Vés al contingut

Leto

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula personatgeLeto

Leto i Tici en la decoració d'un gerro Modifica el valor a Wikidata
Tipustitànide Modifica el valor a Wikidata
Context
Present a l'obraIlíada Modifica el valor a Wikidata
Mitologiamitologia grega Modifica el valor a Wikidata
Dades
Gènerefemení Modifica el valor a Wikidata
Família
ParellaZeus Modifica el valor a Wikidata
MareFebe Modifica el valor a Wikidata
PareCeos Modifica el valor a Wikidata
FillsApol·lo i Àrtemis Modifica el valor a Wikidata
GermansAstèria Modifica el valor a Wikidata
Altres
EquivalentLatona Modifica el valor a Wikidata
Johann Georg Platzer (1704 – 1761): Leto converteix en granotes els pagesos licis, 1730.

Leto (grec antic: Λητώ; en dialecte dòric Λατώ) és un personatge de la mitologia grega, filla dels titans Ceos i la seva germana Febe, i germana d'Astèria.[1] Segons algunes fonts, va néixer a l'illa de Cos, segons altres a Delos.[2][3] En la genealogia olímpica, Zeus és el pare dels seus bessons,[4] Apol·lo i Àrtemis, anomenats els letoides, que Leto va concebre amb Zeus abans que aquest es casés amb Hera. L'etimologia i el significat del seu nom es troba en disputa. Els romans l'anomenaven Latona, per influència de la divinitat etrusca Letun.[5]

Etimologia

[modifica]

L'origen etimològic de Leto és encara controvertit i s'han proposat diferents explicacions. Fonts antigues van especular amb la possibilitat que el nom estigués relacionat amb el mot grec λήθη (lḗthē, «oblit») i λωτός (lotos, «el fruit que porta l'oblit a aquells que en mengen»). Podria, per tant, significar «la qui està amagada en l'oblit».[6]

Al segle xx, es va proposar que Leto procedia de "lada", una paraula de l'idioma lici amb el significat «dona», ja que el seu culte més antic es trobava centrat a Lícia. Lada també podria ser l'origen del nom grec Λήδα (Leda). Altres erudits (Paul Kretschmer, Erich Bethe, Pierre Chantraine i RSP Beekes) han suggerit un origen pre-grec del mot Leto.[7]

Altres han volgut compatibilitzar el significat del seu nom amb la informació aportada per la genealogia que la fa filla d'uns titans relacionats amb el sol (Ceos) i la lluna (Febe), i han vist que cap explicació resulta prou satisfactòria.[8] En un text romà el seu nom està transformat en “Polus”, d'on es dedueix que la paraula podria estar relacionada amb l'esfera celeste de pol a pol, el nom de la mare de Leto, Φοίβη (Phoibe, «pura, brillant»), és idèntic a l'epítet que Homer dona al seu fill Apol·lo, Φοῖβος Ἀπόλλων (foibos Apol·lon, «Apol·lo el resplendent»).[9]

Mites

[modifica]

El part

[modifica]

Es coneixen pocs mites grecs clàssics sobre Leto, a banda del seu embaràs i la cerca d'un indret en el qual pogués donar a llum els seus fills Apol·lo i Àrtemis, perquè Hera, per gelosia, l'havia perseguida per totes les terres, obligant-la a fugir-ne.[a] Finalment, arribà a l'illa flotant d'Ortígia (antic nom de Delos) per donar a llum, però Hera va voler impedir-ne el naixement i prohibí a la seva filla Ilitia, deessa dels parts, que l'atengués. Quan ja portava Leto un retard de 9 dies, els seus dolors van commoure els déus, que van fer que nasqués primer Àrtemis per ajudar la seva mare en el part d'Apol·lo. Quan Eileithyia va arribar, venia del país dels Hiperboris, on fa molt de fred i anava vestida amb pells de llop, les quals va fer servir per posar còmoda Leto durant el part. Llavors es va canviar el nom de Tremilis, la terra on havien trobat a Eileithyia quan venia de la Hiperbòria, i la van anomenar Lícia, que vol dir «Terra dels llops».[11][b]En agraïment per haver-la acollit, Leto va enviar unes bellíssimes aus a fer niu en aquella illa, els cignes, que han esdevingut un símbol d'aquesta deessa. Altres deesses immortals que van ser testimonis dels part van ser: Dione, Rea, Temis i Amfitrite que plorava en veure-la patir.

