Viquipèdia

Primavera Àrab

(S'ha redirigit des de: Protestes dels països àrabs de 2010-2011)

La primavera àrab és el nom d'una sèrie d'aixecaments, manifestacions i protestes contra l'atur i les restriccions polítiques dels països àrabs entre 2010 i 2011.[1][2] Començà amb la Revolució de Tunísia, seguit per la revolució egípcia de 2011. Llevat de Tunísia on hi ha haver un canvi de règim, en molts altres països va ser l'inici d'un període d'incertesa i inestabilitat:[1] el Iemen,[3] la Guerra Civil de Líbia,[4] la Guerra Civil siriana i Jordània, i amb menor incidència a Mauritània,[5] l'Aràbia Saudita,[6] Oman, Sudan[7] i el Líban.[8][9] Van derrocar els governs d'Egipte, Tunísia i Líbia. L'aixecament del poble tunisià va crear un efecte a les altres nacions àrabs, un punt d'inflexió del qual l'impacte final –malgrat els retrocessos com a Egipte i Síria– encara no és clar.[10] L'onada de revolucions i protestes inicials es va esvair a mitjan 2012, ja que moltes manifestacions de la primavera àrab van rebre respostes violentes per part de les autoritats.[11]

Plantilla:Infotaula esdevenimentPrimavera Àrab
Imatge
Map
 10° 30′ N, 15° 30′ E / 10.5°N,15.5°E / 10.5; 15.5
Tipusprotesta
rebel·lió
guerra civil
revolució Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps18 desembre 2010 - desembre 2012 Modifica el valor a Wikidata
Data17 desembre 2010 Modifica el valor a Wikidata
Localitzaciópaïsos àrabs Modifica el valor a Wikidata
Format per
fase d'insurrecció civil de la guerra civil siriana
Revolució de Tunísia
2010–2012 Algerian protests (en) Tradueix
2011–2012 Jordanian protests (en) Tradueix
enfrontaments al campament sahrauí de Gdeim Izik
intente de cop d'estat de Líbia de 2013
Guerra Civil Líbia
Revolució Iemenita de 2011
revolució egípcia de 2011
2011 Omani protests (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Una caricatura per Carlos Latuff, que representa una fitxa de Hosni Mubarak a punt de caure, després que ho fes el règim de Tunísia, amb efecte dòmino.

Anàlisi

modifica

La primavera àrab és considerada la primera gran onada de protestes laiques i democràtiques del món àrab al segle xxi. Les protestes, d'índole social i en el cas de Tunísia, recolzada per l'exèrcit, van estar causades per factors estructurals i demogràfics, unes condicions de vida dures arrelades en l'atur, al que s'afegien règims corruptes i autoritaris. Segons explicà Pedro Fuentes des del PSOL, aquests règims, nascuts dels nacionalismes àrabs d'entre les dècades de 1950 i 1970, es van anar convertint en governs repressors que impedien una oposició política creïble que va donar lloc a un buit omplert per moviments islamistes de diversa índole. Juan Goytisolo llistà altres causes com les males condicions de vida, a més de la desocupació i de la injustícia política i social dels seus governs, que radiquen en la manca de llibertats, l'alta militarització dels països i la manca d'infraestructures en llocs on tot el benefici d'economies creixents va a parar a mans d'uns pocs corruptes. Manuel Castells les amplià amb els empresonaments foscos.[12]

