 212. ISBN 0-465-00071-1. 
  75. ↑ Craton, Michael. Roots and Branches. University of Waterloo Dept. of History, p. 292, 125. ISBN 0-08-025367-9. 
  76. ↑ McWhorter, John H. Defining Creole. Oxford University Press US, 2005, p. 217. ISBN 0-19-516670-1 [Consulta: 10 gener 2009]. 
  77. ↑ Robotham, Don. «Jamaica and Africa (Part II)». Gleaner Company, 13-01-2008. Arxivat de l'original el 26 de desembre 2008. [Consulta: 9 gener 2013]. «...It is not possible to declare that the Eastern Nigerian influence in Jamaica – apparent in expressions such as 'red ibo' – is Igbo.»
  78. ↑ Allsopp, Richard; Jeannette Allsopp. Dictionary of Caribbean English Usage. University of the West Indies Press, 2003, p. 101. ISBN 976-640-145-4. 
  79. ↑ Carrington, Sean. A~Z of Barbados Heritage. Macmillan Caribbean Publishers Limited, 2007, p. 25. ISBN 0-333-92068-6. 
  80. ↑ Gibbs, Archibald Robertson. British Honduras: an historical and descriptive account of the colony from its settlement, 1670. S. Low, Marston, Searle & Rivington, 1883. «"Eboe Town, a section of the town of Belize reserved for that African tribe, was destroyed by fire"» 
  81. ↑ Fischer, David Hackett; Kelly, James C. Bound away: Virginia and the westward movement. University of Virginia Press, 2000, p. 62. ISBN 0-8139-1774-3. 
  82. ↑ Opie, Frederick Douglass. Hog and Hominy: Soul Food from Africa to America. Columbia University Press, 2008, p. 18. ISBN 0-231-14638-8. 
  83. ↑ «list of languages #25 along with Kru and Yoruba» (PDF). U.S. ENGLISH Foundation, Inc.. Arxivat de l'original el 2009-02-20. [Consulta: 10 gener 2009].
  84. ↑ Ekechi, Felix K. Missionary Enterprise and Rivalry in Igboland, 1857–1914. illustrated. last paragraph on page 146: by Routledge, 1972, p. 146. ISBN 0-7146-2778-X. 
  85. ↑ Chuku, Gloria. Igbo Women and Economic Transformation in Southeastern Nigeria, 1900–1960: 1900–1960. illustrated. Routledge, 2005, p. 145. ISBN 0-415-97210-8. 
  86. ↑ Afigbo, A. E.. Groundwork of Igbo history. Lagos: Vista Books, 1992, p. 522–541. ISBN 978-134-400-8. 
  87. ↑ Furniss, Graham; Elizabeth Gunner, Liz Gunner. Power, Marginality and African Oral Literature. Cambridge University Press, 1995, p. 67. ISBN 0-521-48061-2. [Enllaç no actiu]
  88. ↑ Ilogu, Edmund. Christianity and Ibo Culture. Brill Archive, 1974, p. 63. ISBN 90-04-04021-8. 
  89. ↑ Sanday, Peggy Reeves. Female Power and Male Dominance: On the Origins of Sexual Inequality. illustrated, reprint. Cambridge University Press, 1981, p. 136. ISBN 0-521-28075-3. 
  90. ↑ 90,0 90,1 Gordon, April A. Nigeria's Diverse Peoples. ABC-CLIO, 2003, p. 87. ISBN 1-57607-682-2 [Consulta: 19 desembre 2008]. 
  91. ↑ Rubin, Neville. Annual Survey of African Law. Routledge, 1970, p. 20. ISBN 0-7146-2601-5. 
  92. ↑ Fielding, Steven; John W. Young. The Labour Governments 1964–1970: International Policy. Manchester University Press, 2003, p. 197. ISBN 0-7190-4365-4. 