Una vegada Apol·lo i Àrtemis creixen, Leto es retira, i esdevé una modesta i benvolent figura de matrona en l'Olimp.[14][15]

Leto i els monstres

[modifica]

Algunes llegendes diuen que, quan Leto voltava buscant un lloc on se li permetés donar a llum, va ser assetjada per criatures de caràcter ctònic, els quals més endavant serien enemics d'Apol·lo i Àrtemis. Una d'aquestes criatures fou Tici[16]En una altra ocasió Tici va provar de raptar Leto, a la rodalia de Delfi, seguint ordres d'Hera, però li ho van impedir les fletxes disparades per Apol·lo i Àrtemis.[17]

Una altra criatura monstruosa que va haver d'evitar va ser la Pitó que vivia en una escletxa a la vora d'una font a Delfos, la qual va matar Apol·lo.[10]

En una altra ocasió, el gegant Tifó va voler usurpar el poder a Zeus. Els déus de l'Olimp van entrar en pànic i van fugir. Leto i els seus fills van optar per transformar-se per poder fugir millor: Apol·lo va adoptar la forma d'un falcó, Àrtemis la d'un gat i Leto la d'una rateta.[18]

Les granotes

[modifica]
Latona i els licis, ca. 1605, pintura de Jan Brueghel el Vell.

Després de donar a llum, Leto anava de viatge i es va aturar a Lícia per beure aigua d'un estany, però la gent d'allà no la van voler acollir i, per impedir-li beure aigua, uns bovers es van posar a remoure els llims del fons de l'estany. Llavors Leto els va transformar en granotes i els va condemnar a viure per sempre envoltats de fang en estanys i pantans.[19][20] Aquesta llegenda va ser molt emprada com a tema pels pintors manieristes del nord, als quals agradava combinar paisatges amb històries mitològiques.[21] A la terrassa del jardí del palau de Versalles hi ha una escultura que representa el mateix tema anomenada Le Basin de Latone.

Níobe

[modifica]

Una altra llegenda diu que Leto va demanar a les dones de Tebes que anessin al seu temple a cremar encens. La reina de la ciutat, Níobe, va fer comentaris dins el temple, vantant-se de ser millor que Leto per haver tingut catorze fills, set nois i set noies, mentre que la deessa només en tenia dos i que per tant era més mereixedora de ser venerada. Pel castigar la seva insolència (hibris) Apol·lo va matar els seus fills mentre estaven practicant esport i Àrtemis va fer el mateix amb les seves filles. El marit, Amfion, en arribar-li la notícia de la mort dels fills i les filles, es va suïcidar. La pena fou tan insuportable per a Níobe que es va transformar en pedra de marbre.[22]

Leto i Lampros

[modifica]

Quan Galatea de Phaistos va quedar embarassada va tenir una filla, però sabia que el seu marit desitjava tenir un fill i, avergonyida va amagar la nena tot pregant a la deessa Leto que li fes un miracle. Llavors Leto li va implantar un penis.[23]

Culte

[modifica]
Creta

La forma del culte a Leto és poc coneguda, però es coneix l'existència de molts temples. A Creta, a la ciutat de Dreros, Spyridon Marinatos va descobrir un temple postminoic del segle viii aC, en el qual es van trobar tres figures singulars d'Apol·lo, Àrtemis i Leto fetes de làmines de llautó sobre un nucli conformat (sphyrelata).[24][25][26] Walter Burkert assenyala que, en el jaciment de Phaistos, Leto apareix en connexió amb un culte iniciàtic.[27]Els ciutadans de Phaistos la veneraven amb el nom de "Leto la de l'empelt" perquè es deia que havia trasplantat òrgans masculins a una donzella.[28] No està clar si es tractava d'una autèntica deessa de Creta o si era el culte d'una deessa grega adaptada a la cultura minoica.[29]