Alguns havien analitzat per què aquestes revolucions no van poder ocórrer abans en el món àrab. S'ha dit que fins a la Guerra Freda els països àrabs supeditaven els seus interessos nacionals als de les superpotències estatunidenca i soviètica, enfrontades per l'hegemonia global. No és fins a la fi de la Guerra Freda quan, llevat d'excepcions, es permet a aquests països més llibertat política, coincidint amb un ampli procés de globalització que va difondre les idees d'Occident per la difusió d'internet i la gran presència de les xarxes socials. La xarxa, al seu torn, va implementar la seva presència a la dècada dels 2000 gràcies als plans de desenvolupament de la Unió Europea. La majoria dels manifestants van ser joves (no en va les protestes d'Egipte han rebut el nom de revolució dels joves), propers a internet i la principal diferència amb les generacions predecessores és que compten amb estudis bàsics, i fins i tot de vegades superiors i universitaris. Immanuel Wallerstein considerà la Primavera àrab actual com una segona rebel·lió àrab, hereva del que s'anomena esperit o corrent de 1968 anticolonialista -davant l'exterior- i antiautoritària -enfront del interior- que no va arribar a triomfar en el seu dia i que ara torna a ressorgir -encara amb contradiccions-, i que s'ha d'entendre com a part fonamental dels moviments mundials de protestes (protestes a Grècia de 2010-2011, Moviment 15-M, Mobilització estudiantil a Xile de 2011-2013, Moviment #Yosoy132 a Mèxic, mobilitzacions estudiantils a Colòmbia de 2011 i 2012, Occupy Wall Street, vagues a la Xina el 2011).[13]

Cronologia

modifica

La revolta va començar el 17 de desembre de 2010 a la ciutat de Tunísia, quan la policia va arrabassar a Mohamed Bouazizi, un venedor de fruita ambulant, les seves mercaderies. La immolació de Mohamed Bouazizi davant del palau del governador de Sidi Bou Zid, una ciutat de 90.000 habitants al sud-oest de Tunísia al costat de la frontera algeriana, va ser el disparador de l'escalada de les protestes contra la corrupció, injustícia i males condicions de vida que van conduir a la revolució demòcrata.[14]

Tunísia ja havia experimentat una sèrie de conflictes durant els tres anys previs, el més notable s'havia produït a la zona minera de Gafsa el 2008, on les protestes van continuar durant molts mesos.[15]

Alguns s'han referit als conflictes successius i encara en curs com l'hivern àrab.[16][17] A maig de 2018, només l'aixecament a Tunísia ha donat lloc a una transició cap a la governança democràtica constitucional.[18] Les recents revoltes al Sudan i Algèria mostren que les condicions que van iniciar la primavera àrab no s'han esvaït i que encara es produeixen moviments polítics contra l'autoritarisme i l'explotació.[19] El 2019, múltiples aixecaments i moviments de protesta a Algèria, Sudan, Iraq, Líban i Egipte s'han vist com una continuació de la primavera àrab.[20][21]

Inici País Fi Tipus de protestes Reacció Morts
9 d'octubre de 2010   Sàhara Occidental 9 de novembre de 2010 Campament de protesta, protestes multitudinàries i atacs d'oficines del govern. Negociacions entre el Ministeri de l'Interior del Marroc i el comitè del campament de protesta (Nov. 4-5), intervenció de la policia par desmantellar el campament (Nov. 8), disturbis a Al-Aaiun i altres poblacions, enfrontaments entre manifestants saharauis i policia i colons marroquins (Nov. 8-9), cese del governador d'Al-Aaiun (Nov. 26). 18 (Marroc oficial)
38 (Front Polisario)
18 de desembre de 2010   Tunísia Revolució de Tunísia
Govern derrocat el 14 de gener de 2011
Revolució:
Immolació pel foc de Mohamed Bouazizi; manifestacions multitudinàries per tot el país; ocupació d'espais públics; atacs d'oficines del partit al govern i també d'algunes comissaries de policia. 		Derrocament del president Ben Ali[22] i del primer ministre Ghannouchi; dissolució de la policia política i de l'antic partit governamental; alliberament dels presos polítics[23] 338[24]
28 de desembre de 2010   Algèria 10 de gener de 2012[25]
Multitudinàries:
manifestacions; immolacions. 		El president Bouteflika promet el final de l'estat d'emergència promulgat des de fa 19 anys en un futur molt proper (3 febrer), el primer ministre Ahmed Ouyahia diu el 16 febrer que l'estat d'emergència serà eliminat a la fi del mes.[26] 8
13 de gener de 2011
15 de febrer de 2011 		  Líbia Govern derrocat el 22 d'agost de 2011
Revolta armada:
manifestacions per tot el país contra l'oligarquia i la corrupció. Les protestes més importants van començar a Bengasi i es van escampar a altres ciutats;[27] xocs violents entre els manifestants i els seguidors del govern i la policia, producte de la forta repressió. Opositors al règim controlen diverses ciutats incloent Misurata i Bengasi i envolten Trípoli. L'oposició constitueix un govern paral·lel reconegut per diversos països i per la Lliga Àrab. 		El govern libi promet inicialment millores en habitatge i economia.[28] Davant de protestes, ataca militarment opositors i aconsegueix recuperar territori, envoltant Bengasi i Misurata. Les Nacions Unides rebutgen les accions de Gaddafi, embarguen béns del govern a l'estranger i posteriorment estableixen una zona d'exclusió aèria. Una coalició internacional executa accions militars contra l'exèrcit lleial a Gaddafi.