  93. ↑ 93,0 93,1 Mathews, Martin P. Nigeria: Current Issues and Historical Background. Nova Publishers, 2002, p. 38. ISBN 1-59033-316-0. 
  94. ↑ Minogue, Martin; Judith Molloy. African Aims & Attitudes: Selected Documents. General C. O. Ojukwu: CUP Archive, 1974, p. 393. ISBN 0-521-20426-7. 
  95. ↑ Bocquené, Henri; Oumarou Ndoudi, Gordeen Gorder. Memoirs of a Mbororo: The Life of Ndudi Umaru, Fulani Nomad of Cameroon. Berghahn Books, 2002, p. 285. ISBN 1-57181-844-8. 
  96. ↑ «John Lennon». Rock and Roll Hall of Fame + Museum, 2007. [Consulta: 24 novembre 2008]. «1 setembre 1969: John Lennon returns his MBE. He says it is to protest the British government’s involvement in Biafra, its support of the U.S. in Vietnam and the poor chart performance of his latest single, “Cold Turkey.»
  97. ↑ «Call for Biafra to leave Nigeria». BBC, 06-07-2007 [Consulta: 23 novembre 2008].
  98. ↑ 98,0 98,1 Howard-Hassmann, Rhoda E. Human Rights in Commonwealth Africa. Rowman & Littlefield, 1986, p. 95. ISBN 0-8476-7433-9 [Consulta: 18 desembre 2008]. 
  99. ↑ Ihemere, Kelechukwu U. A Tri-Generational Study of Language Choice & Shift in Port Harcourt. Universal-Publishers, 2007, p. 26. ISBN 1-58112-958-0. 
  100. ↑ Emenanjọ, Nọlue. Auxiliaries in Igbo Syntax: A Comparative Study. Indiana University Linguistics Club, 1985, p. 64. 
  101. ↑ Udogu, Emmanuel Ike. Nigeria in the Twenty-first Century: Strategies for Political Stability and Peaceful Coexistence. Africa World Press, 2005, p. 51. ISBN 1-59221-320-0 [Consulta: 18 desembre 2008]. 
  102. ↑ Nwachuku, Levi Akalazu. Troubled Journey: Nigeria Since the Civil War. Wm. B. Eerdmans Publishing, 2004, p. 59. ISBN 0-7618-2712-9 [Consulta: 18 desembre 2008]. 
  103. ↑ Groundwork of Igbo history. Vista Books, Lagos,, 1992, p. 161–177. ISBN 978-134-400-8. 
  104. ↑ Amadiume, Ifi. The Politics of Memory: Truth, Healing and Social Justice. Zed Books, 2000, p. 104–106. ISBN 1-85649-843-3. 
  105. ↑ Odi, Amusi. «Igbo in Diaspora: The Binding Force of Information» (PDF). University of Texas. Arxivat de l'original el 2011-07-25. [Consulta: 23 novembre 2008].
  106. ↑ «Nsibidi». National Museum of African Art. Smithsonian Institution. «Nsibidi is an ancient system of graphic communication indigenous to the Ejagham peoples of southeastern Nigeria and the southwestern Cameroon in the Cross River region. It is also used by neighboring Ibibio, Efik and Igbo peoples.»
  107. ↑ Oraka, L. N.. The foundations of Igbo studies. University Publishing Co., 1983, p. 17, 13. ISBN 978-160-264-3. 
  108. ↑ Oraka, L. N.. The foundations of Igbo studies. University Publishing Co., 1983, p. 35. ISBN 978-160-264-3. 
  109. ↑ 109,0 109,1 Oraka, L. N.. The foundations of Igbo studies. University Publishing Co., 1983, p. 21. ISBN 978-160-264-3. 
  110. ↑ Equiano, Olaudah. The Interesting Narrative of the Life of Olaudah Equiano. I. Knapp, 1789, p. 9. ISBN 1-4250-4524-3. 
