Vés al contingut

Usuari:Vallue/Grècia bizantina

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La història de la Grècia bizantina coincideix principalment amb el Romà Oriental o Imperi Romà d'Orient.

Grècia romana

[modifica]
Arc de Galeri i Rotunda, Tessalònica.

La península grega es va convertir en un protectorat romà el 146 a.C., i les illes de l'Egeu van ser agregades a aquest territori en 133 aC. Atenes i altres ciutats gregues es van revoltar el 88 a. C., i la península va ser aixafada pel general romà Sulla. Les guerres civils romanes van arrasar encara més el territori, fins que August va organitzar la península com a província d'Acaia el 27 aC.

Grècia era una província oriental típica de l'Imperi Romà. Els romans hi van enviar colons, i van aportar nous edificis a les seves ciutats, especialment a l'Àgora d'Atenes, on es van construir l'Agrippeia de Marc Agripa, la Biblioteca de Titus Flavius Pantaenus i la Torre dels Vents, entre d'altres. Els romans van tenir a ser a ser prohel·lènics, i els grecs van respondre, generalment, amb lleialtat a Roma.

La vida a Grècia va continuar, a l'empara de l'Imperi Romà, molt semblant a la que tenia anteriorment, i el grec va continuar sent la llengua franca a la part oriental i més important de l'imperi. La cultura romana es va veure fortament influenciada per la cultura grega clàssica (vegeu món greco-romà) tal com va dir Horaci, Grècia capta ferum victorem cepit (Traducció: "Grècia captiva va captivar al seu rude conquistador"). Les epopeies d'Homer van inspirar l'Eneida de Virgili, i autors com Sèneca van escriure utilitzant l'estil grecs, mentre que famosos romans com Escipió l'Africà, Juli Cèsar, i Marc Aureli van compilar obres en llengua grega. 

Durant aquest període, els intel·lectuals grecs com Galè o Apol·lodor de Damasc van ser portats contínuament a Roma. Dins de la ciutat de Roma, el grec va ser parlat per les elits romanes, particularment pels filòsofs, i per classes més baixes i treballadores, com ara mariners i mercaders. L'emperador Neró va visitar Grècia en 66, i va actuar als Jocs Olímpics, malgrat les regles contra la participació no grega. Va ser, per descomptat, honrat amb una victòria a cada concurs, i el 67 va proclamar la llibertat dels grecs als Jocs Ístmics de Corint, tal com Tit Quinti Flamini I va fer més de 200 anys abans.

Hadrià, també va ser particularment afeccionat als grecs. Abans d'esdevenir emperador va servir com a Arcont epònim d'Atenes. També hi va construir l'Arc d'Hadrià, i va tenir un amant grec, Antinous.

Al mateix temps, Grècia, i gran part de la resta de l'època romana, van quedar sota la influència del Cristianisme. L'apòstol Pau havia predicat en Corint i Atenes, i Grècia aviat  es va convertir en una de les àrees més cristianitzades de l'imperi

Roma oriental (Imperi Bizantí)

[modifica]
Restes del Palau de Galerius a Thessaloniki (Plaça Nvarinou), prop del Hippodromus on va tenir lloc la Massacre de Tessalònica durant el regnat de Teodosi I.
Alaric I a Atenes per Ludwig Thiersch.

Durant el segles II i III dC, Grècia va ser dividida a províncies incloent Acacia, Macedònia, Epir (regió històrica) i Tràcia. Durant el regnat de Dioclecià, a finals del segle III dC, els Balcans occidentals van ser organitzats com a diòcesi romana, i van ser governats per Galeri. Sota Constantí I, Grècia era part de les diòcesis de Macedònia i Tràcia. Les Illes de l'Egeu Oriental i meridional van formar part de la província de Insulae a la Diòcesi d'Asia.

