Resurrectio
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Alessandro Blasetti  |
| Protagonistes | |
| Producció | Stefano Pittaluga (en)  |
| Dissenyador de producció | Gastone Medin |
| Guió | Alessandro Blasetti i Guglielmo Zorzi |
| Música | Amedeo Escobar |
| Productora | Cines |
| Distribuïdor | Stefano Pittaluga (en) |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Itàlia |
| Estrena | 1931 |
| Durada | 64 min |
| Idioma original | italià |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | drama |
| Lloc de la narració | Roma |
   
| |
Resurrectio és una pel·lícula dramàtica italiana del 1931 dirigida per Alessandro Blasetti i protagonitzada per Lya Franca, Daniele Crespi i Venera Alexandrescu. La producció de la pel·lícula va ser problemàtica i no va ser un èxit comercial.
Argument
[modifica]Un director d'orquestra, decebut i amargat perquè va ser abandonat per la seva amant, vol suïcidar-se. Està a punt de dur a terme el seu propòsit però al mateix temps es veu que ha de salvar un nen que està a punt de ser atropellat per un camió. Aquí coneix una noia bonica i sensible, a qui ja havia conegut a l'autobús i que l'havia seguit.
A partir d'aquest moment decideix trencar tots els vincles amb el passat i es dedica amb renovat vigor a la seva música. I així començarà la seva resurrecció.
Repartiment
[modifica]- Lya Franca: la noia
- Daniele Crespi: Pietro Gadda
- Venera Alexandrescu: la dona fatal
- Olga Capri: la dama grossa de l'autobús
- Aldo Moschino: un senyor del tabarin Astoria
- Giorgio Bianchi: un senyor del tabarin Astoria
- Aristide Baghetti: un senyor del tabarin Astoria
- Umberto Sacripante: un cavaller al tabarin Astoria
- Giuseppe Pierozzi: el cambrer
- Italo Tancredi: treballador de la parada
Producció
[modifica]Resurrectio és la primera pel·lícula produïda pr la nova Società Italiana Cines de Stefano Pittaluga i la primera pel·lícula sonora italiana, distribuïda però només el 1931 després de la posterior La canzone dell'amore de Gennaro Righelli, per consideracions comercials.[1][2]
Blasetti, per primera i última vegada únic guionista d'una de les seves pel·lícules, la va definir com «el fracàs més colossal de la meva vida»,[1] però la pel·lícula s'ha de jutjar sobretot pel seu caràcter experimental pioner.
Només existeix la còpia negativa, dipositada a la Cineteca Nazionale.[1]
Crítica
[modifica]| « | La història es pot resumir en dues paraules: un home de geni, enganyat per una bruixa, troba en l'amor d'una noia de puresa estàndard la força per ascendir a una nova vida. Tothom sap que Resurrectio es va rodar dues vegades, tot i que la versió original no va viure cap dels accidents (foc del negatiu, convulsió) que justificarien una nova edició. El subjecte es condemna a si mateix. Pel que fa a les figures que voldrien animar-lo, va de mal en pitjor... | » |
| — Raoul Quattrocchi a Kines del 14 de juny de 1931 | ||
Notes
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Francesco Savio Ma l'amore no, Sonzogno Milano 1975
- Il Corriere Cinematografico, 28 de juny de 1930
- Filippo Sacchi, a Corriere della Sera, 31 de maig de 1931
- Alfredo Trimarco, a Roma della Domenica, 21 de setembre de 1930
