Arrebato

Arrebato

Fitxa
Direcció	Iván Zulueta
Protagonistes	Eusebio Poncela Cecilia Roth Will More Marta Fernández Muro Helena Fernán-Gómez Carmen Giralt
Guió	Iván Zulueta
Música	Iván Zulueta
Dades i xifres
País d'origen	Espanya
Estrena	1979
Durada	105 min
Idioma original	castellà
Color	en color
Descripció
Gènere	drama i cinema de terror
Tema	obsessió, Cinefília, realització cinematogràfica, Intoxicació, heroïna i compromís
Lloc de la narració	Madrid i Segòvia
Època d'ambientació	dècada del 1970

Arrebato és una pel·lícula de l'any 1979 dirigida per Iván Zulueta i protagonitzada per Eusebio Poncela, Cecilia Roth i Antonio Gasset.

Argument

El director José Sirgado (Eusebio Poncela) se sent insatisfet amb la seua nova pel·lícula de terror. Addicte a l'heroïna, és un home infeliç i angoixat. A més, ha trencat amb Ana Turner (Cecilia Roth), la seua amant argentina i actriu dels seus films. Deixa la sala de muntatge i travessa la ciutat. Al seu pis, obre un paquet enviat per Pedro (Will More), un noi a qui va conèixer temps enrere. Conté una cinta, una clau i un rotlle de pel·lícula de pas estret. Sirgado s'injecta droga i escolta el relat de Pedro sobre la seua insòlita experiència amb la càmera de cinema. Una càmera capaç de posseir i vampiritzar tot allò que filma.

Context històric i artístic

Arrebato és, potser, la més torbadora, febril i extrema pel·lícula de tot el cinema espanyol. El cartellista i cineasta donostiarra Iván Zulueta havia rodat en format reduït films de caràcter underground i contracultural, debutant en el llargmetratge amb un insòlit film musical: Un, dos, tres, al escondite inglés (1969). Però amb Arrebato encara va anar més lluny, endinsant-se de ple en una al·lucinada travessia cap a les parts més fosques de la percepció. Seria una experiència única, obsessiva i arriscada, i una obra enigmàtica, d'argument transgressor, tosquedat plàstica i narrativa dispersa. Zulueta la va realitzar amb intemperància i precarietat: un molt petit equip tècnic i només cinc milions de pessetes, en part aportats per l'arquitecte lleonès Nicolás Astiárraga. Entreteixint les nocions possessives, el poder de la imatge cinematogràfica i la càrrega de les drogoadiccions, la pel·lícula també es refereix o al·ludeix a les paranoies artístiques i la idea del suïcidi. Tan estranya i malaltissa com hipnòtica i apassionant, i habitada per personatges patètics i neguitejats, aquesta fou l'obra àlgida i terminal d'Iván Zulueta.

Melodrama de l'angoixa i inquietant mostra de cinema fantàstic, el film assenyala algunes idees sobre la naturalesa vampírica del cinema i comparteix torbacions i dolors gairebé autobiogràfics. La càmera pot afeblir i matar. El cinema pot ésser com un monstre tortuós, engolidor i destructiu. Pel·lícula de culte per excel·lència, roman en la cúspide de les rareses audiovisuals i descobreix el retrat en brut del món del també crònicament vampiritzat Zulueta: cinema, heroïna i autodestrucció. Després d'ésser refusada pel Festival Internacional de Cinema de Canes, la pel·lícula va ésser vista per una minoria d'espectadors. Anys després és considerada una obra de culte, maleïda i essencial.

Frases cèlebres

«

"Jo creia estar a la vora l'arravatament absolut, iniciant el meu camí a la glòria. Durant el viatge en tren em vaig sentir envaït per una estranya eufòria. El viatge de Segòvia a Madrid va resultar com anar de Venus a Plutó. Les velocitats se sumaven, restaven, multiplicaven. Tants ritmes, tots diferents, mai vistos per mi. Encara que pressentits, en realitat eren els de sempre. Només que a favor, no en contra. El cas és que ara els sentia, passaven. En qualsevol cosa descobria tresors, i en qualsevol cosa sentia un èxtasi, o si més no, a mi m'ho semblava. El cas és que vaig instal·lar-me en les alçades d'uns apartaments i em vaig dedicar a fer-ho tot meu. Jo no volia relacionar-me amb la gent, tu ja ho saps; volia que la meua relació es produís exclusivament a través del cinema: filmar i projectar. Però, és clar, a mesura que vaig anar filmant noves imatges, no vaig tindre més remei que parlar, convèncer, convidar-los a menjar, a beure... En fi, com tu ja saps, jo no puc fer aquestes coses sense ajuda. Bé, no ens enganyem; la veritat és que necessitava plaer. No necessitava cap ajut, sinó plaer addicional." (Will More interpretant Pedro)

»

Curiositats

• Cecilia Roth imita Betty Boop i Helena Fernán-Gómez (filla de Fernando Fernán Gómez i de María Dolores Pradera) interpreta un transvestit, la qual seria doblada per un jove empleat de la Compañía Telefónica Nacional de España anomenat Pedro Almodóvar perquè el cineasta manxec podia fingir una veu més femenina tal com volia Zulueta per al seu personatge.
• Tant el pla de rodatge com el pressupost creixien a mesura que transcorria la filmació de la pel·lícula.
• El so final de la metralladora fou una idea d'Eusebio Poncela.

Premis

• 1981: Fantasporto (Premi de la crítica, Premi al millor actor i Premi al millor guió).

Bibliografia

• Juan Puelles López, 2008. El cine, la ópera y la ópera en el cine. Madrid: Bubok. ISBN 9788492580422. [1]
• Daniel Aranda, Meritxell Esquirol i Jordi Sánchez-Navarro, 2009. Puntos de vista: una mirada poliédrica a la historia del cine. Barcelona: UOC. ISBN 9788497888004. [2]
• Mira, Alberto, 2009. "The Dark Heart of the Movida: Vampire Fantasies in Iván Zulueta's Arrebato". Arizona Journal of Hispanic Cultural Studies, Vol. 13.

Enllaços externs

• Especial Ivan Zulueta: Arrebato (castellà)
• MundoCine Arxivat 2016-04-07 a Wayback Machine. (castellà)
• Arrebato: de Iván Zulueta | LaFuga (castellà)
• Museu Reina Sofia (castellà)