Grècia va fer front a les invasions dels Heruli, Gots, i Vàndals durant el regnat de Teodosi I. Estilicó, que actuava com a regent d'Arcadi, va evacuar Tessàlia quan els Visigots van envair-la a finals del segle iv. El camarlenc d'Arcadi, Eutropi, va permetre a Alaric entrar a Grècia, i va saquejar Corint, i el Peloponès. Estilicó, finalment la va conduir fora al voltant 397 i, Alaric, es va proclamar mestre dels soldats a Iliria. Finalment, Alaric i els gots van emigrar a Itàlia, va acomiadar Roma el 410, i van construir l'Imperi visigot a Iberia i al sud de França, el qual va durar fins l'any 711 amb l'arribada dels Àrabs.

Grècia va romandre com a part de la meitat oriental, relativament unificada de l'imperi. Contràriament a les visions obsoletes de l'antiguitat tardana, la península grega era probablement una del més regions mes pròsperes de l'Imperi Rompa, i posteriorment de l'Imperi Bizantí/Roma Oriental. S'han revisat els escenaris més antics de pobresa, despoblament, destrucció dels bàrbars, i de decadència civil, a la llum dels recents descobriments arqueològics.[1] De fet, la polis, com a institució, sembla haver estat pròspera, al menys fins el segle VIè. Textos contemporanis com el de Hièrocles Synecdemus afirmen que a l'Antiguitat tardana, Grècia estava altament urbanitzada i comprenia aproximadament unes 80 ciutats. Aquesta visió de la prosperitat extrema és avui dia àmpliament acceptada, i s'assumeix que, entre els segles IV al VII dC, Grècia podia haver estat una de les regions econòmicament mes actives a la Mediterrània oriental.

Amb la pèrdua d'Alexandria i Antioquia pels Àrabs, Tessalònica es va convertir en la segona ciutat més gran de l'Imperi Romà d'Orient , anomenada, "co-regent" (symbasileuousa), en segona posició, només per sota de Constantinoble. La península grega va romandre com un dels centres més forts del cristianisme a finals de l'imperi romà i principis de Bizanci. Després de la recuperació de la zona de les invasions eslaves, es va restaurar la seva riquesa. Esdeveniments com la invasió Seljúcida d'Asia Menor i l'ocupació llatina de Constantinoble, gradualment van enfocar l'interès imperial a la península grega durant el període bizantí tardà. El Peloponès, en particular, va continuar prosperant econòmicament i intel·lectualment, fins i tot durant la seva dominació llatina, la recuperació bizantina, i fins a la caiguda final amb l'Imperi Otomà.

Reorganització i invasions més llunyanes

[modifica]
Part de les Muralles de Tessalònica.

Grècia va ser annexionada per Macedònia entre el 479 i 482 pels Ostrogots sota el seu rei, Teodoric el Gran (493-526).[2] El Búlgars també va assaltar Tràcia i la resta del nord de Grècia del el 540 i en repetides ocasions. Aquestes contínues invasions búlgares van obligar a  l'Imperi Bizantí construir una muralla defensiva, anomenada "Muralla d'Anastasi," que es va estendre unes trenta (30) milles, o més, des de la ciutat de Selymbria (ara Silivri) al Mar Negre.[3] El Huns i Bulgars va assaltar Grècia el 559 fins que l'exèrcit romà d'Orient va tornar d'Itàlia, on Justinià havia estat intentant per conquerir el cor de l'Imperi Romà.[4]

Segons documents històrics, els Eslaus van envair i es van instal·lar en parts de Grècia el 579, i Bizanci gairebé va perdre el control de la península sencera durant la dècada dels 580s.[5] No obstant i això, no hi ha cap prova arqueològica que indiqui la penetració eslava en territoris bizantins imperials abans del final del segle vi. En general, els rastres de la cultura eslava a Grècia son molt rars.[6]

Hagia Sophia, Tessalònica (segle VIII)
Escenes de matrimoni i vida familiar a Constantinoble.