El 22 d'agost, les tropes rebels entren a Trípoli amb el suport de les forces aèries de l'OTAN i acorralen el líder libi, que fuig a Sirte, i cau el 20 d'octubre. L'OTAN va bombardejar la caravana en què al-Qaddafi intentava fugir, però aquest va sobreviure a l'atac, i fou linxat pels rebels i mort per un tret al cap.[29]

4.700 morts
2100 desapareguts[30]
14 de gener de 2011   Jordània 4 octubre de 2012
Menors:
manifestacions 		Canvi de govern: el rei Abdallah II anuncia la caiguda del Primer Ministre i la convocatòria d'un nou govern.[31] El 30 de setembre de 2011 el rei aprova canvis als 42 articles de la constitució[32] i l'octubre destitueix el primer ministre Marouf al-Bakhit i el seu gabinet després de queixes de progressos lents en les reformes promeses.[33] A l'abril de 2012, mentre continuen les protestes, Awn Al-Khasawneh va dimitir i el rei nomena Fayez Tarawneh com a nou primer ministre de Jordània[34] i l'octubre de 2012, Abdullah dissol el parlament per a noves eleccions anticipades i nomena Abdullah Ensour com a nou primer ministre.[35] 3[36]
17 de gener de 2011   Mauritània 2013
Menors:
immolació 		1[37]
17 de gener de 2011   Sudan 26 d'octubre de 2013
Menors:
manifestacions 		En 21 de febrer de 2011 Omar al-Bashir anuncia que no es presenta en les eleccions de 2015,[38] tanmateix el Partit del Congrés Nacional del Sudan l'escull com a candidat en 2015 en les que resulta escollit.[39] més de 200[40]
17 de gener de 2011   Oman 8 d'abril de 2011
Menors:
manifestacions 		El sultà Qaboos fa canvis en el govern[41] i anuncia un increment en el salari mínim dels empleats del sector privat de 140 rials als 200 rials[42] 0
18 de gener de 2011   Iemen 27 de febrer de 2012
Multitudinàries:
protestes a nivell nacional; disturbis 		Després de la Revolució Iemenita, el president Salih deixa el càrrec a principis del 2012 com a part d'un acord entre el govern iemenita i grups d'oposició.[43] Continua la crisi iemenita 2000[44]
20 de gener de 2011   Albània
Menors:
manifestacions poc massives però violentes.[45] 		0
21 de gener de 2011   Aràbia Saudita 24 de desembre de 2012
Menors:
Concessions econòmiques, expansió dels drets de les dones, que poden votar i ser elegides a les eleccions municipals del 2015[46] i ser nominades al Consell Shura. 20[47]
25 de gener de 2011   Egipte 3 de juliol de 2013
Revolució:
immolacions; importants aldarulls als carrers; protestes per tot el país; atacs contra comissaries i oficines; enfrontament entre protestants i afins al govern; ocupació d'espais públics. 		Revolució egípcia de 2011. Caiguda del govern de Hosni Mubàrak[48] i dels primers ministres Ahmed Nazif i Ahmed Shafiq, assumpció del poder pel Consell Suprem de les Forces Armades, suspensió de la Constitució i dissolució del Parlament, el Servei d'Investigacions de Seguretat de l'Estat, el NDP i transferència dels seus béns a l'Estat, detenció i processament de Mubarak, la seva família i els seus antics ministres, aixecament de l'estat d'emergència de 31 anys i eleccions democràtiques celebrades per substituir Mubarak com a president; Mohamed Morsi elegit i investit. 365.[49]