  111. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=xyVBAAAAcAAJ&printsec=frontcover#v=onepage&q&f=false
  112. ↑ Achebe, Chinua. Things fall a part. Anchor, 1994., p. 11. ISBN 0-385-47454-7. 
  113. ↑ Grove, George; Stanley Sadie. The New Grove Dictionary of Music and Musicians. 6a edició. Macmillan Publishers, 1980, p. 239. ISBN 0-333-23111-2. 
  114. ↑ Falola, Toyin. Culture and Customs of Nigeria. Greenwood Press, 2001, p. 174–183. ISBN 0-313-31338-5. 
  115. ↑ 115,0 115,1 115,2 115,3 115,4 Picton, John. «art, African». West Africa, Igbo,: Britannica Online Encyclopedia, 2008. [Consulta: 23 novembre 2008].
  116. ↑ Eltis, David; David Richardson. Routes to Slavery: Direction, Ethnicity, and Mortality in the Transatlantic Slave Trade. Routledge, 1997, p. 87. ISBN 978-0-7146-4820-0. 
  117. ↑ Harper, Peggy. «African dance». 18th paragraph under 'Dance style': Britannica Online Encyclopedia, 2008. [Consulta: 12 gener 2009].
  118. ↑ Chuku, Gloria. Igbo women and economic transformation in southeastern Nigeria, 1900–1960. Routledge, 2005, p. 43–44. ISBN 978-0-415-97210-9. 
  119. ↑ Gikandi, Simon. Reading Chinua Achebe: Language & Ideology in Fiction. James Currey Publishers, 1991, p. 52. ISBN 978-0-85255-527-9 [Consulta: 19 desembre 2008]. 
  120. ↑ 120,0 120,1 Oliver, Paul. «African architecture». Geographic influences, Palaces and shrines, last paragraph: Britannica Online Encyclopedia, 2008. [Consulta: 23 novembre 2008].
  121. ↑ «The Poetics of Line». National Museum of African Art. Smithsonian Institution. Arxivat de l'original el 2009-01-22. [Consulta: 19 desembre 2008].
  122. ↑ Basden, G. S(1966). Among the Ibos of Nigeria, 1912. Psychology Press: p. 109, ISBN 0-7146-1633-8
  123. ↑ Greenaway, Theresa; Rolf E. Johnson, Nathan E. Kraucunas. Rain Forests of the World. Marshall Cavendish, 2002, p. 292. ISBN 0-7614-7254-1. 
  124. ↑ Onwuejeogwu, M. Angulu. The Social Anthropology of Africa: An Introduction. illustrated. Heinemann, 1975, p. 179. ISBN 0-435-89701-2. 
  125. ↑ Elechi, O. Oko. Doing Justice Without the State: The Afikpo (Ehugbo) Nigeria Model. CRC Press, 2006, p. 32. ISBN 0-415-97729-0. 
  126. ↑ Sucher, Sandra J. The Moral Leader: Challenges, Tools and Insights. Routledge, 2007, p. 63. ISBN 0-415-40064-3. 
  127. ↑ Kirch, Patrick Vinton. Island Societies: Archaeological Approaches to Evolution and Transformation. illustrated. CUP Archive, 1986, p. 71. ISBN 0-521-30189-0. 
  128. ↑ Newell, William Hare. «Ancestoride! Are African Ancestors Dead?». A: Ancestors. Walter de Gruyter, 1976, p. 293–294. ISBN 90-279-7859-X. 
  129. ↑ Equiano, Olaudah. The Interesting Narrative of the Life of Olaudah Equiano. I. Knapp, 1837, p. 24. 
  130. ↑ Chigere, Nkem Hyginus M. V.. Foreign Missionary Background and Indigenous Evangelization in Igboland. LIT Verlag Berlin-Hamburg-Münster, 2001, p. 97. ISBN 3-8258-4964-3 [Consulta: 24 novembre 2008]. 