Lícia

Píndar l'anomena Leto Chryselakatos («la Filadora daurada»),[30] aquest epítet expressa la relació amb la seva filla Àrtemis, qui filava xarxes per caçar.[31] La imatge d'una deessa entronitzada com una reina al costat d'una filadora sembla que va ser l'origen de l'associació amb la Gran Mare, venerada a Àsia Menor. Aquesta identificació es va produir a Lícia, a partir del segle iv aC, després del procés d'hel·lenització que va experimentar la regió.[32] No obstant això, el santuari de Letòon a prop de Xanthos és anterior al procés d'hel·lenització de la regió però s'hi troben inscripcions gregues que identifiquen els letoides com els "déus nacionals" del país,[33] que unien la confederació lícia de ciutats estat.[c]

Delos

A Delos tenia un temple on era la figura central d'una trinitat. En aquesta imatge estava representada asseguda en un tron de fusta, vestida amb un himatió fet amb roba de lli.[35]

Egipte

Heròdot va citar un temple dedicat a ella a Egipte,[36] que se suposa estava en una illa flotant anomenada Khemmis a Buto,[d] en la qual també hi havia un temple dedicat a un déu egipci que per la interpretatio graeca havia estat identificat amb Apol·lo. Heròdot donava a entendre que la deessa que els grecs reconeixien com a Leto era també venerada pel nom de Wadjet, la deessa del Baix Egipte amb cap de cobra.

Altres ciutats

A Cos, també van reclamar Leto com a pròpia. En altres ciutats fou venerada juntament amb els seus fills i representava ser la deessa representant de les virtuts d'una bona mare protectora: a Megara,[38] at Argos,[39] a Amfigeneia[40] a Lete (Macedònia),[41] en un bosc sagrat a Calynda (Cària).[42] Més recentment, s'ha identificat un altre santuari dedicat a Leto, a Oenoanda.[43]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Li va prohibir "donar a llum sobre cap illa ni a la mar, ni a terra ferma, ni a cap lloc sota el sol".[10]
  2. ↑ Segons Bryce, Antoní Liberal va malinterpretar el mite i això el va fer pensar que Lícia es una paraula de procedència grega quan en realitat és de procedència hitita[12]Claudi Elià dona una altra versió també relacionant Leto amb el llop i els hiperboris: "Les llobes no se'n desfan fàcilment de les seves cries, només després de dotze dies i dotze nits, i al poble de Delos sostenen que aquest va ser el temps que va trigar Leto per viatjar des de l'Hiperbòria fins a Delos."[13]
  3. ↑ L'historiador Apià esmenta aquest santuari quan diu que el rei Mitidates va voler escursar camí passant pel bosc sagrat del Letòon quan anava a assetjar la ciutat de Patara, un malson el va fer desistir.[34]
  4. ↑ Heròdot narra el que havia sentit dir però ell mateix es nega a creure que aquesta fos una illa flotant.[37]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Hesíode, Teogonia, 403
  2. ↑ Heròdot "Històries" 2.98
  3. ↑ Diodor Sícul "Bibioteca" 2.47.2
  4. ↑ Píndar, "Sisena oda nemea", 36
  5. ↑ Bonfante i Swaddling, 2006, p. 72.
  6. ↑ Woodhouse Dictionary p.1015 Arxivat 2020-12-19 a Wayback Machine.
  7. ↑ Beekes, 2009, p. 855, 858-9.
  8. ↑ Herbert Jennings, 1991, p. 21.
  9. ↑ Gai Juli Higí Fabularum prefaci
  10. ↑ 10,0 10,1 Gai Juli Higí Fabulae 140
  11. ↑ Antoní Liberal, "Recull de metamorfosis" XXXVIII
  12. ↑ Bryce, 1983, p. 5.
  13. ↑ Claudi Elià "Sobre la natura dels animals" IV,4
  14. ↑ Himne Òrfic 35
  15. ↑ Kerényi, 1951, p. 130.
  16. ↑ Parramon i Blasco, 1997, p. 209.
  17. ↑ Píndar "Oda Pítica"
  18. ↑ Antoní Liberal Metamorfosis" 28
  19. ↑ Antoní Liberal. «XXXV: Els bovers». A: Recull de metamorfosis. Barcelona: Fundació bernat Metge, 2012, p. 193-195. ISBN 9788498592061. 
  20. ↑ Ovidi. Les metamorfosis, VI, 317-18
  21. ↑ Bull, 2005, p. 266-268.
  22. ↑ Ovidi "Metamorfosis" VI
  23. ↑ Antoní Liberal "Metamorfosis" XVII
  24. ↑ Burkert, 1985, p. 365, sec. I.4 nota 16.
  25. ↑ Boardman, 1967, p. 61.
  26. ↑ Hadzisteliou Price, 1971, p. 48-49, imatge III.5a-b.
  27. ↑ Burkert, 1985, p. 365.
  28. ↑ Antoní Liberal 17
  29. ↑ Palmer, 1963, p. 87-91.
  30. ↑ Píndar "Sisena Oda nemea" 36
  31. ↑ Brendel, 1936, p. 60.
  32. ↑ Bryce, 1983, p. 1–13.
  33. ↑ Bryce, 1983, p. 1, nota 2.
  34. ↑ Apià "Història de Roma" XII
  35. ↑ Roussel, 1916, p. 221.
  36. ↑ Heròdot, "Històries", 2.155-56
  37. ↑ Lloyd, 1995, p. 190.
  38. ↑ Pausànias "Descripció de Grècia" I. 44. § 2
  39. ↑ Pausànias "Descripció de Grècia" II, 21. § 10
  40. ↑ Estrabó "Geografia" VIII p. 349
  41. ↑ Esteve de Bizanci EthnicaV
  42. ↑ Estrabó "Geografia" XIV p. 651
  43. ↑ Hall, 1977, p. 193–197.