26 de gener de 2011   Síria 15 de març del 2011, esclat de la Guerra Civil siriana Immolacions; manifestacions pacífiques i, després de la repressió policial amb víctimes, multitudinàries; destrosses de símbols del poder, importants desercions de l'exèrcit i combats entre soldats i desertors, formació de l'Exèrcit Lliure de Síria[50] i revolta que acaba en guerra civil.[51] El president Bashar al-Assad promet reformar el govern (31 de gener).[52][53] 1000-5000[54]
30 de gener de 2011   Líban 15 de desembre de 2011 Manifestacions; enfrontaments entre la policia antiavalots i els partidaris de Saad Hariri 0
20 de febrer de 2011   Marroc Febrer-març de 2012
Multitudinàries:
immolacions; el moviment del 20 de febrer[55] reclama "igualtat, justicia social, ocupació, habitatge, educació i salaris més alts". 		El rei Mohammed VI convoca el Referèndum constitucional marroquí de 2011[56] i eleccions parlamentàries anticipades el 7 d'octubre de 2011. 6[57]
1 de febrer de 2011   Djibouti 11 de març de 2011
Menors:
manifestacions 		0
10 de febrer de 2011   Iraq 23 de desembre de 2011
Multitudinàries:
immolaciones; manifestacions a diverses ciutats. Dia de la ira 		El primer ministre Nuri Al Maliki anuncia que no es presentarà per un tercer mandat (5 de febrer),[58]Haider al-Abadi guanya les eleccions, i Estat Islàmic pren grans parts del país. 23[59]
13 de febrer de 2011   Somàlia
Menors:
manifestacions 		5.[60]
14 de febrer de 2011   Bahrain 18 de març de 2011
Multitudinàries:
manifestacions massives; ocupació dels principals espais públics 		El rei Hamad bin Isa Al Khalifa promet 1.000 dinars ($2.652) per família.[61] El 22 de febrer el rei decideix alliberar els presos polítics.[62] 30[63]
14 de febrer de 2011   Iran 14 de febrer de 2012
Multitudinàries:
manifestacions massives; ocupació d'espais públics 		3[64]
18 de febrer de 2011   Kuwait Desembre de 2012
Menors:
manifestacions 		Dimissió del primer ministre Nasser Al-Sabah i dissolució del Parlament[65] 0
Víctimes totals: entre 3.500 i més de 10.000

Paper de les xarxes socials

modifica

Les xarxes socials van ser l'eina mitjançant la qual els col·lectius àrabs de ideologies anàlogues sobre la decadent situació de la seva població, es reunien virtualment i organitzaven i difonien les manifestacions arreu. Gràcies a l'abast mundial sense fronteres que proporcionen les xarxes, la situació de la població àrab va ser ràpidament coneguda internacionalment. Tant és així que la causa va esdevenir tema del moment a Twitter, obtenint una amplia repercussió mundial. La digitalització del conflicte a les xarxes va causar un impacte de tals magnituds que diversos governs, com per exemple, el d'Egipte, va tallar internet i totes les connexions internacionals immediatament, aïllant el poble de la seva eina més poderosa. Actualment, les xarxes socials com Facebook i Twitter són considerades com una icona de les revolucions de la Primavera Àrab.