  131. ↑ Agbasiere, Joseph Thérèse. Women in Igbo Life and Thought. Routledge, 2000, p. 143. ISBN 0-415-22703-8 [Consulta: 19 desembre 2008]. 
  132. ↑ Agbasiere, Joseph Thérèse; Shirley Ardener. Women in Igbo Life and Thought. Routledge, 2000, p. 114. ISBN 0-415-22703-8 [Consulta: 24 novembre 2008]. 
  133. ↑ Ritzer, George; George Ritzer. Handbook of Social Problems: A Comparative International Perspective. SAGE, 2004, p. 248. ISBN 0-7619-2610-0 [Consulta: 24 novembre 2008]. 
  134. ↑ Uchendu, Patrick Kenechukwu. Education and the Changing Economic Role of Nigerian Women. Fourth Dimension Publishing, 1995, Digitized 24 juliol 2008, p. 114. ISBN 978-156-403-2 [Consulta: 24 novembre 2008]. «Formerly, there were many polygamous marriages because of the need for many hands to work in the farm.» 
  135. ↑ Okeke-Ihejirika, Philomina Ezeagbor. Negotiating Power and Privilege: Igbo Career Women in Contemporary Nigeria. Ohio University Press, 2004, p. 34. ISBN 0-89680-241-8 [Consulta: 24 novembre 2008]. 
  136. ↑ Oheneba-Sakyi, Yaw. African families at the turn of the 21st century. Greenwood Publishing Group, 2006, p. 161. ISBN 0-275-97274-7. 
  137. ↑ 137,0 137,1 137,2 137,3 137,4 Masquelier, Adeline Marie. Dirt, Undress, and Difference: Critical Perspectives on the Body's Surface. Indiana University Press, 2005, p. 38–45. ISBN 0-253-34628-2 [Consulta: 18 desembre 2008]. 
  138. ↑ 138,0 138,1 138,2 Chuku, Gloria. Igbo Women and Economic Transformation in Southeastern Nigeria, 1900–1960: 1900–1960. Routledge, 2005, p. 135. ISBN 0-415-97210-8 [Consulta: 18 desembre 2008]. 
  139. ↑ Equiano, Olaudah. The Interesting Narrative of the Life of Olaudah Equiano. I. Knapp, 1837, p. 14. 
  140. ↑ Ukwu, Dele C. «Igbo People: Clothing & Cosmetic Makeup at the Time of Things Fall Apart». Arxivat de l'original el 2008-09-23. [Consulta: 23 novembre 2008].
  141. ↑ Isichei, Elizabeth Allo. Igbo Worlds: An Anthology of Oral Histories and Historical Descriptions. Macmillan, 1977, Digitized 15 setembre 2008, p. 113. ISBN 0-333-19836-0 [Consulta: 18 desembre 2008]. 
  142. ↑ Emenanjọ, E. Nọlue. Elements of modern Igbo grammar: a descriptive approach. Oxford University Press, 1978, p. 42. ISBN 978-154-078-8. 
  143. ↑ Glasgow, Jacqueline; Linda J. Rice. Exploring African Life and Literature: Novel Guides to Promote Socially Responsive Learning. International Reading Assoc, 2007, p. 335. ISBN 0-87207-609-1 [Consulta: 10 gener 2009]. 
  144. ↑ McWhorter, John H. The Missing Spanish Creoles: Recovering the Birth of Plantation Contact Languages. University of California Press, 2000, p. 77. ISBN 0-520-21999-6. 
  145. ↑ O'Halloran, Kate. Hands-on Culture of West Africa. Walch Publishing, 1997, p. 63. ISBN 0-8251-3087-5. 
  146. ↑ Blacking, John; Joann W. Kealiinohomoku. The Performing Arts: Music and Dance. 4th paragraph: Walter de Gruyter, 1979, p. 265. ISBN 90-279-7870-0. 
