Vés al contingut

Octave Mirbeau

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaOctave Mirbeau

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Octave Henri Marie Mirbeau Modifica el valor a Wikidata
16 febrer 1848 Modifica el valor a Wikidata
Trévières (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort16 febrer 1917 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de Passy Modifica el valor a Wikidata
ReligióAteisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódramaturg, crític literari, anarquista, escriptor, prosista, crític d'art, novel·lista, assagista, periodista, dramaturg, crític de teatre Modifica el valor a Wikidata
Activitat1873 Modifica el valor a Wikidata - 1913 Modifica el valor a Wikidata
OcupadorL'Humanité Modifica el valor a Wikidata
Membre de
MovimentImpressionisme Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Localització dels arxius
Família
CònjugeAlice Regnault Modifica el valor a Wikidata
ParentsClaude Monet Modifica el valor a Wikidata

Lloc webmirbeau.asso.fr Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0592282 IBDB: 7939 TMDB.org: 132483
Apple Music: 256029687 Goodreads author: 114756 Find a Grave: 6158 Project Gutenberg: 6950 Modifica el valor a Wikidata


Octave Mirbeau (Trévières, 16 de febrer de 1848 - París, 16 de febrer de 1917) va ser un novel·lista, dramaturg i periodista francès reputat i temut. Les seves obres s'han traduït a més de 30 països arreu del món.[1]

Biografia

[modifica]

Mirbeau va nàixer a la vila de Trévières, a la Normandia (Calvados). El 1849, la família es va instal·lar després a Rémalard, a l'antic comtat de Perche. Després de la guerra i de la seva traumàtica realitat, va deixar Rémalard i es traslladà a París, on va començar a subministrar articles a diversos periòdics: L'Ordre de Paris, Le Figaro, Le Gaulois, L'Écho de Paris, La Revue blanche i Le Journal. Va conèixer Guy de Maupassant, Edmond de Goncourt, Émile Zola, Claude Monet, Auguste Rodin i Camille Pissarro, entre altres. Es va casar el 1887 amb Alice Regnault.

A partir de 1886, va publicar diverses novel·les autobiogràfiques: Le calvaire (El calvari), 1886, la seva primera obra mestra; L'abbé Jules ('L'abat Jules'), 1888, primera novel·la dostoievskiana, i Sébastien Roch, 1890, on denunciava l'educació religiosa i la hipocresia burgesa. Concretament, a Sébastien Roch fa referència a l'experiència traumàtica que va suposar la seva estada amb els jesuïtes de Vannes –«un infern», segons va descriure el 1862 al seu confident Alfred Bansard[2] i la violència sexual que s'hi produïa, agreujada per la diferència d'edat, cosa que constituïa abús sexual infantil.[3] Fou conegut sobretot per les seves novel·les Le jardin des supplices (El jardí dels suplicis), 1899, i Le journal d'une femme de chambre (Diari d'una cambrera), 1900, el seu llibre més famós. Mirbeau va ser un dels primers a introduir una visió dostoievskiana dels personatges (exploració de l'inconscient i pessimisme existencial).

Octave Mirbeau, la cambrera Célestine, del Diari d'una cambrera, 1900

Mirbeau va escriure també peces teatrals: Les mauvais bergers (Els mals pastors), tragèdia estrenada a París el 1897; Le portefeuille (La cartera), 1902; Les affaires sont les affaires (Els negocis són els negocis), 1903, comèdia que va guanyar el premi Molière com a millor autor i millor espectacle el 1995; Farces et moralités ('Farses i moralitats'), 1904, i Le foyer (La llar), comèdia, 1908, millor espectacle el 1990. Hi estigmatitza la família, el matrimoni, la religió, l'exèrcit i la pàtria.