Bibliografia

[modifica]
  • Beekes, R. S. P.. Etymological Dictionary of Greek. Brill, 2009. 
  • Boardman, John «Leto». Annual of the British School at Athens, 62, 1967.
  • Bonfante, Larissa; Swaddling, Judith. "Etruscan Myths" (sèrie: The Legendary Past). British Museum/University of Texas Press, 2006. 
  • Brendel, O «Symbolik der Kugel». Römische Mitteilungen des Deutschen Archäologischen Instituts, 51, 1936.
  • Bull, Malcolm. "The Mirror of the Gods, How Renaissance Artists Rediscovered the Pagan Gods". Oxford UP, 2005. ISBN 100195219236. 
  • Burkert. "Greek Religion", 1985. 
  • Bryce, T R «The Arrival of the Goddess Leto in Lycia». Historia: Zeitschrift für alte Geschichte, 32(1), 1983.
  • Hadzisteliou Price, Theodora «Double and Multiple Representations in Greek Art and Religious Thought». The Journal of Hellenic Studies, 91, 1971.
  • Alan Hall, Alan «A Sanctuary of Leto at Oenoanda». Anatolian Studies, 27, 1977.
  • Herbert Jennings, Rose. "A Handbook of Greek Mythology". Lodres: Methuen, 1991. 
  • Kerény, Károly. "The Gods of the Greeks", 1951. 
  • Lloyd, Alan B. "The temple of Leto (Wadjet) at Buto" en: Anton Powell, The Greek World. Routledge, 1995. 
  • Palmer, L R «Mycenaeans and Minoans: Aegean Prehistory in the Light of the Linear B Tablets». The Classical Review, 13, 1963.
  • Parramon i Blasco, Jordi. "Diccionari de la mitologia grega i romana". Barcelona: Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209, 1997. ISBN 84-297-4146-1. 
  • Roussel, Pierre. "Délos, colonie athénienne". París: Boccard, 1916. 
  • Smith, William. "A new classical dictionary of biography, mithology anf georaphy, partly based on the Greek and Roman biography and mithology. Londres: Murray, 1853. 

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Leto
  • Àmplia informació sobre Leto. (anglès)
  • Leto al Greek Mythology Link. (anglès)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Leto&oldid=33599659»