  147. ↑ Uchem, Rose N. Overcoming Women's Subordination in the Igbo African Culture and in the Catholic Church: Envisioning an Inclusive Theology with Reference to Women. Universal-Publishers, 2001, p. 36. ISBN 1-58112-133-4. 
  148. ↑ Williams, Lizzie. Nigeria: The Bradt Travel Guide. Bradt Travel Guides, 2008, p. 196. ISBN 1-84162-239-7. 
  149. ↑ Nwachuku, Levi Akalazu; G. N. Uzoigwe. Troubled Journey: Nigeria Since the Civil War. Wm. B. Eerdmans Publishing, 2004, p. 8. ISBN 0-7618-2712-9 [Consulta: 10 gener 2009]. 
  150. ↑ Onuah, Felix «Nigeria gives census result, avoids risky details». Reuters, 29-12-2006 [Consulta: 23 novembre 2008].
  151. ↑ Lewis, Peter. Growing Apart: Oil, Politics, and Economic Change in Indonesia and Nigeria. University of Michigan Press, 2007, p. 132. ISBN 0-472-06980-2 [Consulta: 23 novembre 2008]. 
  152. ↑ Suberu, Rotimi T. Federalism and Ethnic Conflict in Nigeria. US Institute of Peace Press, 2001, p. 154. ISBN 1-929223-28-5. 
  153. ↑ «Nigeria». The World Factbook. CIA. Arxivat de l'original el 2020-08-31. [Consulta: 8 gener 2013]. «Calculation from percentage and overall population count of Nigeria»
  154. ↑ IITA Annual Report. International Institute of Tropical Agriculture, 1988, p. 8. ISBN 978-978-131-048-5 [Consulta: 26 desembre 2008]. 
  155. ↑ Jarmon, Charles. Nigeria. BRILL, 1988, p. 113. ISBN 90-04-08340-5 [Consulta: 26 desembre 2008]. 
  156. ↑ Udeani, Chibueze. Inculturation as Dialogue: Igbo Culture and the Message of Christ. Rodopi, 2007, p. 7. ISBN 90-420-2229-9. 
  157. ↑ Taylor, William H. Mission to Educate: A History of the Educational Work of the Scottish Presbyterian Mission in East Nigeria, 1846–1960. BRILL, 1996, p. 31. ISBN 90-04-10713-4 [Consulta: 26 desembre 2008]. 
  158. ↑ Pojmann, Wendy Ann. Immigrant Women and Feminism in Italy. Ashgate Publishing, Ltd, 2006, p. 35–36. ISBN 0-7546-4674-2. 
  159. ↑ «World Igbo Environmental Federation» (PDF). Arxivat de l'original el 2008-12-19. [Consulta: 23 novembre 2008].
  160. ↑ Falola, Toyin; Niyi Afolabi. Trans-Atlantic Migration: The Paradoxes of Exile. Routledge, 2008, p. 35. ISBN 0-415-96091-6. 
  161. ↑ Mwakikagile, Godfrey. Africa Is In A Mess What Went Wrong And What Should Be Done. Fultus Corporation, 2004, p. 82. ISBN 0-9744339-7-7. 
  162. ↑ Ciment, James. Encyclopedia of American Immigration. M.E. Sharpe, 2001, p. 1075. ISBN 0-7656-8028-9. 
  163. ↑ Farr, Marcia. Ethnolinguistic Chicago: Language and Literacy in the City's Neighborhoods. Lawrence Erlbaum Associates, 2004, p. 182. ISBN 0-8058-4345-0. [Enllaç no actiu]
  164. ↑ Dresser, Norine. Multicultural Manners: Essential Rules of Etiquette for the 21st Century. revised, illustrated. John Wiley and Sons, 2005, p. 212. ISBN 0-471-68428-7. 
  165. ↑ Eades, Jeremy Seymour. Strangers and Traders: Yoruba Migrants, Markets and the State in Northern Ghana. illustrated. Edinburgh University Press, 1993, p. 200. ISBN 0-7486-0386-7. 
