Sant Galderic
 Imatge popular de Sant Galderic al pla de l'església d'Ulldemolins  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Gaudericus 820 Sant Galderic (Carcassès) |
| Mort | 900 (Gregorià) (79/80 anys) Sant Martí del Canigó |
| Sepultura | Catedral de Perpinyà (fins al 1781, a S. Martí del Canigó); relíquies a Fanjaus, Sant Pau del Camp (Barcelona) i Sant Martí del Canigó (des de 2008) |
| Activitat | |
| Orde religiós | Benedictins |
| laic, confessor | |
| Celebració | Església Catòlica Romana, Església ortodoxa |
| Pelegrinatge | Canigó |
| Festivitat | 16 d'octubre |
| Iconografia | Amb agullada, amb espigues de blat a la mà. |
| Patró de | Rosselló, Conflent, Vallespir, Perpinyà, Mirapeis, Sant Martí del Canigó; pagesos |
Sant Galderic[1] o Sant Galdric (Vilavella, actual Sant Galderic, Carcassonès, ca. 820 - Sant Martí del Canigó, Conflent, 900) fou un pagès.[2] És venerat com a sant per l'Església catòlica.
Galderic era un camperol que, amb els seus dos germans, conreava les terres d'altri. Va defensar els drets dels pagesos, protegint-los dels abusos i maltractes dels senyors.
Veneració
Va morir en olor de santedat i va ser enterrat al monestir de Sant Martí del Canigó. Se li atribuïren un seguit de miracles; l'any 990, va ser canonitzat al Concili de Narbona pel bisbe Raimon II de Tolosa.
La seva festivitat és el 16 d'octubre. És el sant patró del Rosselló, el Conflent i el Vallespir, de Perpinyà, de Sant Martí del Canigó i de Mirapeis; a més, és patró veritable dels pagesos catalans, fins a la seva substitució per Sant Isidre el Llaurador a partir del segle xvii. Avui, encara és venerat pels pagesos del Pirineu i la Catalunya Nord [3]
Durant la invasió francesa de 1654, les relíquies del sant van ser traslladades del Canigó a Barcelona, al monestir benedictí de Sant Pau del Camp; el 1665 van tornar a Sant Martí del Canigó on foren fins a 1781, quan el monestir es va secularitzar. Avui són a la Catedral de Perpinyà. El 16 de novembre de 2008 es van tornar una part de les relíquies de la catedral de Perpinyà (tres ossos i uns pergamins i segells), portades en processó i a peu des de Sant Miquel el Vell. Anaven en una petita urna daurada i van ser dipositades al peu de la imatge del sant pel bisbe Marceau de Perpinyà.
A Fanjaus es guarda la relíquia d'un dit del sant, que en ocasions importants es porta fins a Saint-Gaudéric. Se'n conserva un document que és un fragment del sermó per a la festa de Sant Galderic, escrit per l'abat Oliba entre el 1018 i el 1046. A dalt del pergamí, en molt mal estat de conservació i avui guardat al Museu Episcopal de Vic (arxiu capitular, fragment XIII-6), a la dreta i a dalt del document podem veure la signatura d'Oliba. A partir del 16 d'octubre de 2013 es pot venerar una relíquia de Sant Galderic, donada pel bisbat d'Elna-Perpinyà a l'església parroquial de l'antic monestir benedictí de Sant Pau de Camp de Barcelona, dins d'una urna obra del mestre artesà Joan Vallve i Benach.
Llegendes
Galderic era molt devot i pregava sovint.
Una altra llegenda, narrada per Joan Amades, ens diu que Sant Galderic era el suplent de Sant Pere a la porta del cel. Una vegada Sant Pere va demanar a Nostre Senyor que li donés set dies de festa per a poder venir a passar una setmana a Barcelona; Déu li va concedir permís i Sant Galderic va fer-se càrrec de la porteria. A Sant Pere li va agradar tant el que va veure a Barcelona, que va decidir quedar-s'hi una setmana més. Passada una setmana, però, Nostre Senyor va anar a la porta del cel per saber com havia anat l'estada a Barcelona, i en veure que no havia tornat, digué a Sant Galderic que no el deixés entrar, ja que havien tocat l'Àngelus i, passada aquella hora, les portes del cel no s'obrien a ningú. Mentre Sant Galderic tenia cura de la porta del cel, els negocis de la pagesia occitana i catalana anaven molt malament: moltes fonts s'havien estroncat, alguns rius s'havien eixugat, les pedregades havien fet malbé les collites de fruita i altres productes del camp, etc. Quan va tornar Sant Pere, Galderic va arreglar els mals que afectaven aquelles terres.