Activista polític i intel·lectual, Mirbeau no va deixar de lluitar contra totes les ideologies. Polemista anticlerical i llibertari, preconitzarà l'abstenció en les eleccions, d'ençà de 1888, i abraçà els ideals anarquistes: considerava que el socialisme d'Estat era contradictori a la llibertat de l'individu. El 1898, durant el cas Dreyfus, juntament amb altres intel·lectuals, Mirbeau prendrà partit pels seus defensors; i va pagar la multa de Zola que, sumada als costos del procés de difamació per J'accuse, es va elevar a 7.555,25 francs.[4]

Mirbeau va ser també crític de l'art avantguardista i va fer costat a joves pintors i escriptors com Claude Monet, Vincent Van Gogh, Camille Claudel, Pierre Bonnard, Félix Vallotton, Maurice Maeterlinck, Marguerite Audoux, Léon Werth

A partir de 1910, Mirbeau va deixar d'escriure. Va morir a París el 1917 el dia del seu aniversari.

L'intel·lectual compromès

[modifica]

Octave Mirbeau és la millor encarnació de l'intel·lectual compromès per raons ètiques, amb total independència respecte als partits i els sindicats. Rebutjant qualsevol disciplina i el llenguatge fals, no va obeir sinó la seva consciència i mena els seus combats en nom de la veritat i de la justícia. D'una extrema lucidesa, estableix una pedagogia de xoc per tal d'obligar els lectors a descobrir els homes i les institucions socials més enllà de les aparences de respectabilitat enganyosa de la classe dominant.

Obres principals

[modifica]
Georges Jeanniot, Le calvaire (1901)
  • Le calvaire, novel·la (1886).
  • L'abbé Jules, novel·la (1888).
  • Sébastien Roch, novel·la (1890).
  • Dans le ciel, novel·la (1892-1893).
  • Les Mauvais bergers (1897), drama tràgic en cinc actes (Els mals pastors, traducció de Felip Cortiella i Ignasi J. Sardà, 1902).
  • Le jardin des supplices, novel·la (1899).
  • Les Mémoires de mon ami, novel·la (1899).
  • Le Journal d'une femme de chambre (1900), novel·la (Diari d'una cambrera, traducció d'Àngels Bassas, Antonio Simón Rodriguez i Santiago Sans, inèdit, 1994).
  • Les 21 jours d'un neurasthénique, novel·la (1901).
  • Les affaires sont les affaires (Els negocis són negocis), comèdia en tres actes (1903).
  • Farces et moralités, 6 comèdies en un acte (1904) (La cartera, traducció de Carles Costa, 1910; Escrúpols, traducció de Carles Costa, 1909; L'epidèmia, traducció de Virgili Ambròs, inèdit, [s.d.]).
  • La 628-E8, novel·la (1907).
  • Le Foyer, comèdia en tres actes (1908).
  • Dingo, novel·la (1913).
  • La Mort de Balzac (1989) (La Mort de Balzac, Barcelona, Sd Edicions, 2012, traducció d'Anna Casassas).
  • Contes cruels (1990).
  • L'Affaire Dreyfus (1991).
  • Lettres de l'Inde (1991).
  • Combats esthétiques (1993).
  • L'Amour de la femme vénale (1994).
  • Correspondance générale (2003-2006-2009).
  • Combats littéraires (2006).

Bibliografia

[modifica]
  • Pierre Michel i Jean-François Nivet, Octave Mirbeau, l'imprécateur au cœur fidèle, Séguier, 1990 (francès)
  • Pierre Michel, Les Combats d'Octave Mirbeau, Besançon, 1995 (francès)
  • Samuel Lair, Mirbeau et le mythe de la Nature, Presses Universitaires de Rennes, 2004 (francès)
  • Anita Staron, L'Art romanesque d'Octave Mirbeau - Thèmes et techniques, Wydawnictwo Uniwersytetu Lodzkiego, 2014 (francès).
  • Cahiers Octave Mirbeau, núms. 1-21, 1994-2014, 7 700 p. (francès)

Notes

[modifica]
  1. «Octave Mirbeau». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Voir sa Correspondance générale, L’Âge d’Homme, 2003, t. I, p. 45.
  3. Voir Octave Mirbeau, Correspondance générale, L’Âge d’Homme, 2003, t. I, p. 45-47, et Pierre Michel et Jean-François Nivet, Octave Mirbeau, l’imprécateur au cœur fidèle, p. 33-46.
  4. Pierre Michel, «Mirbeau et le paiement de l'amende de Zola pour J'accuse», Cahiers Octave Mirbeau, núm. 16, 2009, pàgs. 211-215.

Enllaços externs

[modifica]