La ciutat de Tessalònica va romandre invicta, fins i tot després de ser atacada pels eslaus al voltant del 615. Els eslaus van ser eventualment derrotats, agrupats pels bizantins i col·locats en comunitats segregades, conegudes com Sclaviniae. A principis del segle vii, Constant II va fer les primeres expulsions massives dels eslaus, des de la península grega fins als Balcans i el centre d'Àsia Menor. Justinià II va derrotar i va destruir la major part de les Sclaviniae, i va traslladar fins a 110.000 - 200.000 Slavs de la península grega a Bitinia, mentre que incorporava uns 30.000 eslaus en el seu exèrcit.[7]

Les poblacions eslaves que es van col·locar en aquestes comunitats segregades van ser utilitzades per les campanyes militars contra els enemics dels bizantins. Al Peloponès, mes invasors eslaus van provocar desordres a la part occidental de la península, mentre que a la part oriental va mantenir fermament sota dominació bizantina. L'Emperadriu Irene va organitzar una campanya militar per alliberar aquells territoris i restablir la dominació bizantina a la regió. No va ser fins l'arribada de l'emperador Nicèfor I, amb el que es van poder incorporar nova població en algunes àrees rurals de Peloponès, amb membres de parla grega del sud d'Itàlia, la qual cosa va eliminar els últims rastres dels elements eslaus.[8]

A mitjans del segle vii, l'imperi es va reorganitzar en "temes" per l'emperador Constant II, incloent-hi el Tema de Tràcia, el cos naval de Karabisianoi al sud de Grècia i les Illes de l'Egeu. Els Karabisanoi van ser dividits mes tard per Justinià II en el Tema d' Hellas (centrat en Corint) i el Tema Cibyrrhaeotic. En aquest moment, els eslaus ja no eren una amenaça per als bizantins, ja que havien estat derrotats nombroses vegades o col·locats a les Sclaviniae. Les comunitats eslaves de Bitinia van ser destruïdes pels bizantins, després que el general Leontios perdés amb els àrabs a la Batalla de Sebastopolis el 692 com a conseqüència que els eslaus haguessin desertat al costat àrab.[9]

Aquests temes es van rebel·lar contra l'emperador iconoclasta Lleó III el 727 i van intentar establir el seu propi emperador, encara que Lleó els va derrotar. Lleó, llavors va traslladar la seu del Karabisianoi a Anatolia i va crear el Tema Cibyrrhaeotic amb la seva població. Fins a aquesta moment, Grècia i l'Egeu encara estaven tècnicament sota l'autoritat del Papa, però Lleó també es va barallar amb el papat i va lliurar aquests territoris al Patriarca de Constantinoble. Com a emperador, Leo III, va introduir més reformes administratives i legals que les promulgades en temps de Justinià.[10] Mentrestant, els Àrabs van començar les seves primeres incursions serioses a l'Egeu. Bitinia es va tornar a poblar amb els grecs de la Grècia continental i de Xipre.

Amenaça búlgara

[modifica]
Mapa de Grècia bizantina ca. 900 dC, amb les temes i poblaments mes importants.

Nicèfor I va començar a reconquerir àrees eslaves i búlgares a principis del segle ix.[11] Va reubicar les famílies amb llengua grega de l'Asia Menor a la península grega i als Balcans, i va expandir el tema d'Hellas al nord per incloure parts de Tesàlia  i Macedònia, i al sud per incloure el territori recuperat del Peloponès. Tessalònica, prèviament organitzada com un arcont envoltat pels eslaus, esdevingué un tema pròpiament dit. Aquests temes van aportar altres 10.000 homes a l'exèrcit, i van permetre Nicèfor convertir la majoria dels eslaus al cristianisme.

A finals del segle ix, Lleó VI es va enfrontar a invasions dels búlgars sota Simeó I, que va envair Tràcia el 896, i de nou el 919, durant la regència de Zoè per Constantí VII. Simeó va enviar de nou Grècia del nord el 922 i va penetrar profund al sud agafant Tebes, just al nord d'Atenes.

A finals del segle x, l'amenaça més gran per a Grècia va ser de Samuel, que va lluitar constantment a la zona amb Basili II. El 985 Samuel va capturar Tessàlia i la important ciutat de Larissa, ,i el 989 va envair Tessalònica. Basili, a poc a poc va començar a reconquerir aquestes zones el 991, però Samuel va capturar novament les àrees al voltant de Tessalònica i el Peloponès, un altre cop el 997,  abans de ser forçat a retirar-se a Bulgària. El 999 Samuel va atacar Durrës i va atacar el nord de Grècia un cop més. Basili, va conquerir de nou aquests espais sobre el  1002, després d'haver dominat els búlgars a la dècada abans de la seva mort.