  166. ↑ Minahan, James. Encyclopedia of the Stateless Nations: S-Z. Greenwood Publishing Group, 2002, p. 330. ISBN 0-313-32384-4. 
  167. ↑ Richard, Dreux. «Japan's Nigerians pay price for prosperity». The Japan Times, 19-07-2011. [Consulta: 31 març 2012].
  168. ↑ 168,0 168,1 «Ethnic origins, 2006 counts, for Canada, provinces and territories». bottom: Statistics Canada. Arxivat de l'original el 2016-08-18. [Consulta: 4 abril 2010].. 19,520 s'identifiquen com a Nigerians, 61,430 s'identifiquen com a negres.
  169. ↑ ; James Lipton (Himself – Host), Forest Whitaker (Himself) «Inside the Actors Studio: Forest Whitaker (2006)». Bravotv. Inside the Actors Studio (Bravomedia) [New York City, New York, USA], Temporada:13 , 11-12-2006. « »
  170. ↑ Garner, Jack. «Movies: Forest Whitaker takes viewer inside Idi Amin». Gannett News Service, 10-10-2006. Arxivat de l'original el 2008-12-26. [Consulta: 23 novembre 2008]. «"I wanted to understand what it was like to be Ugandan, even though my roots are in Nigeria and other parts of West Africa.”»
  171. ↑ Underwood, Blair. «Testimonials». Africanancestry.com. Arxivat de l'original el 2008-12-19. [Consulta: 23 novembre 2008].
  172. ↑ «Programa de l'Assemblea Igbo d'Espanya i la Convenció Europea Igbo del 2012». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 9 gener 2013].
  173. ↑ levante.es
  174. ↑ «Pàgina web de la Igbo Union Valencia». Arxivat de l'original el 2012-06-02. [Consulta: 9 gener 2013].
  175. ↑ 175,0 175,1 Pàgina web de la Igbo Union Valencia[Enllaç no actiu]
  176. ↑ IGBO a balearessinfronteras.com[Enllaç no actiu]
  177. ↑ blog de l'Associació IGBO[Enllaç no actiu]
  178. ↑ notícia a ultimahora.es[Enllaç no actiu]
  179. ↑ fonsmallorqui.org[Enllaç no actiu]
  180. ↑ Pla de treball de l'associació[Enllaç no actiu]
  181. ↑ bcn.cat
  182. ↑ ajmanresa.cat
  183. ↑ 324.cat
  184. ↑ Bah, Abu Bakarr. Breakdown and reconstitution: democracy, the nation-state, and ethnicity in Nigeria. Lexington Books, 2005, p. 23–24. ISBN 0-7391-0954-5. 
  185. ↑ Uwazie, Ernest E.; Albert, Isaac Olawale. Inter-ethnic and religious conflict resolution in Nigeria. Lexington Books, 1999, p. 11–12. ISBN 0-7391-0033-5. 
  186. ↑ Nwogu, Nneoma V. Shaping truth, reshaping justice: sectarian politics and the Nigerian truth commission. Lexington Books, 2007. ISBN 0-7391-2249-5. 
  187. ↑ Parijs, Philippe van. Cultural Diversity Versus Economic Solidarity. De Boeck Université, 2004, p. 122. ISBN 2-8041-4660-X. 
  188. ↑ 188,0 188,1 Agbu, Osita. Ethnic militias and the threat to democracy in post-transition Nigeria. Nordic Africa Institute, 2004, p. 23. ISBN 91-7106-525-3. 
  189. ↑ Obichere, Boniface I. Studies in Southern Nigerian history. Routledge, 1982, p. 173. ISBN 0-7146-3106-X. 
  190. ↑ Smith, Daniel Jordan. A culture of corruption: everyday deception and popular discontent in Nigeria. Princeton University Press, 2006, p. 193–194. ISBN 0-691-12722-0. 