Iconografia
Si bé algunes vegades, poques, es representa Sant Galderic vestit amb l'hàbit benedictí, sobretot en alguna pintura o estampa rossellonesa antiga, són més abundants les imatges dels segles xvi i xvii on se'l veu abillat amb una casaca tancada pel mig, amb botons fins al coll i cenyit amb un cinturó, generalment amb sivella. Les calces fins a sota els genolls, lleugerament bombades, acabant dins d'unes polaines ajustades a les cames, i també molt sovint abotonades de dalt a baix per darrere. Els seus atributs són: a la mà dreta unes espigues de blat, a l'esquerra una agullada, o viceversa; rarament se substitueix per una forca. Podem dir amb seguretat que el seu atribut principal, i que el distingeix dels altres sants pagesos és l'agullada. L'agullada és un pal llarg amb una petita pala plana a l'extrem de baix, que serveix tant per netejar l'aparell de llaurar com per empènyer els bous. És una eina llarga, més llarga que l'alçada d'un home, que actualment ha caigut en desús a la causa de la mecanització del camp. En alguns indrets, l'agullada porta un ganxo a l'altre extrem que serveix per enganxar les potes de les ovelles que s'esgarrien del ramat. Alguns equivocadament, posen un parell de bous llaurant, és una errada, doncs és una característica de Sant Isidre, patró de la pagesia castellana. En alguns llocs parroquials d'economia minsa van canviar les espigues per una rella de llaurar per transformar la imatge de Sant Galderic en Sant Isidre, després que el vaticà autoritzés els reis a nomenar bisbes, aleshores des de Castella es van enviar a Catalunya bisbes castellans que coneixien les tradicions i costums religioses de Catalunya i van imposar les de Castella, hi algunes imatges que es pot observar el nom de Sant Isidre afegit al damunt del de Sant Galderic. La grafia Galdric, en català es un error ortogràfic, ja que es tracta d'una vocal pretònica que es pot ometre en la seva forma oral, però no es pot deixar de posar en la seva forma escrita. De la mateixa manera que podem dir "Tresa" però hem d'escriure "Teresa", i altres molts exemples. Tot i això, la forma Galdric és gairebé l'única que es troba a Catalunya Nord.
Obresː
- Retaule dedicat a Sant Galderic a la catedral de Perpinyà, obra de Lluís Generes (1685-87)
- Sant Galderic agenollat davant la Mare de Déu. Pintura del segle xvii a l'església de Santa Maria de Cornellà de Conflent.
- Clau de volta i retaule de la capella de Sant Galderic a l'església de Sant Pere de Prada. 1714.
- Retaule de Sant Galderic a l'església parroquial de Santa Eulàlia de Marqueixanes. 1742-1745[4]
- Imatge de Sant Galderic a l'església parroquial de Mosset[5]
- Retaule de Sant Isidre i Sant Galderic a l'església de Santa Fe de Valldeperes[6]
- Imatge de Sant Galderic a Sant Pau del Camp (Barcelona)
Referències
- ↑ Galderic pronunciat [gald.rik] en front (sic) de la forma massa sovint vista en onomàstica Galdric —com si Teresa s'escrivís Tresa, tot i que es pot pronunciar [treza], PEYTAVí DEIXONA, Joan, El Català al nord de Catalunya a principi del segle XXI: perspectiva perspectiva històrica de la llengua i realitat lingüística del dialecte, Institut d'Estudis Catalans. Secció Filològica ISBN: 978-84-9965-320-4, Col·lecció: Biblioteca Filològica, Editorial IEC, 2016.https://books.google.cat/books?id=WrOGDQAAQBAJ&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ViewAPI
- ↑ «Sant Galderic». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Abelanet, Jean. Lieux et legendes du Roussillon (en francés). Perpinyà: Llibres del trabucayre, 1999.
- ↑ «Fitxa del retaule de Sant Galderic a Marqueixanes». [Consulta: 10 gener 2016].
- ↑ «Fitxa de la imatge de Sant Galderic de Mosset». [Consulta: 10 gener 2016].
- ↑ «Fitxa del retaule de Santa Fe de Valldeperes». [Consulta: 10 gener 2016].
Bibliografia
Juan FERRANDO ROIG: Iconografía de los santos. Barcelona: Omega, 1950.