Llegat deu anys després

modifica

Les revolucions i revoltes al món àrab deixaren un bagatge de derrotes, però també la memòria d'un desastre «diferent» a partir del qual aixecar-se de nou. La mort de Mohamed Bouazizi va produir una sacsejada sísmica regional que es va estendre des del nord d'Àfrica fins al golf Pèrsic i va enderrocar diversos dictadors locals: Ben Ali a Tunísia, Hosni Mubarak a Egipte, Ali Abdallah al-Salih al Iemen i Gaddafi a Líbia.[66]

Els tunisians van popularitzar el lema que després repetirien milions de persones «pa, llibertat, dignitat», mentre la paraula karama («dignitat») va creuar el Mediterrani i va resumir també les protestes dels indignats europeus. Durant algunes setmanes, aquest tsunami democràtic va semblar capaç d'eliminar, o almenys erosionar seriosament, el poder de les sinistres forces trigèmines que havien mantingut aquesta zona del món en el cep obsolet de la Guerra Freda: la dictadura, el gihadisme, la intervenció estrangera.[66]

En alguns dels països les dictadures es mantenen intactes com al golf Pèrsic o han tornat amb ímpetu redoblat: n'hi ha prou amb evocar els almenys 60.000 presos polítics d'Egipte, mentre el seu dictador, el general Al-Sisi, va ser rebut amb tots els honors a París i condecorat per Macron amb la Legió d'Honor, en una declaració simbòlica depriment de «retorn a la normalitat».[66]