Per la mort de Basili II, el 1025 Grècia va ser dividida en els temes de Creta, el Peloponès, Hellas, Nicopolis, Làrissa, Cephalonia, Thessalonica i Strymon, les Cyclades i la mar de l'Aegean. Estaven protegits de les incursions i les invasions ser pels nous temes que s'havien creat fora del territori búlgar.

Grècia i Tràcia es van fer mes pròsperes en el segle x i les ciutats van començar a créixer novament. Atenes i Corint probablement van arribar a unes 10.000 persones, mentre que Tessalònica podia haver tingut fins a 100.000 persones. Hi havia una classe aristocràtica important en aquests temes, especialment els emperadors macedonis que van governar l'imperi entre 867 a 1025.

Normands i Francs

[modifica]

Grècia i l'imperi conjunt, es van enfrontar a una nova amenaça del Normands de Sicília a finals del segle xi. Robert Guiscard va conquerir Durrës i l'Illa de Corfú el 1081 (vegeu Batalla de Durrës), però Aleix I el va derrotar, i més tard el seu fill Bohemon I, el 1083. Els petxengs també van assaltar Tràcia durant aquest període.

El 1147, mentre els cavallers de la Segona Croada van passar per territori bizantí, Roger II de Sicília va capturar Corfú i va saquejar Tebes i Corint. El 1197 Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic va continuar, amb l'antagonisme del seu pare Frederic Barbaroja, amenaçant d'envair Grècia per reclamar el territori que el Normands havien mantingut. Aleix III es va veure forçat a pagar-lo, encara que els impostos que va demanar van causar revoltes freqüents en contra seva, incloent les rebel·lions a Grècia i el Peloponès. També durant el seu regnat, la Quarta Croada, va intentar col·locar Aleix IV al tron, fins que finalment va envair i acomiadar la capital.

Grècia va viure relativament pacífica i prospera durant els segles xi i XII, en comparació amb Anatòlia que els seljúcides havien envait. Tessalònica, probablement havia crescut a sobre les  150.000 persones, malgrat havia estat envaïda pels normands el 1185. Tebes també es va convertir en una ciutat important arribant probablement a uns 30.000 habitants, i va ser el centre d'una important indústria de la seda. Atenes i Corint probablement encara tenien al voltant de 10.000 habitants. Les ciutats gregues continentals van continuar exportant gra a la capital per tal de fer front a la terra perduda pels seljúcides.

No obstant i això, després de la conquesta de Constantinoble va per part de la Quarta Croada el 1204, Grècia va ser dividida entre el creuats. L'Imperi Llatí va mantenir Constantinoble i Tràcia, mentre que la pròpia Grècia va ser dividida pel Regne de Tessalònica, el Principat d'Acaia, i el Ducat d'Atenes. Els Venecians van controlar el Ducat de Naxos a l'Egeu, i el Despotat de l'Epir va ser establert com un del tres estats, successors romans d'Orient.

Miquel VIII va restaurar l'imperi el 1261, després d'haver recupreat el Regne de Tessalònica. Després de la seva mort el 1282, Miquel havia recuperat les illes de l'Egeu, Tessàlia, Epir, i la major part d'Acaia, inclosa la fortalesa Croada de Mistràs, que es va convertir en la seu d'un despotat bizantí. No obstant i això, Atenes i el nord del Peloponès van quedar en mans dels creuats. Carles d'Anjou i més tard el seu fill Carles Il van reclamar el tron de l'Imperi Llatí, amenaçant Epir i Grècia, però mai va ser capaços de portar a port les seves amenaces.

Amenaça i conquesta otomana

[modifica]
Palau de Mystras, capital del Despotat de Morea.

