25.09.2024 - 21:40
Als ajuntaments d’Amer, Arenys de Mar, Alpicat, Badalona, Balaguer, Begur, la Bisbal, Borredà, Campdevànol, Cardona, Cornellà de Llobregat, Cornellà de Terri, Dosrius, l’Escala, Felanitx, Gandesa, Gavà, Gelida, Girona, l’Hospitalet de Llobregat, Igualada, Lleida, el Masnou, Mataró, Mediona, Monistrol, Moià, Mollet del Vallès, Navàs, Palafrugell, la Roca del Vallès, Ribes de Freser, Rubí, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Adrià de Besòs, Sant Boi, Sant Celoni, Sant Cugat, Sant Feliu de Guíxols, Sant Jaume de Domenys, Sant Pere de Ribes, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona, Santa Perpètua de Mogoda, Sitges, Solsona, Tarragona, Tàrrega, Torelló, Tortosa, Torroella de Montgrí, Ulldecona, Valls, Verges, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i Vic s’hi va hissar l’estelada un dia d’octubre. A Barcelona, va onejar al palaus de Justícia i de Governació.
I dit així, i tenint en compte els temps que recentment hem viscut (i que vivim!), pot ser que la cosa no ens cridi gaire l’atenció. La sorpresa, però, fins i tot l’emoció, pot fer acte de presència si afegim context a la llista. Context històric. Data: parlem d’un dia i és el 6; d’octubre, ja s’havia esmentat; de l’any 1934.
Ara de seguida entrarem en la commemoració directa perquè ara de seguida en farà noranta anys. Que aviat és dit.
Gràcies a la tenacitat i l’empenta de la gent de la Fundació Reeixida, tenim avui aquesta llista impressionant de la seixantena d’ajuntaments del país que van hissar les quatre barres amb l’estel l’octubre de 1934. És important, sí, que algú tingui l’interès i es prengui la molèstia d’aplegar la informació (els estudis, els llibres, els articles que ja hi ha, retalls antics de premsa, etcètera) i d’oferir-nos-la ordenada. I d’organitzar la commemoració. De recordar-nos-la primer i de fer-la possible tot seguit. Gràcies a aquesta tossuderia hi haurà actes de memòria, i recreacions històriques en alguns pobles i viles i ciutats, i les jornades a l’aula magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, i més. L’Arxiu Nacional de Catalunya divulga aquests dies, via xarxes socials, la veu d’alguns testimonis directes (#6Octubredesdedins) que ajuden també a fer-se una idea de tot plegat (en Pere Calders!). El mateix 6 d’octubre, al migdia, hi haurà un acte especial a Barcelona a la seu del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), que recordarà què hi va passar, allà, ara fa noranta anys. I hi parlaran els historiadors Fermí Rubiralta i Neus Moran, i hi assistiran familiars de Jaume Compte i Manuel Gonzàlez Alba, que, juntament amb Amadeu Bardina, hi van ser morts a canonades.
Passaven deu minuts de les vuit del vespre del 6 d’octubre de l’any 1934 quan el president Lluís Companys va pronunciar el discurs famós: “En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.”
Feia mesos que es produïa el xoc institucional: les dretes governaven l’estat des del novembre de 1933 (bo i encetant l’anomenat Bienni Negre); el govern espanyol, fent costat als grans propietaris, havia tombat la llei de contractes de conreu aprovada pel nostre parlament; hi havia arreu aires de revolta; les esquerres estatals van convocar una vaga general revolucionària que va tenir ressò, per motius diferents, a Astúries i al Principat de Catalunya. Aquí van confluir, en aquell nostre octubre, els sectors anarquistes i obreristes revolucionaris, i els corrents de reivindicació nacional (des de les aspiracions més o menys federalistes, amb aquell “anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica” que proclamava Companys, fins a l’independentisme emmirallat en l’alçament de Pasqua irlandès).
Els quès i els coms i les intencions dels Fets d’Octubre del 34 (aspiracions, improvisacions, possibilitats, de tot) continuen essent camp d’interpretacions diverses, i el resultat concret, en fi, va ser el fracàs i l’empresonament del govern. La qüestió, però, és que des del punt de vista de la història del moviment emancipatori, el 6 d’octubre és una data ineludible. Per molts motius. També perquè ens mostra diàfanament (aquelles estelades als ajuntaments!) que el moviment independentista català té història llarga; una història travessada de múltiples debats i corrents i punts de vista (com ara i com sempre en aquest país); una història amb sotragades, cert, però apassionada i creixent.
I sí, tot moviment necessita genealogia, si resulta que en té. De vegades em sembla que nosaltres, qui sap per quins set sous, menystenim o infravalorem, o no sé quin seria aquí el terme exacte, la nostra història. I que ens ho hauríem de fer mirar. Que no es tracta, és clar, de caure en la glorificació desorbitada de res (aquesta pràctica tan irritant dels estats amb ínfules imperials que encara hem de patir, i ara penso en l’invent aquell de Covadonga i en la tabarra que encara fan amb això, com a exemple, només), sinó del simple i primordial conèixer-se la història.
De conèixer-la i de reconèixer-la.