Referències

modifica
  1. ↑ 1,0 1,1 «Primavera Àrab». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ «The Arab World's 'Unprecedented' Protests» (en anglès). Council on Foreign Relations, 20-01-2011. Arxivat de l'original el 2011-01-31. [Consulta: 29 gener 2011].
  3. ↑ Bakri, Nada; Goodman, J. David. «Thousands in Yemen Protest Against the Government» (en anglès). The New York Times, 27-01-2011.
  4. ↑ «Gadafi: "No dejaré Libia. Moriré como un mártir"» (en castellà). La Vanguardia, 25-02-2011.
  5. ↑ «Mauritanie: mécontent du régime, un homme s'immole par le feu à Nouakchott» (en francès). Le Parisien, 17-01-2011. Arxivat de l'original el 2011-02-24 [Consulta: 29 gener 2011].
  6. ↑ «Man dies after setting himself on fire in Saudi Arabi» (en anglès). BBC News, 23-01-2011.
  7. ↑ Muawia, Amani. «Sudan opposition leader arrested» (en anglès). Press TV, 19-01-2011.
  8. ↑ Cassel, Matthew. «Lebanon convulses on 'Day of Rage'» (en anglès). Al-Jazeera, 27-01-2011.
  9. ↑ «El germen de la revolta tunisiana es reprodueix en altres països àrabs». 3cat24.cat, 29-01-2011. [Consulta: 29 gener 2011].
  10. ↑ Ignacio, Álvarez-Ossorio «Més enllà de la primavera àrab». Ara, 04-03-2016.
  11. ↑ Bowen, Jeremy. «Fading optimism of the Arab Spring» (en anglès). BBC, 26-05-2012. [Consulta: 12 octubre 2020].
  12. ↑ Rodríguez, Delia. «¿Existen las Twitterrevoluciones?» (en castellà). [Consulta: 21 gener 2021].
  13. ↑ Wallerstein, Immanuel. «Contradictions of the Arab Spring» (en anglès). [Consulta: 21 gener 2021].
  14. ↑ «Revolucions en cadena». El Punt Avui, 12-02-2011, pàg. 21.
  15. ↑ Mas, Cristina «Tunísia: la revolta continua». Ara, 14-01-2012.
  16. ↑ «Middle East review of 2012: the Arab Winter». The Telegraph. [Consulta: 19 juliol 2014].
  17. ↑ «Analysis: Arab Winter is coming to Baghdad». The Telegraph. The Jerusalem Post. [Consulta: 8 octubre 2014].
  18. ↑ Ruthven, Malise «How to Understand ISIS». New York Review of Books, 63, 11, 23-06-2016. Arxivat de l'original el 7 agost 2016 [Consulta: 12 juny 2016].
  19. ↑ «The Long Arab Spring» (en anglès americà).
  20. ↑ «From Lebanon to Iraq, the Arab Spring never ended, it just gets bigger».
  21. ↑ «Are we seeing a new Arab Spring?».
  22. ↑ «Tunisia President Ben Ali 'will not seek new term'». BBC News, 13-01-2011.
  23. ↑ «Tunisia forms national unity government amid unrest». BBC News, 17-01-2011.
  24. ↑ «Report: 338 killed during Tunisia revolution». Associated Press, 05-05-2012.
  25. ↑ «10 injured, several arrested in Algeria protests» (en anglès). AFP, 10-01-2012. Arxivat de l'original el 25 de maig 2012. [Consulta: 12 octubre 2020].
  26. ↑ . «Algeria to End State of Emergency, PM Says'». VOA News, 17-02-2011. Arxivat de l'original el 2011-02-18. [Consulta: 17 febrer 2011].
  27. ↑ «Protests in Libya», 16-02-2011.
  28. ↑ «Libia está al borde de una guerra civil», 20-02-2011. Arxivat de l'original el 2011-09-01. [Consulta: 27 març 2011].
  29. ↑ «El govern de Líbia retarda l'enterrament de Gaddafi». El Punt Avui, 22-10-2011. [Consulta: 22 octubre 2011].
  30. ↑ Black, Ian. «Libyan revolution casualties lower than expected, says new government» (en anglès). The Guardian, 08-01-2013. [Consulta: 13 octubre 2020].
  31. ↑ . King Abdullah Ii of Jordan sacks government amid street protests, The Telegraph, February 1, 2011.
  32. ↑ Yesilyurt, Nuri «Jordan and the Arab Spring: Challenges and Opportunities» (en anglès). Perceptions 19, 4, 01-12-2014, pàg. 169–194.
  33. ↑ Derhally, Massoud A. «Jordan's King Appoints PM After Cabinet Resigns» (en anglès). Bloomberg, 17-10-2011.
  34. ↑ «https://www.aljazeera.com/news/2012/04/26/jordans-prime-minister-resigns-2/» (en anglès). Al Jazeera, 26-04-2012. [Consulta: 13 octubre 2020].
  35. ↑ Khadder, Kareem. «Jordan's king appoints new PM to form new government». CNN, 11-10-2012. Arxivat de l'original el 1 de juny 2013. [Consulta: 13 octubre 2020].