Pel regnat de Andrònic III Palaeòleg, a partir del 1328, l'imperi va controlar la major part de Grècia, especialment la metròpoli de Tessalònica, però molt poc més. Epir era nominalment bizantí, però encara es va rebel·lar ocasionalment, fins que va ser completament recuperat el 1339. Grècia va ser utilitzada principalment com a camp de batalla durant la guerra civil entre   Joan V Palaeòleg i Joan VI Cantacuzè en la dècada del 1340, mentre que tant Serbis i Otomans van aprofitar també per atacar Grècia. El 1356 es crearia un despotat independent a Epir i Tessàlia.

El Peloponès, normalment anomenat Morea durant aquest període, era gairebé el centre de l'imperi i, certament, l'àrea més fèrtil. Mistràs i Monembasia eren pròsperes i ben poblades, fins i tot després de la Pesta Negra de mitjans del segle xiv. Mistràs rivalitzava amb Constantinople en importància. Va ser un bastió de l'Església Ortodoxa grega, i dels esforços amargament oposats dels intents dels emperadors per unir-se amb l'Església catòlica romana, encara que això hagués permès a l'imperi obtenir ajuda d'occident contra els Otomans.

El Otomans havien començat la seva conquesta dels Balcans i Grècia a finals del segle xiv i principis del XV. El 1445, Tessàlia, ocupada pels otoamns, va ser reconquerida pel futur emperador Constantí XI, alesjpres dèspota de Mistràs, però poc va poder-hi fer contra la majoria dels altres territoris otomans. L'emperador Constantí va ser derrotat i assasinat el 1453 quan els Otomans van capturar finalment Constantinoble. Després de la caiguda de Constantinople, els Otomans també va capturar Atenes i les illes de l'Egeu el 1458, però van deixar un despotat bizantí despotate al Peloponès fins el 1460. Els venecians encara controlaven Creta i alguns ports, però altrament els Otomans van controlar moltes regions de Grècia, excepte les zones muntanyoses i les fortament fotificades.

Galeria

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Rothaus, p. 10. "The question of the continuity of civic institutions and the nature of the polis in the late antique and early Byzantine world have become a vexed question, for a variety of reasons. Students of this subject continue to contend with scholars of earlier periods who adhere to a much-outdated vision of late antiquity as a decadent decline into impoverished fragmentation. The cities of late-antique Greece displayed a marked degree of continuity. Scenarios of barbarian destruction, civic decay, and manorialization simply do not fit. In fact, the city as an institution appears to have prospered in Greece during this period. It was not until the end of the 6th century (and maybe not even then) that the dissolution of the city became a problem in Greece. If the early sixth-century Synecdemus of Hierocles is taken at face value, late-antique Greece was highly urbanized and contained approximately eighty cities. This extreme prosperity is borne out by recent archaeological surveys in the Aegean. For late-antique Greece, a paradigm of prosperity and transformation is more accurate and useful than a paradigm of decline and fall."
  2. ↑ John Julius Norwich, Byzantium: The Early Centuries (Alfred A. Knopf: Nova York, 1996)
  3. ↑ John Julius Norwich, Byzantium: The Early Centuries, p. 187.
  4. ↑ Robert S. Hoyt & Stanley Chodorow, Europe in the Middle Ages (Harcourt, Brace & Jovanovich, Inc.: Nova York, 1976) p. 76.
  5. ↑ John Julius Norwich, Byzantium: the Early Centuries, p. 260.
  6. ↑ "Slavs." Oxford Dictionary of Byzantium, Volume 3, pp. 1916-1919.
  7. ↑ John Julius Norwich, Byzantium: The Early Centuries, p. 329.
  8. ↑ Curta, Florin. Southeastern Europe in the Middle Ages, 500-1250. Cambridge University Press, 2006. ISBN 0-521-81539-8
  9. ↑ John Julius Norwich, Byzantium: The Early Years, pp. 330-331
  10. ↑ Robert S. Hoyt & Stanley Chodorow, Europe in the Middle Ages
  11. ↑ John Julius Norwich, Byzantium: The early Centuries, p. 342.

Bibliografia

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Vallue/Grècia_bizantina&oldid=33397006»