  191. ↑ Adekson, Adedayo Oluwakayode. The "civil society" problematique: deconstructing civility and southern Nigeria's ethnic radicalization. Routledge, 2004, p. 106. ISBN 0-415-94785-5. 
  192. ↑ Gikandi, Simon. Encyclopedia of African literature. Taylor & Francis, 2003, p. 328. ISBN 0-415-23019-5. 
  193. ↑ Zabus, Chantal. The African palimpsest: indigenization of language in the West African europhone novel. Rodopi, 2007, p. 33. ISBN 90-420-2224-8. 
  194. ↑ Hattenstone, Simon «The rainbow's end Arts». The Guardian [Londres], 10-07-2004. «Life, he says, was always precarious for his parents in Nigeria – they belonged to the Christian Ibo tribe...»
  195. ↑ Lovejoy, Tim; Louise Redknapp and Simon Rimmer. (2009-06-28). Something for the Weekend (Television production). BBC 2. 

Bibliografia

[modifica]
General
  • Forde, Cyril Daryll; Jones, G. I.. The Ibo and Ibibio-Speaking Peoples of South-Eastern Nigeria. International African Institute by Oxford Unive, 1950. 
  • Njoku, John Eberegbulam. The Igbos of Nigeria: Ancient Rites, Changes, and Survival. Lewiston, NY: E. Mellen Press, 1990. ISBN 0-88946-173-2. 
Art
  • Ottenberg, Simon. Toyin Falola. Igbo Art & Culture. Africa World Press, 2006. ISBN 1-59221-442-8. 
Música
  • Blacking, John; Kealiinohomoku, Joann W. The Performing arts: music and dance. Walter de Gruyter, 1979. ISBN 90-279-7870-0. 
  • Agawu, Kofi. Representing African Music: Postcolonial Notes, Queries, Positions. Routledge, 2003. ISBN 0-415-94390-6. 
Economia
  • Chidi Leonard Ilechukwu: Igbo - Indigenous Economy and the Search for Sustainable Development in Post Colonial African Society. Cidjap Press, Enugu, Nigeria 2008, ISBN 978-978-087-181-9.
Política
  • Smock, Audrey C. Ibo Politics: The Role Of Ethnic Unions In Eastern Nigeria. Cambridge, MA: Harvard University Press, 1971. ISBN 0-674-44025-0. 
  • Njaka, Elechukwu Nnadibuagha. Igbo political culture. Northwestern University Press, 1974. ISBN 0-8101-0428-8. 
Societat
  • Rwomire, Apollo. Social Problems in Africa: New Visions. Praeger/Greenwood, 2001. ISBN 0-275-96343-8. 
  • Emenyonu, Ernest. Emerging Perspectives on Chinua Achebe. Africa World Press, 2003. ISBN 0-86543-876-5. 
  • Smith, David Jordan. «Igbo». A: Encyclopedia of Sex and Gender: Men and Women in the World's Cultures. Volume I: Topics and Cultures A–K. Springer, 2004. ISBN 0-306-47770-X. 
  • Okpala, Benneth. Toasting the Bride: Memoirs of Milestones to Manhood. 2a edició. Trafford Publishing, 2003. ISBN 1-4120-0777-1. 
  • P.E. ALIGWEKWE, The Continuity of Traditional Values in the African Societies (the Igbo of Nigeria), Xlibris Publishing Company,IN USA, 2008.
Diàspora
  • Chambers, Douglas B. Murder at Montpelier: Igbo Africans in Virginia. Univ. Press of Mississippi, 2005. ISBN 1-57806-706-5. 
  • Morgan, Philip D.; Omohundro Institute of Early American History & Culture. Slave counterpoint: Black culture in the eighteenth-century Chesapeake and Lowcountry. UNC Press, 1998. ISBN 0-8078-4717-8. 

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Igbos
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Igbos&oldid=34149657»