  36. ↑ «Region – World – Ahram Online». English.ahram.org.eg. Arxivat de l'original el 29 maig 2013. [Consulta: 30 maig 2013].
  37. ↑ «Mauritania’s Bouazizi Died Today» (en anglès). Dekhnstan, 23-01-2011. [Consulta: 14 octubre 2020].
  38. ↑ «28/04/2015» (en anglès). BBC, 21-02-2011. [Consulta: 15 octubre 2020].
  39. ↑ Valdehita, Carolina. «Omar Al Bashir, reelegido presidente con el 94,5% de los votos» (en anglès). El Mundo, 28-04-2015. [Consulta: 15 octubre 2020].
  40. ↑ «UN rights monitor condemns deadly Sudan crackdown» (en anglès). Daily News Egypt, 04-10-2013. [Consulta: 15 octubre 2020].
  41. ↑ «Oman shuffles cabinet amid protests» (en anglès). Aljazeera, 26-02-2011. [Consulta: 17 octubre 2020].
  42. ↑ Bahrein protesters urgeix visqui pressure on rulers Arxivat 2011-02-23 a Wayback Machine., The Washington Post, February 16, 2011.
  43. ↑ «La violència i la confusió es disparen al Iemen després de la marxa de Salih». elperiodico.cat, 05-06-2011. [Consulta: 7 juny 2011].
  44. ↑ «Yemen says more than 2,000 killed in uprising» (en anglès). The Washington Post, 19-03-2012. [Consulta: 18 octubre 2020].[Enllaç no actiu]
  45. ↑ . «Violentas protestas en Albania contra el Gobierno», 21-01-2011.
  46. ↑ Withnall, Adam. «Saudi women are registering to vote in elections across the country for the first time ever» (en anglès). The Independent, 18-08-2015. [Consulta: 22 octubre 2020].
  47. ↑ «Reporting Saudi Arabia's hidden uprising» (en anglès). BBC, 30-05-2014. [Consulta: 22 octubre 2020].
  48. ↑ «Mubàrak dimiteix i cedeix el poder a l'exèrcit». Vilaweb, 11-02-2011. [Consulta: 11 febrer 2011].
  49. ↑ . http://dostor.org/society-and-people/variety/11/february/16/36406 Arxivat 2011-02-22 a Wayback Machine.
  50. ↑ «Free Syrian Army Founded by Seven Officers to Fight the Syrian Army» (en anglès). Syria Comment, 29-07-2011. [Consulta: 25 octubre 2020].
  51. ↑ «Syrie: Ban Ki-Moon hausse le ton, de plus en plus d'attaques contre l'armée - Libération - article del 17 d'octubre del 2011». Arxivat de l'original el 2013-03-09. [Consulta: 25 octubre 2020].
  52. ↑ . Syria's Assad talks of reform as protests loom, washingtontimes.com, February 15, 2011.
  53. ↑ . Syria Strongman: Time for 'Reform', wsj.com, February 15, 2011.
  54. ↑ «Syria's bloody uprising: reported deaths over 2011» (en anglès). The Guardian, 13-12-2011. [Consulta: 7 novembre 2020].
  55. ↑ Mas, Cristina. «L'anunci de reformes del rei del Marroc no atura les protestes». Ara, 22-05-2011. [Consulta: 17 desembre 2020].
  56. ↑ «El Marroc celebrarà el referèndum sobre la nova Constitució l'1 de juliol». RTVV.es, 17-06-2011. [Consulta: 22 juny 2011].[Enllaç no actiu]
  57. ↑ Miller, David E. «Demonstrator's death energizes Moroccan protesters» (en anglès). Jerusalem Post, 07-06-2011. [Consulta: 22 novembre 2020].
  58. ↑ Iraqi prime minister won't run for third term, msnbc.com, February 5, 2001.
  59. ↑ Ahmed, Nasim. «Iraq after the Arab Spring» (en anglès). Middle East Monitor, 19-01-2016. [Consulta: 17 desembre 2020].
  60. ↑ . http://www.nytimes.com/2011/02/16/world/africa/16briefs-Somalia.html
  61. ↑ . Bahrain's king gives out cash ahead of protests Arxivat 2011-02-16 a Wayback Machine., Reuters, 11 de febrer de 2011
  62. ↑ . Notícia en 20minutos.es
  63. ↑ «Arab uprising: Country by country - Bahrain» (en anglès). BBC, 16-12-2013. [Consulta: 17 desembre 2020].
  64. ↑ Najibullah, Farangis. «Iranian Students Say The Number Of Arrests Show Regime Is Nervous». Radio Free Europe, 22-02-2011. [Consulta: 19 desembre 2020].
  65. ↑ Kenneth Katzman. «Kuwait: Security, Reform, and U.S. Policy». Congressional Research Service, 30-08-2013. [Consulta: 14 setembre 2013].
  66. ↑ 66,0 66,1 66,2 Alba Rico, Santiago. «Deu anys després». Directa, 23-12-2020. [Consulta: 21 gener 2021].

Vegeu també

modifica

Enllaços externs

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Primavera Àrab
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Primavera_Àrab&oldid=33577521»